Davant l'execució de l'ordre judicial de tancament dels repetidors que arriben el senyal de TV3 arreu del País Valencià, de bon grat executada pel govern de la Generalitat Valenciana de Francisco Camps, com quasi sempre, només ens queda la resignació per uns fets que, no per esperats, deixen de ser dolorosos i indignants. Uns fets que suposen un atac frontal contra la llibertat d'expressió i els més bàsics fonaments de la convivència democràtica. Uns fets que deixen ben clar que la llengua i la cultura pròpies són trepitjades cada dia, fins que aconseguiran fer realitat, lamentablement, les paraules de Joan Fuster quan deia que ens la volen acorralar al reducte folklòric... serà cert que els valencians tenim el que ens mereixem?
Personalment, crec que sí. Com sinó s'entén que Camps haja tret a les darreres eleccions la majoria més gran? Possiblement pel fet que el poble valencià s'ha enlluernat amb els grans projectes faraònics, Zaplanoides, mentre porten els propis fills a barracons escolars, des de P-3 fins a 6è, sense que ningú no faça res per corregir-ho (només per citar una de les ignomínies que, diàriament, s'aboquen sense control damunt la gent d'arreu de les comrques valencianes).
Quan faig vista enrere gairebé vint anys, i recorde quan ens deien "Tindrem una televisió en valencià!", només se m'acut una paraula que definisca les persones que van fer possible Canal 9 tal i com la van fer possible: hipòcrites. Una vegada més, una oportunitat perduda per fer entrar la llengua i la cultura pròpies amb total normalitat a les llars valencianes. Quan pensàvem que tindríem una programació estable i complerta en valencià, des dels noticiaris fins a les pel·lícules, passant pels dibuixos animats, els espais d'anuncis o els programes de debat (ací em veig obligat a fer un parèntesi. Segons sembla, al llibre d'estil de Canal 9, el concepte Programa de debat dóna lloc a engendres com el patètic Parle vosté, calle vosté, o l'esquizofrènic i vergonyós Tòmbola), va i resulta que tenim les notícies i els dibuixos animats...i gràcies. Tot plegat, gràcies a senyors tan notables com aquest Camps, aquell Zaplana, o l'amic Joan... ai Lerma! Sobretot a tu, Joan, gràcies per haver llançat per la finestra del teu despatx l'ocasió d'or de crear un mitjà de comunicació de masses amb cara i ulls.
Arribat el moment en què Canal 9 ja funcionava, els que teníem TV3 com una televisió seriosa, la continuàvem tenint. Molta gent, amb diversitat ideològica i de totes les generacions, hem passat moltes hores acompanyats per un mitjà seriós i amb programes atractius.
I tot gràcies a Acció Cultural del País Valencià, que, a sobre, ha de carregar amb la multa de 300.000 € que li ha estat imposada per haver instal·lat els repetidors "il·legals".
Tot plegat, en un intent menyspreable per seguir amb la maleïda i històrica tradició dels "valencians de bé" de tenir únicament angle de mira cap al centre...mentres, seguirem escoltant Raimon, llegint Ausiàs March i estimant una terra que és la nostra, única, inimitable, la millor terreta del món...tot i les agressions passades, presents i futures, segur.
dimecres, 28 de novembre del 2007
dissabte, 3 de novembre del 2007
"Llibertat", de Miquel Duran
Després de dies sense actualitzar el blog, una nova aportació de l'amic Carles ens enriqueix i ens permet gaudir d'una estona de lectura pausada i relaxada.
Un poema que porta per títol "Llibertat", d'en Miquel Duran inclòs a l'Obra poètica, publicada per l'editorial Alfons el Magnànim l'any 1989. Poema musicat per Feliu Ventura.
LLIBERTAT
Als ulls interrogants de l’infant de ciutat,
anhel d’ample carrer, d’asfalt, de jardí urbà;
de terrat, on l’àvida pupil·la
junta el blau i la plana,
la muntanya i la mar
i el pensament, el que l’esguard no abasta.
Llibertat!
A les ales batents de l’ocell engabiat,
frisança de nous horitzons, d’espais infinits,
de rutes blaves i daurades.
Llibertat!
Al cor en doble ergàstula del presoner,
desig d’amor de dona, de sol rodó,
de calcigar les vies de la rodona terra.
Llibertat!
En el tràgic lament de la gent sense pa
i el puny enlaire del proletari,
sospirs adolorits, clams de justícia.
Llibertat!
En les idees, martells del pensament,
deler de germinar com la sement fecunda
i d’expandir-se com el vent.
Llibertat!
En els grans ideals lliberadors
i els moviments de redempció dels pobles,
voluntat d’existir i ambició de crear,
vigor d’arrel profunda i goig d’univers.
Llibertat!
I el cor de l’home, esclau,
esclau i generós i bategant
per a impulsar la llibertat dels altres,
per a bastir la llibertat dels pobles,
per a exaltar la pròpìa llibertat.
Llibertat, llibertat, llibertat,
Llibertat, llibertat, llibertat!
