Com es pot ser tan cerril?

Hui, la col·locació estratègica dels astres a l’espai exterior ha permès que un raig de llum il·lumine el meu cervellet, hui va i resulta que se’m presenta un problema: no sé si escriure de l’esdevingut (i el que s’esdevindrà) a Grenlàndia, del que la majoria de diaris en les seues edicions digitals en van plens, o sobre la manifestació que es prepara el proper dissabte 29 de novembre a Saragossa, convocada per la Plataforma No Hablamos Catalán, contra la unitat de la llengua i pel no reconeixement del català a la Franja. Ja ho tinc clar: parlem-ne de tots dos temes.

La lliçó democràtica donada per Dinamarca, que ha permès que un territori, Grenlàndia, que li pertany des de fa tres-cents anys (això em sona) i que és autònom des de fa trenta anys (això també em sona), convoque un referéndum consultiu per aprovar un nou estatut que augmenta el seu autogovern, declara el grenlandès com única llengua oficial del territori i inclou la possibilitat de convocar una consulta popular sobre l’autodeterminació, amb l’acord previ dels partits polítics de respectar allò que el poble dictamine a les urnes, aquesta lliçó, dic, hauria de fer que ens plantejàrem demanar al Gobierno del Estado una miqueta més de consideració i de respecte cap a nosaltres, i a la Unió Europea que vetlle pels postres drets com a poble, no gens distants dels grenlandesos. Un 72% dels 58.000 habitants de Grenlàndia han anat a votar el referèndum. D’aquests, el 75,54% ha votat pel sí. Àmplia victòria de la voluntat d’un poble que vol sentir-se realitzat com a tal, i àmplia victòria, també, de la democràcia, amb un índex de participació que ací ni es recorda. La democràcia, que queda molt bé el terme, certament, no només ha de significar anar a votar cada quatre anys. Cal ser una societat madura per entendre que democràcia vol dir que un col·lectiu té el dret d’escollir, i no només d’escollir els seus governants. Això és una democràcia “normal”.

Però si alguna cosa caracteritza la societat espanyola és que no ho és gens de “normal”, i molt menys de madura. Ens ha tocat viure en un estat on el pensament únic encara és més propi dels segles d’expansió hispànica que no pas del segle XXI. Sí, l’espanyol és un poble socialment, culturalment i democràticament endarrerit, molt endarrerit. És un poble manipulador, recelós del seu passat i del seu futur, represor de la diferència, intransigent, ofensiu, prepotent i fins i tot maltractador. I això es tornarà a comprovar aquest dissabte 29, quan la Plataforma No Hablamos Catalán farà la seua concentració a Saragossa.

Els atacs d’una mena o d’una altra, van sempre dirigits a la deslegitimació de les aspiracions de reconeixement de les diferents formes d’entendre el món que exiteixen a Espanya. Aquest odi visceral que es nota als grups polítics, als mitjans de comunicació, i per extensió (o per manipulació i deixadesa en la formació de la pròpia opinió) a la societat en general, no existiria si el reconeixement de la singularitat de Catalunya no existira únicament a les Lleis. Probablement si aquesta Espanya de principis de segle que ens ha tocat viure fora suficientment madura i oberta, i les aspiracions catalanistes foren reconegudes (parlem de finançament, parlem de la no discriminació del català als estaments oficials, parlem de no escandalitzar-se i vore com quelcom normal l’ús del català en tots els àmbits al nostre territori, etc.), una altra percepció existiria a Catalunya sobre el seu rol a Espanya, i part de les veus que clamen la independència no trobarien arguments per defensar-la.

Però no ho veuen. O no ho volen vore. I molts cops em pregunte: com es pot ser tan cerril?

Què en farem, de la LEC?

Quan el projecte de Llei d'Educació de Catalunya és a punt d'entrar al Parlament per a la seua discussió, hi ha alguna cosa de tot plegat que no fa bona olor. Si més no per a mi.

