dijous, 18 de desembre de 2008

Al meu país la pluja

Demà divendres, a les 21 hores, per enèsima vegada, el Palau de la Música vorà omplertes les seues butaques per escoltar un recital d'en Raimon. Malauradament jo no hi seré, però sempre em quedarà gaudir de la seua veu, les seues melodies i els seus versos mentre sóc a casa.


Ara mateix estic escoltant el seu CD "Recitals al Palau", de l'any 1997. Un recull indispensable de cançons símbol d'una generació de lluita i d'altres de poemes musicats dels grans clàssics, reeixint per damunt de tots els versos d'Ausiàs March (el "mestre d'amor", com l'anomenava Rovira a les seues classes de valencià a l'institut).
De totes les cançons d'este disc, de més i de menys conegudes, en transcric ací una, no sé si de les més conegudes o no (això dependrà de si qui llegeix açò és més o menys aficionat a la música del de Xàtiva), però que a mi sempre m'ha agradat molt. Va ser editada l'any 1984 formant part del disc "Entre la nota i el so", i porta per títol "Al meu país la pluja":

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia Dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

- Molt gran.

dijous, 11 de desembre de 2008

S'acabarà el món aquest dissabte?

...evidentment no. No obstant, no puc evitar sentir la fressa típica dels dies previs al clàssic futbolístic de la Lliga. Per moltes coses: es juga al millor estadi del món, que és el nostre, i no en una quadra; el Barça va davant del màxim rival, i el pot deixar tocat; ja fa dies que se'n parla i l'espectació és molt gran; la sensació sempre impagable que es té davant la possibilitat de viure noranta minuts enrotllant com un "braç de gitano" a l'innombrable rival capitalí; i un llarg etcètera on cadascú podria posar una raó més per no perdre's El Partit.

I després? Doncs el que no és segur és la utilitat que ambdues aficions li donaran a la/les copa/es postpartit, bé per celebrar, bé per oblidar i discutir les causes del fracàs.
En canvi, el que sí que està assegurat és que seguirà havent fills de puta que agrediran als seus fills, que seguirà havent covards que anul·len a la seua parella, que tornarem a vore als diaris persones que es queden sense feina, que passarem molt més temps sense l'esperat finançament, que els capitalins seguiran tirant bilis anticatalanista per la boca, que Font de Mora (ni Fabra) no haurà dimitit, que les mancances de la nostra societat tenen molt a vore amb els resultats acadèmics i el nostre sistema educatiu mentre ací no fot el dit a la llaga de les raons de tot plegat, i, sobretot, tornarà a eixir el sol.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Com es pot ser tan cerril?

Hui, la col·locació estratègica dels astres a l’espai exterior ha permès que un raig de llum il·lumine el meu cervellet, hui va i resulta que se’m presenta un problema: no sé si escriure de l’esdevingut (i el que s’esdevindrà) a Grenlàndia, del que la majoria de diaris en les seues edicions digitals en van plens, o sobre la manifestació que es prepara el proper dissabte 29 de novembre a Saragossa, convocada per la Plataforma No Hablamos Catalán, contra la unitat de la llengua i pel no reconeixement del català a la Franja. Ja ho tinc clar: parlem-ne de tots dos temes.

La lliçó democràtica donada per Dinamarca, que ha permès que un territori, Grenlàndia, que li pertany des de fa tres-cents anys (això em sona) i que és autònom des de fa trenta anys (això també em sona), convoque un referéndum consultiu per aprovar un nou estatut que augmenta el seu autogovern, declara el grenlandès com única llengua oficial del territori i inclou la possibilitat de convocar una consulta popular sobre l’autodeterminació, amb l’acord previ dels partits polítics de respectar allò que el poble dictamine a les urnes, aquesta lliçó, dic, hauria de fer que ens plantejàrem demanar al Gobierno del Estado una miqueta més de consideració i de respecte cap a nosaltres, i a la Unió Europea que vetlle pels postres drets com a poble, no gens distants dels grenlandesos. Un 72% dels 58.000 habitants de Grenlàndia han anat a votar el referèndum. D’aquests, el 75,54% ha votat pel sí. Àmplia victòria de la voluntat d’un poble que vol sentir-se realitzat com a tal, i àmplia victòria, també, de la democràcia, amb un índex de participació que ací ni es recorda. La democràcia, que queda molt bé el terme, certament, no només ha de significar anar a votar cada quatre anys. Cal ser una societat madura per entendre que democràcia vol dir que un col·lectiu té el dret d’escollir, i no només d’escollir els seus governants. Això és una democràcia “normal”.