Un poema que porta per títol "Llibertat", d'en Miquel Duran inclòs a l'Obra poètica, publicada per l'editorial Alfons el Magnànim l'any 1989. Poema musicat per Feliu Ventura.
LLIBERTAT
Als ulls interrogants de l’infant de ciutat,
anhel d’ample carrer, d’asfalt, de jardí urbà;
de terrat, on l’àvida pupil·la
junta el blau i la plana,
la muntanya i la mar
i el pensament, el que l’esguard no abasta.
Llibertat!
A les ales batents de l’ocell engabiat,
frisança de nous horitzons, d’espais infinits,
de rutes blaves i daurades.
Llibertat!
Al cor en doble ergàstula del presoner,
desig d’amor de dona, de sol rodó,
de calcigar les vies de la rodona terra.
Llibertat!
En el tràgic lament de la gent sense pa
i el puny enlaire del proletari,
sospirs adolorits, clams de justícia.
Llibertat!
En les idees, martells del pensament,
deler de germinar com la sement fecunda
i d’expandir-se com el vent.
Llibertat!
En els grans ideals lliberadors
i els moviments de redempció dels pobles,
voluntat d’existir i ambició de crear,
vigor d’arrel profunda i goig d’univers.
Llibertat!
I el cor de l’home, esclau,
esclau i generós i bategant
per a impulsar la llibertat dels altres,
per a bastir la llibertat dels pobles,
per a exaltar la pròpìa llibertat.
Llibertat, llibertat, llibertat,
Llibertat, llibertat, llibertat!
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Garcia Grau: poemes inèdits
Tot corrent el perill de fer-me repetitiu, i a mode de conclusió d'aquest monogràfic inaugural del blog dedicat a en Manel Garcia Grau, ací deixe un parell de poemes inèdits. Una font inesgotable de domini de la paraula.
Els corrents invisibles
És el desig el que ordena el món.
La nostra feina, doncs, és ben modesta
i molt pacient: obrir pas als corrents.
(Bartomeu Fiol)
Qui ha estimat, com jo, allò que ha abandonat
se n’ha adonat que el bisturí del que s’ha viscut
reobre sempre la mateixa ferida,
sap que els meandres retornen sempre la brutícia que va creure desar
al fons de l’oceà més profund i salvatge.
Qui ha seguit el tall finíssim de tot el que ens corçlaça
sap veure el seu rostre,
i sap dir-li el seu nom, escèptic, resolt i amb vent de garbí a la cara,
assegut en una de les baranes rovellades
que hi ha al mig del riu que el pont de la saviesa travessa.
Sols aquell que reclama allò que ha estimat
sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat
sols han estat un petit regal
d’aquells déus de què ens parlaven
els vells mestres i els poetes de la vella escola:
humans com som, la nostra mort
forma part de les ordres més senzilles de l’univers
i és sols amb els mots marcats com podem pensar,
persistents i ingenus,
de poder continuar amb la joguesca.
A la cambra on fan l’amor la vida i el seu revers
vaig comprendre, fa uns anys, que mai no podria abandonar
allò que l’elixir dels mots havia convertit en sang i en pedra,
allò que mai cap eclipsi o cap dubte havien reclamat,
allò que cap distància havia pogut silenciar amb murs tan alts
mentre totes les ferides ocultes darrere de les aigües de l’estima
mudaven l’espiga en dolor i el vi en segell i tempesta.
Havia escoltat veus que, destrament, m’havien dit
que ningú mai pot abandonar allò que ha estimat.
Ara sé, però, que la serp muda la pell a cada estació,
que les marees no són sinó un caprici en l’ordre de l’univers,
que la meua reconeixença va més enllà de tots els designis
i tots els records,
que qui calla abandona, ignorant i gelós,
el darrer reducte on compareix, sol·lícita i presta, la consciència
de no ser res sinó s’és camí o estela o cambra dels mapes
d’aquells que estimes.
Qui ha viscut a través dels mots allò que ha abandonat
sabrà, com jo, que el nom i el rostre dels qui ha volgut
no són sinó la terra fèrtil on cada dia s’engendra la vida,
l’agulla amb què es cusen totes les cicatrius.
I trobarà en cada habitació de la casa
el viure senzill i misteriós que ens omple de borralls les sabates,
que no hi ha res tan dolç, tan sincer i tan dolorós
que comprendre tot el que s’ha caminat i s’ha perdut
i dir-se “tot això, companys, és el que he dit i he tingut”.
I després, cansat i delerós, jaure entre els llençols nets
i pensar que mai més no perdrà,
fins que el forense dictamine la causa de la nostra mort,
allò que algun dia va estimar,
abans d’apagar,
amb la punta d’uns dits esquerdats i endurits,
l’humil llanterna de la cambra.
En nom dels noms
Els mots,
el revers fosc de tota contundència.
(David Castillo)
Necessito nomenar-ho tot,
donar compliment a la raó d’un cos
que sols sap contemplar el gebre i el foc
d’un món tant esquerp i ombrívol
que em fa mal sols pronunciar el seu nom
i el seu estigma.
Mentre ho faig, la pregunta esdevé més pregunta,
la solitud, l’umbracle on viu tota resposta,
l’eco, l’espai on faig del vers el brull
de tota dissidència, el centre
de tota avidesa, de tota saviesa, de tot anatema.