No entraré a valorar els continguts del projecte actual de Llei, hi ha coses que m'agraden i hi ha d'altres que no. El que sí que m'agradaria valorar és tot el procés de gestació d'aquesta Llei necessària i desitjada.

L'inici de les converses entre els diferents agents i sectors socials implicats, la redacció i publicació de les bases de la LEC, etc, van estar marcats per les diferències importants entre aquests agents. Com sempre que s'està parlant d'algun tema tan sensible, les persones tendim a la inflamació arterial sense gairebé atendre a raons. Vaig poder escoltar opinions molt diverses. Interpretacions de les Bases d'allò més diverses ("estan dient que faran vaga a la concertada perquè aquesta Llei vol treure-li recursos", "els sindicats de la pública no estan d'acord perquè és un model de Llei que recolza i dóna més recursos a la concertada i la privada") i una llarga retaïla de surrealistes opinions de gent diversa que es permetia indignar-se amb unes Bases que ni havien llegit, ni sabien on les podien llegir, ni tenien ganes/interès de llegir-les.

Amb aquest ambient va arribar la vaga del 14 de febrer, amb un seguiment massiu, recolzat pels principals sindicats, amb una incidència destacable en la vida quotidiana de totes les persones implicades en la vida escolar, i amb remarcable ressò en els mitjans de comunicació.

I després? Es va fer públic el Projecte. Els sindicats continuaven estant en contra d'aquesta Llei, però ja no va haver-hi cap mobilització. Va venir el còmic debat televisiu del Cuní i la seva americana dues talles xicoteta, un muntatge televisiu adreçat, sembla, a treballar el terreny per deslegitimar les possibles mobilitzacions que pogueren arribar.

I demà? Demà dijous, vaga de l'ensenyament públic. Quin seguiment tindrà? Ja ho vorem. Jo diria que no tindrà res a vore amb la jornada del febrer. Per què? Bona pregunta. Doncs per alguns detalls que no cal perdre de vista: la UGT i CCOO no subscriuen aquesta jornada de vaga tot i que continuen en desacord amb els plantejaments de la LEC (i això què collons significa? per a què serveixen els sindicats, llavors? ¿o és que s'està molt bé vivint d'un sindicat i una cosa és posar pals a les rodes i una de ben diferent és punxar les rodes?); el Projecte arriba al Parlament, ergo ja no se'n mou ni una coma a no ser que ses senyories tinguen visions molt diferents de tot plegat; els mitjans de comunicació han evitat, intencionadament o no, parlar-ne massa; els Claustres de mestres valoren tots aquests aspectes de manera negativa i saben que la jornada de demà més que de vaga sembla de rebequeria.

I, arribats on som, ara què? Ara cal que la que ixca del Parlament siga una Llei amb el màxim suport possible. Per què? Perque no podem fer lleis educatives com les espanyoles. No ens podem permetre canviar el rumb de l'ensenyament al nostre país depenent dels vents polítics del moment, com a Espanya. Si això passés, més que el fet d'afavorir uns tipologia de centres o una altra, més que la major o menor delegació de competències als ajuntaments, més que el major o menor grau d'intervencionisme dels Equips Directius en la confecció dels Claustres, ... més que tots els aspectes positius per uns i negatius per altres, el que estaríem fent és condemnar el sistema educatiu a un despropòsit d'orientacions pedagògiques i a un desori sense continuïtat en el temps que no faria més que constatar que l'ensenyament és, per als polítics, en essència, una joguina amb la que fer i desfer en base a una ideologia.

P.D. dit això, si no dic açò altre reventaré: aquesta Llei s'està portant com si fos un embaràs del Sr. Ernest Maragall, li costarà de parir, però vorà la llum. Vaja, com la famosa sisena hora (sense recursos de cap mena) de l'anterior Consellera, la Sra. Marta Cid. Sembla el malefici de l'ensenyament a Catalunya, que, com si d'un president qualsevol dels EEUU que necessita d'una guerra qualsevol, cada Conseller/a necessiti del seu "part" contracorrent. Queda dit.