Però si alguna cosa caracteritza la societat espanyola és que no ho és gens de “normal”, i molt menys de madura. Ens ha tocat viure en un estat on el pensament únic encara és més propi dels segles d’expansió hispànica que no pas del segle XXI. Sí, l’espanyol és un poble socialment, culturalment i democràticament endarrerit, molt endarrerit. És un poble manipulador, recelós del seu passat i del seu futur, represor de la diferència, intransigent, ofensiu, prepotent i fins i tot maltractador. I això es tornarà a comprovar aquest dissabte 29, quan la Plataforma No Hablamos Catalán farà la seua concentració a Saragossa.

Els atacs d’una mena o d’una altra, van sempre dirigits a la deslegitimació de les aspiracions de reconeixement de les diferents formes d’entendre el món que exiteixen a Espanya. Aquest odi visceral que es nota als grups polítics, als mitjans de comunicació, i per extensió (o per manipulació i deixadesa en la formació de la pròpia opinió) a la societat en general, no existiria si el reconeixement de la singularitat de Catalunya no existira únicament a les Lleis. Probablement si aquesta Espanya de principis de segle que ens ha tocat viure fora suficientment madura i oberta, i les aspiracions catalanistes foren reconegudes (parlem de finançament, parlem de la no discriminació del català als estaments oficials, parlem de no escandalitzar-se i vore com quelcom normal l’ús del català en tots els àmbits al nostre territori, etc.), una altra percepció existiria a Catalunya sobre el seu rol a Espanya, i part de les veus que clamen la independència no trobarien arguments per defensar-la.

Però no ho veuen. O no ho volen vore. I molts cops em pregunte: com es pot ser tan cerril?

dimecres, 12 de novembre de 2008

Què en farem, de la LEC?


Quan el projecte de Llei d'Educació de Catalunya és a punt d'entrar al Parlament per a la seua discussió, hi ha alguna cosa de tot plegat que no fa bona olor. Si més no per a mi.


No entraré a valorar els continguts del projecte actual de Llei, hi ha coses que m'agraden i hi ha d'altres que no. El que sí que m'agradaria valorar és tot el procés de gestació d'aquesta Llei necessària i desitjada.


L'inici de les converses entre els diferents agents i sectors socials implicats, la redacció i publicació de les bases de la LEC, etc, van estar marcats per les diferències importants entre aquests agents. Com sempre que s'està parlant d'algun tema tan sensible, les persones tendim a la inflamació arterial sense gairebé atendre a raons. Vaig poder escoltar opinions molt diverses. Interpretacions de les Bases d'allò més diverses ("estan dient que faran vaga a la concertada perquè aquesta Llei vol treure-li recursos", "els sindicats de la pública no estan d'acord perquè és un model de Llei que recolza i dóna més recursos a la concertada i la privada") i una llarga retaïla de surrealistes opinions de gent diversa que es permetia indignar-se amb unes Bases que ni havien llegit, ni sabien on les podien llegir, ni tenien ganes/interès de llegir-les.


Amb aquest ambient va arribar la vaga del 14 de febrer, amb un seguiment massiu, recolzat pels principals sindicats, amb una incidència destacable en la vida quotidiana de totes les persones implicades en la vida escolar, i amb remarcable ressò en els mitjans de comunicació.


