dijous, 18 de desembre de 2008

Al meu país la pluja

Demà divendres, a les 21 hores, per enèsima vegada, el Palau de la Música vorà omplertes les seues butaques per escoltar un recital d'en Raimon. Malauradament jo no hi seré, però sempre em quedarà gaudir de la seua veu, les seues melodies i els seus versos mentre sóc a casa.


Ara mateix estic escoltant el seu CD "Recitals al Palau", de l'any 1997. Un recull indispensable de cançons símbol d'una generació de lluita i d'altres de poemes musicats dels grans clàssics, reeixint per damunt de tots els versos d'Ausiàs March (el "mestre d'amor", com l'anomenava Rovira a les seues classes de valencià a l'institut).
De totes les cançons d'este disc, de més i de menys conegudes, en transcric ací una, no sé si de les més conegudes o no (això dependrà de si qui llegeix açò és més o menys aficionat a la música del de Xàtiva), però que a mi sempre m'ha agradat molt. Va ser editada l'any 1984 formant part del disc "Entre la nota i el so", i porta per títol "Al meu país la pluja":

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia Dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

- Molt gran.

dijous, 11 de desembre de 2008

S'acabarà el món aquest dissabte?

...evidentment no. No obstant, no puc evitar sentir la fressa típica dels dies previs al clàssic futbolístic de la Lliga. Per moltes coses: es juga al millor estadi del món, que és el nostre, i no en una quadra; el Barça va davant del màxim rival, i el pot deixar tocat; ja fa dies que se'n parla i l'espectació és molt gran; la sensació sempre impagable que es té davant la possibilitat de viure noranta minuts enrotllant com un "braç de gitano" a l'innombrable rival capitalí; i un llarg etcètera on cadascú podria posar una raó més per no perdre's El Partit.

I després? Doncs el que no és segur és la utilitat que ambdues aficions li donaran a la/les copa/es postpartit, bé per celebrar, bé per oblidar i discutir les causes del fracàs.
En canvi, el que sí que està assegurat és que seguirà havent fills de puta que agrediran als seus fills, que seguirà havent covards que anul·len a la seua parella, que tornarem a vore als diaris persones que es queden sense feina, que passarem molt més temps sense l'esperat finançament, que els capitalins seguiran tirant bilis anticatalanista per la boca, que Font de Mora (ni Fabra) no haurà dimitit, que les mancances de la nostra societat tenen molt a vore amb els resultats acadèmics i el nostre sistema educatiu mentre ací no fot el dit a la llaga de les raons de tot plegat, i, sobretot, tornarà a eixir el sol.