I després? Es va fer públic el Projecte. Els sindicats continuaven estant en contra d'aquesta Llei, però ja no va haver-hi cap mobilització. Va venir el còmic debat televisiu del Cuní i la seva americana dues talles xicoteta, un muntatge televisiu adreçat, sembla, a treballar el terreny per deslegitimar les possibles mobilitzacions que pogueren arribar.


I demà? Demà dijous, vaga de l'ensenyament públic. Quin seguiment tindrà? Ja ho vorem. Jo diria que no tindrà res a vore amb la jornada del febrer. Per què? Bona pregunta. Doncs per alguns detalls que no cal perdre de vista: la UGT i CCOO no subscriuen aquesta jornada de vaga tot i que continuen en desacord amb els plantejaments de la LEC (i això què collons significa? per a què serveixen els sindicats, llavors? ¿o és que s'està molt bé vivint d'un sindicat i una cosa és posar pals a les rodes i una de ben diferent és punxar les rodes?); el Projecte arriba al Parlament, ergo ja no se'n mou ni una coma a no ser que ses senyories tinguen visions molt diferents de tot plegat; els mitjans de comunicació han evitat, intencionadament o no, parlar-ne massa; els Claustres de mestres valoren tots aquests aspectes de manera negativa i saben que la jornada de demà més que de vaga sembla de rebequeria.


I, arribats on som, ara què? Ara cal que la que ixca del Parlament siga una Llei amb el màxim suport possible. Per què? Perque no podem fer lleis educatives com les espanyoles. No ens podem permetre canviar el rumb de l'ensenyament al nostre país depenent dels vents polítics del moment, com a Espanya. Si això passés, més que el fet d'afavorir uns tipologia de centres o una altra, més que la major o menor delegació de competències als ajuntaments, més que el major o menor grau d'intervencionisme dels Equips Directius en la confecció dels Claustres, ... més que tots els aspectes positius per uns i negatius per altres, el que estaríem fent és condemnar el sistema educatiu a un despropòsit d'orientacions pedagògiques i a un desori sense continuïtat en el temps que no faria més que constatar que l'ensenyament és, per als polítics, en essència, una joguina amb la que fer i desfer en base a una ideologia.


P.D. dit això, si no dic açò altre reventaré: aquesta Llei s'està portant com si fos un embaràs del Sr. Ernest Maragall, li costarà de parir, però vorà la llum. Vaja, com la famosa sisena hora (sense recursos de cap mena) de l'anterior Consellera, la Sra. Marta Cid. Sembla el malefici de l'ensenyament a Catalunya, que, com si d'un president qualsevol dels EEUU que necessita d'una guerra qualsevol, cada Conseller/a necessiti del seu "part" contracorrent. Queda dit.

dijous, 23 d’octubre de 2008

I seguim ampliant el bloc...


Davant l'alarmant manca d'inspiració narrativa, no sé si deguda a una conjunció astral adversa o al discurs d'Aznar a la tribuna eixa que ell mateix s'ha muntat per a ell mateix (estic parlant de FAES...per cert, que voldrà dir eixa F? ...eixista? ...emer?...ulano? ), he decidit jo per a mi mateix, com el melenes abans referit, d'ampliar els continguts del bloc afegint un nou espai per llocs web que a mi em resulten interessants per un motiu o altre.


De moment, i en un cop sobtat d'enyorança de la millor terreta del món, he posat diaris digitals de la Plana Baixa, així com d'altres que m'agrada llegir habitualment...i alguna referència a aquells llunyans temps de despreocupacions, paelles a dojo, amistat i germanor, i forces per aguantar nou dies de festes nonstop.


I així, mentre escolte Wind of change d'Scorpions i s'asseca la roba que hi ha estesa, acabe este post que no sé si era necessari escriure, tot esperant, pacientment, bé l'adveniment astral favorable, bé que el llepaculs de Bush tanque la boca d'una vegada.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

09/07/2009 Tots a Montjuïc!!!


El 9 de juliol (dijous) serà un dia gran per als aficionats al ciclisme. El Tour de França arribarà a Barcelona, fet que no passava des del 1965, a la sisena etapa que unirà Girona i Barcelona després de recórrer 175 km. L'endemà, la setena etapa portarà els "esforçados de la ruta" de Barcelona a Andorra.


Tot i que l'etapa arriba al primer terç de Tour, i no es pot dir que haja de ser decisiva, ni molt menys, entre altres coses per la seua condició d'etapa "plana", sí que és veritat que amb les forces gairebé al màxim, les rampes de Montjuïc poden oferir un bon espectacle al personal que s'hi congregue per vore de prop als Contador, Sastre, Evans, Schleck, Valverde, Freire, ...i qui sap si també a Lance Armstrong, després del seu farol sense cartes guanyadores.


En fi, espere poder estar a la muntanya màgica i gaudir de l'espectacle.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Això quedarà...mel!!!

Este cap de setmana tenim a casa a Pepe (mon pare) i Dorín (el tio barba) (els Manolo i Benito de Fondeguilla) posant el nou terra al pati de casa. Segons ells, i jo també ho crec, això quedarà...mel!...com diria el tio Mel.

Esta foto queda com a testimoni d'un cap de setmana d'emprenyar als veïns, feina, bons sopars, bons esmorzars, i, sobretot, molt bona companyia.

I mentre escric estes línies, vaig sentint l'aroma de la carn al forn que ens ajudarà a apaivagar un matí de dissabte tan dur...bufff, tinc la gola seca, vaig a per tres pots...

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Fets consumats

Ha acabat passant allò que ja se sabia, i els 88 treballadors de l'empresa Curtidos Nules, propietat de l'immoral Franco Segarra, estan a l'atur.

En este país de pandereta, xato de vi i consciències adormides, qui és especulador, explotador, immoral, ignominiós i caradura, continua tenint les mans lliures per fer i desfer, mentre el Gobierno s'entesta en dotar de liquiditat als que, en última instància, fan i desfan.

http://larodaliadigital.com/public/index.php?noticia=569&poble=6

http://www.laplanaaldia.com/redesign/noticia_ampliada.php?ID_ARTICLE=9886ARTICLE=9886


Des d'ací molts ànims per a les persones que pateixen la caradura de Franco (collons, matxot, quin nom...) i moltes forces per mirar al futur.
























dijous, 2 d’octubre de 2008

Una música per a cada instant

Ahir per la vesprada, passant l'estona a internet, vaig acabar al myspace de la Lupe Villar, guitarrista de Sangtraït (ja quasi fa set anys i seguim trobant a faltar la nostra ració de canya per un tubo), que va treure un nou disc cap al mes de març. En la gravació del disc va comptar amb la col·laboració d'amics i coneguts...entre ells el monstre de la foto, el gran Papa Juls. I esta foto, com altres que apareixen al web de la Lupe Villar, em va transportar a la nit del 20 de desembre de 2001. Que gran, Ben, que gran, germà!!! (encara hui em pregunte qui collons era aquell que va cremar Terra de vents amb nocturnitat i traïdoria jajaja).


Aquest fet em va motivar per obrir una nova, diguem-li secció, al blog (tampoc no és que haja descobert el secret de la botifarra de ceba, però bé, m'ha vingut de gust). És ben cert que cada estat d'ànim, cada vivència, cada moment, té una música, un ritme i volum que el defineixen. I és per això que este xicotet recull pretén ser un reflex de les cintes de cassette, discos i compact discs que m'han fet volar, emocionar-me o posar unes banyes a ritme d'Inqui-missió o La furtadora d'ànimes.
" La sang dels inocents, omple la seva copa d'or, assegut al tron dels manaments, mentre el món s'omple d'horrors, els cants no surten ja dels pits, la terra s'obre sota els peus".






dijous, 25 de setembre de 2008

FRANCO SEGARRA: POCAVERGONYA!!!


Els 88 treballadors de "Curtidos Nules" porten cinc mesos sense cobrar. Aquesta podria ser la frase que resumeix el comportament prepotent, pocavergonya, sense escrúpols i ignominiós d'un dels hereus de l'imperi Segarra: Franco Segarra.

Cinc mesos sense pagar, rebutja comandes per justificar la baixada de feina (d'això se'n diu aprofitar-se'n de la situació de crisi, bastard!), demana als treballadors que presentin baixes voluntàries (damunt de puta, pagar el llit, no?), i un llarg etcètera de despropòsits d'un aprofitat més que es creu que el món és seu i que no li importa una merda la gent que l'ha ajudat a omplir-se les butxaques: immoral, lladre, a la presó havies d'anar!

Igual en castellano lo entiendes más: inmoral, ladrón, paga a tus trabajadores. Has tingut cinc mesos per fer les coses bé, aprofitat, i mira on has arribat, a posar al límit 88 famílies. T'hauràs quedat a gust, no? A vore si algun dia la corbata no te passa del coll de lo fonda que tens la gola, lladre.

I després d'este moment de "desfogament" compulsiu, deixe un parell d'enllaços (1 i 2) amb fotos i articles sobre la marranada que este aspirant a home de negocis ha aconseguit.

Si és que la culpa és dels treballadors, com vos podeu haver refiat tants anys (alguns més de 30) d'un individu que té per nom Franco? Ara, no patiu que ja se n'eixirà en la seua, ja, eixe lladre.

Va parir, quin país de pandereta.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Nacionalisme a cop de "passing"


Acabe de vore repetit a Teledeporte el darrer set del partit d'ahir de Nadal contra Roddick, en un escenari tan estrambòtic com la plaça de bous de Madrid. Es respira en l'ambient una caspositat cada cop més creixent.


Ja fa temps, però, que això es veu vindre. Aquesta manera de ser tan, diguem-li, prepotent i tan hispànica com és l'enaltiment sectari i seguidista del triomf. Ací tothom s'apunta al cavall guanyador. A nivell de bar, ningú parla de l'Alonso. Ara les cerveses van acompanyades dels triomfs (esportius) de Nadal (a qui tothom s'entesta en dir-li Rafa, com si fossin de la família), o de Gasol, o de Contador. I està molt bé, això. Un s'ha d'alegrar dels triomfs (esportius) dels millors. A mi, personalment, m'encanta vore l'entrega de Nadal a la pista, o els atacs mortals de Contador en un port de muntanya. Amb el que no puc és amb l'obligació que sembla anar associada a aquests triomfs (esportius) de sentir-se orgullós de pertànyer a alguna cosa a la que, deixem-ho així, crec que no tinc massa ganes de pertànyer.


Fa fàstic vore a Corretja i companyia, retransmentent el partit d'ahir, sense poder estar-se, a cada jugada, de fer símils toreros. Que si "está toreando a Roddick", que si "vaya pase de pecho", "como lo está lidiando"... aneu a cagar amb la vostra prepotència, manca d'educació, i poc saber guanyar que teniu. No sóc, no vull ser com vosaltres.

dimarts, 29 de juliol de 2008

Tot esperant les vacances

Que difícil és inspirar-se amb aquesta calor!

El més fort és que no em ve de gust posar el ventilador (d'aire condicionat ja ni parlar-ne) perquè tal i com està el tema de les factures de llum... ara diu que la pugen un 16%. I ahir va i llegisc una notícia com aquesta, en què s'expliquen els beneficis d'endesa, del 378%, durant el primer semestre d'enguany. Jo no entenc res, que algú més sabut m'explique algo.

Entre això, la xuleria del Gobierno amb els pressupostos, el nou nomenament del germà de Carod (sí, sí, un altre càrrec, com si no hi hagués més gent en aquest país), i el Tete, que tirarà endavant la desitjada i necessària Llei d'Educació de Catalunya sense el consens de totes les parts, ja no entenc res dels polítics i del seu suposat interès pel diàleg, la preocupació per les rendes baixes i mitjanes...o les mans nétes.

Per això dic...que arriben ja les vacances!!!

dimecres, 16 de juliol de 2008

Gora San Fermín!






El cap de setmana de l'11 al 13 de juliol vaig poder vore realitzat una de les il·lusions que m'acompanyaven al llarg dels anys: anar a les festes de San Fermín. I no em va decebre. No cabia ningú més, Iruña estava plena per tots els costats de gents d'arreu, i la festa, com ja havia sentit, no té fi.





Per tots els racons de la ciutat hi ha gent vestits de blanc i vermell. Per tots els costats hi ha grups de joves i no tan joves passant-s'ho bé. Això sí, després de dues nits, vaig arribar a la conclusió d'on no aniré quan hi torne: als carrers que voregen l'ajuntament.






En aquells indrets l'ambient festiu voreja "lo guarro". És el manà dels borratxos guiris i espanyols. Ampolles de vidre volant, ampolles de vidre trencades a patades, gent pixant per tot arreu, ...en fi, agonia i malestar (sobretot, plaça de l'ajuntament i carrer Estafeta). Ara, encara al casc antic, a les places, balls d'orquestres variades, fira de barraques regionals (gran, mític sopar de xistorra i pop a la gallega ben regat amb patxaran de la terra). A les orquestres, igualment no hi cabia més gent, tots amb els nivells etílics força elevats, però l'ambient totalment diferent al que havíem vist pels voltants de l'ajuntament...un ambient festiu i de bon rotllo brutal.






En definitiva, per a repetir.

dijous, 10 de juliol de 2008

Açò s'embruta...

Pel que es veu, per a allò que no interessa, l'important són els drets de les persones, i en altres casos, l'important són els drets col·lectius.

Els drets de les persones, de manera individual, no s'han de preservar, és més, se'ls ha d'atacar, quan aquestes persones ja parteixen d'una posició desafavorida i els seus actes "ataquen" la integritat d'un col·lectiu.

Els drets de les persones, de manera individual, s'han de preservar per damunt de tot en el moment en què aquestes persones veuen perillar l'statu quo que, en un aspecte o altre, gaudeixen, encara que això vaja en contra d'un col·lectiu. Dic "veuen perillar", perquè és això, ho veuen, ho creuen, s'ho inventen, manipulen, però no s'ajusta a la realitat.

En aquest darrer cas, trobaríem, entre altres fets, el Manifiesto por la lengua común. Anem a vore, resulta que una colla d'intel·lectuals il·luminats (avui en dia, a qualsevol que no treballa collint maduixes, amb tots els respectes per als collidors de maduixes, se'l denomina intel·lectual. Estic esmaperdut de com proliferen els intel·lectuals per les espanyes i les espanyes continuen navegant pel passat, sense avançar en res. A tall d'exemple: Pilar Bardem és una "titiritera pancartista", i Boadella un intel·lectual) continuen entestats en que a la sacrosanta llengua hispànica se la persegueix, se la trepitja, se la desprestigia i se la humilia. Després de llegir el manifest, no tinc altra expressió que la ja mítica: LA MARE QUE EM VA PARIR!, HO HAVEU VIST?

Si no l'heu llegit encara, a dalt teniu l'enllaç per deleitar-vos en l'atac més ignominiós que ha patit la llengua catalana (totes les de l'estat, però jo parle per la meua) en els darrers temps. Jo sempre dic el mateix: com pot sentir-se amenaçada una llengua que domina els quioscs i les televisions, que domina els patis de les escoles, que domina les converses de carrer, etc?
Tan greu és que el lloc on vius tinga una llengua pròpia, i l'administració vulga potenciar el seu coneixement fent-la llengua vehicular de l'ensenyament? No pots arribar a un lloc on ningú t'ha demanat que hi vages i intentar canviar les regles del joc! Tan greu és que hi haja una llei que vulga que els negocis tinguen retolació TAMBÉ en català (i no pas únicament, com els mentiders i manipuladors volen fer creure)? La mateixa constitució espanyola ho diu, que s'ha de preservar les altres llengües de l'estat... però, és clar, depén de per a què, la constitució és sagrada i no se'n mou ni una coma, i depén de per a què, la constitució s'hauria de canviar. El de sempre.

El tema és preocupant, i molt. La persecució dels drets de les persones com a poble, dels fets distintius que uneixen a un col·lectiu, és preocupant en un estat democràtic. Proclamen les llibertats individuals manipulant l'estat d'opinió del col·lectiu... quins immorals!!! Pensar que a només una setmana per a l'aniversari del glorioso alçamiento, setanta-dos anys després, han canviat les formes però no el rerefons de tot plegat em fa venir mal de panxa.

A Vilaweb, avui dijous, en Vicent Partal publica, sobre aquest tema, el seu article Quan Espanya comença a semblar Sèrbia.

En fi, amics i amigues, la cosa pinta malament, la cobertura mediàtica hispànica és abusiva i abrumadora, així que ja podem tapar-nos el cap amb les mans i protegir-nos la nuca perquè, no sé d'on ni quan, ens començaran a caure bescollades per tots els costats i fins i tot les queixes pel mal que ens faran les haurem de fer en espanyol...

dijous, 12 de juny de 2008

Per aprendre noves paraules

Amics i companys, per gaudir de la riquesa lèxica de la nostra llengua i alhora ampliar-ne el bagatge, podeu entrar al web RodaMots, on, prèvia subscripció gratuïta, rebreu cada dia un correu electrònic amb una paraula que acostuma a ser algun localisme, o provinent d'alguna varietat dialectal, o simplement que estan entrant en desús.

És un lloc web curiós i que de tant en tant treu paraules com ara la que han enviat hui.

Que vos aprofiten els tastets lingüístics!

dilluns, 9 de juny de 2008

Responsabilitat compartida, en diuen...

Amb la nova Llei d'Educació de Catalunya, diuen, que l'Administració (gran paraula, genèrica, però gran paraula per anomenar un ens, més abstracte que genèric, que se suposa que administra quelcom) traspassarà competències en la matèria als ajuntaments (que no deuen ser Administració, pel que es veu).

Ja era hora. Coresponsabilitat real en la presa de decisions. Ep! i en el repartiment de recursos també, eh? A vore si ara resultarà, digue'm malpensat, que l'Administració serà qui disposarà i qui administrarà, i els ajuntaments els que hauran de continuar esgarrant-se la roba a la trinxera, com fins ara, però amb una Llei que ho ampararà i els caurà com una llosa al damunt.

Podria posar uns quants exemples del medallisme compulsiu de l'Administració en matèria educativa i la seua autocomplaença, però potser no seria el lloc ni el moment. Si voleu, en podem parlar amb un quintet pel mig, que sempre relaxa tensions i dóna més d'allò que se'n diu bon rotllo.

Amb este post, en el que realment vull incidir és en la creixent sensació de destrucció dels valors educatius i del civisme a que estem assistint hui sí i demà més encara. Em referisc a la concepció errònia que es té, en general, del que suposa conviure en una comunitat (diguem-ne poble, urbanització, barri, o club de petanca) plena de, segons sembla, molts i molts drets...i cap, ni un, deure.

Quan parlem de coresponsabilitat (que queda molt bé, el terme, cal dir-ho), és molt fàcil i còmode parlar-ne en segona i tercera persona. Com diria aquell: "justícia pa tots menos pa ma casa". Podem comprovar, cada cop més sovint, la facilitat amb què els membres d'un grup li estan exigint a eixe grup que solvente els "problemes" en què les seues pròpies opcions vitals lliurement escollides l'han arribat a posar. Exigim, a canvi de res.

Me'n vaig a viure amb la meua dona, els meus dos fills, els meus dos cotxes, el meu gos i el canari si fa falta, a un indret molt bonic, rodejat de muntanyes, a vint minuts en cotxe del nucli urbà més proper. Les fotos dels paisatges són fantàstiques. La televisió del veí no em molesta, ni les baralles domèstiques, entre altres coses, perquè el veí més proper està a cinquanta metres. Si neva, és l'hòstia, amb una miqueta de sort, tallen la carretera i me trobe un dia de festa. Tinc una piscina ben gran (que ara puc omplir un altre cop gràcies a que aquest fet és més important que el reg agrícola) en la que cabem la meua dona, els dos fills, el gos, el canari i jo. Tot és com un somni fins que resulta que el canari vol volar i se fa mal a una poteta perquè no se'n recordava que a quinze centímetres hi havia una gàbia.

Ara resulta que he d'anar al veterinari. Però, és clar, hui ha nevat i no puc eixir de la casa perquè hi ha tres pams de neu a la carretera. Pobre canari. Va i es mor. En la meua indignació, la primera mesura que prendré, l'atac preventiu, anirà adreçat, com a mínim, a l'Ajuntament. El denunciaré per no haver vingut a temps a netejar la carretera. I si fa falta, després aniré al Síndic. Perquè crec que no hi ha dret que jo no haja pogut anar al veterinari a curar el meu canari per culpa de l'Administració que no ha vingut a cavar a la porta de ma casa per treure la neu.

Lògicament, història inventada amb més o menys fortuna, però metàfora de les històries que dia rere dia ens trobem en aquesta tasca de conviure amb igualtat de drets...i deures.

Senyores, senyors, pa pegar a fugir.

dilluns, 4 de febrer de 2008

Treballant la poesia amb els Haikús

Qui no s'ha trobat mai amb la dificultat que suposa treballar la poesia amb els i les alumnes de primària? Al cicle inicial podem "treure" dels alumnes allò que en diem "rodolins", parelles de versos que rimen.

És en el moment d'anar més enllà on hom es troba amb dificultats. És cert que el treball de la redacció està molt més desenvolupat. També ho és que la poesia és un gènere poc difós, minoritari m'atreviria a dir, i que per als mateixos professionals de l'ensenyament pot arribar a resultar poc atractiu, ja no només com a docents sinó com a consumidors de literatura.

Les dificultats que l'alumnat de cicle superior de primària es troba per deixar escrites idees en forma de poesia no ens han de resultar estranyes. La necessitat d'abstracció, necessària per poder confeccionar metàfores, tot i que simples, només per citar un exemple, els suposa una dificultat gairebé insuperable...molts cops per la poca equivalència entre l'entusiasme i preparació dels docents i la seva exigència envers l'alumnat.

Totes aquestes dificultats me les vaig trobar jo mateix intentant treballar la poesia amb els nens i nenes del cicle superior. Tots tenim claríssim les parts d'una redacció, i com ensenyar els i les alumnes a escriure una narració. Però, i la poesia?

Per intentar trobar un poc de llum i redirigir les sessions adreçades a treballar l'abstracció de les idees poètiques i la capacitat d'observació de la realitat de l'alumnat, vaig centralitzar el treball en els haikús.

Deixe un enllaç que conté la comunicació que vaig fer, basant-me en l'experiència de tres cursos treballant els haikús al cicle superior, en unes jornades pedagògiques sobre poesia i educació que es van fer a Santa Coloma de Gramenet l'any 2003. Espere que vos servisca. Si ho treballeu, m'agradarà saber la vostra opinió sobre el tema.

http://iespuigcastellar.xeill.net/activitats/jornades-pedagogiques/poesia-i-educacio/els-haikus-al-cicle-superior/

dimarts, 8 de gener de 2008

BON ANY 2008!!!


Després d'un temps sense connexió d'internet a casa, ja torne a estar actiu, just amb l'arribada del nou any.

Que el 2008 ens porte a tots salut, feina, amistat, pau i respecte els uns pels altres (que bona falta ens fa en esta societat de prohibicions, recursos d'anticonstitucionalitat i veus acallades).

Salut!