Quan me n’adono que sols sé
que sóc el solc i la ferum d’una boca
que parla i calla mentre, cínic i covard,
el món no sap ni parlar-se ni escoltar-se,
aleshores sé que res no val una llàgrima vessada
en nom de qualsevol dolor d’una pell ferida per la ira.
Sé que l’home hi és. Sé que el verb hi és.
Sé que la llum i l’horror hi són. Sé
que el món passa. Sé
que cadascú de nosaltres morirà algun dia.
Sé que els esdeveniments ocorren
i que nosaltres no som sinó l’atzucac o el laberint
que ens barra, impertèrrit, la senzilla passió de saber-nos
enmig dels camins.
I, tanmateix, sols sé que el vers existeix
quan se’ns mostra, viu, sagnat i habitat,
més enllà d’on la vida sap el mot just de cada vida.
Poemes inèdits
© Manuel Garcia Grau
Els corrents invisibles
És el desig el que ordena el món.
La nostra feina, doncs, és ben modesta
i molt pacient: obrir pas als corrents.
(Bartomeu Fiol)
Qui ha estimat, com jo, allò que ha abandonat
se n’ha adonat que el bisturí del que s’ha viscut
reobre sempre la mateixa ferida,
sap que els meandres retornen sempre la brutícia que va creure desar
al fons de l’oceà més profund i salvatge.
Qui ha seguit el tall finíssim de tot el que ens corçlaça
sap veure el seu rostre,
i sap dir-li el seu nom, escèptic, resolt i amb vent de garbí a la cara,
assegut en una de les baranes rovellades
que hi ha al mig del riu que el pont de la saviesa travessa.
Sols aquell que reclama allò que ha estimat
sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat
sols han estat un petit regal
d’aquells déus de què ens parlaven
els vells mestres i els poetes de la vella escola:
humans com som, la nostra mort
forma part de les ordres més senzilles de l’univers
i és sols amb els mots marcats com podem pensar,
persistents i ingenus,
de poder continuar amb la joguesca.
A la cambra on fan l’amor la vida i el seu revers
vaig comprendre, fa uns anys, que mai no podria abandonar
allò que l’elixir dels mots havia convertit en sang i en pedra,
allò que mai cap eclipsi o cap dubte havien reclamat,
allò que cap distància havia pogut silenciar amb murs tan alts
mentre totes les ferides ocultes darrere de les aigües de l’estima
mudaven l’espiga en dolor i el vi en segell i tempesta.
Havia escoltat veus que, destrament, m’havien dit
que ningú mai pot abandonar allò que ha estimat.
Ara sé, però, que la serp muda la pell a cada estació,
que les marees no són sinó un caprici en l’ordre de l’univers,
que la meua reconeixença va més enllà de tots els designis
i tots els records,
que qui calla abandona, ignorant i gelós,
el darrer reducte on compareix, sol·lícita i presta, la consciència
de no ser res sinó s’és camí o estela o cambra dels mapes
d’aquells que estimes.
Qui ha viscut a través dels mots allò que ha abandonat
sabrà, com jo, que el nom i el rostre dels qui ha volgut
no són sinó la terra fèrtil on cada dia s’engendra la vida,
l’agulla amb què es cusen totes les cicatrius.
I trobarà en cada habitació de la casa
el viure senzill i misteriós que ens omple de borralls les sabates,
que no hi ha res tan dolç, tan sincer i tan dolorós
que comprendre tot el que s’ha caminat i s’ha perdut
i dir-se “tot això, companys, és el que he dit i he tingut”.
I després, cansat i delerós, jaure entre els llençols nets
i pensar que mai més no perdrà,
fins que el forense dictamine la causa de la nostra mort,
allò que algun dia va estimar,
abans d’apagar,
amb la punta d’uns dits esquerdats i endurits,
l’humil llanterna de la cambra.
En nom dels noms
Els mots,
el revers fosc de tota contundència.
(David Castillo)
Necessito nomenar-ho tot,
donar compliment a la raó d’un cos
que sols sap contemplar el gebre i el foc
d’un món tant esquerp i ombrívol
que em fa mal sols pronunciar el seu nom
i el seu estigma.
Mentre ho faig, la pregunta esdevé més pregunta,
la solitud, l’umbracle on viu tota resposta,
l’eco, l’espai on faig del vers el brull
de tota dissidència, el centre
de tota avidesa, de tota saviesa, de tot anatema.
Quan me n’adono que sols sé
que sóc el solc i la ferum d’una boca
que parla i calla mentre, cínic i covard,
el món no sap ni parlar-se ni escoltar-se,
aleshores sé que res no val una llàgrima vessada
en nom de qualsevol dolor d’una pell ferida per la ira.
Sé que l’home hi és. Sé que el verb hi és.
Sé que la llum i l’horror hi són. Sé
que el món passa. Sé
que cadascú de nosaltres morirà algun dia.
Sé que els esdeveniments ocorren
i que nosaltres no som sinó l’atzucac o el laberint
que ens barra, impertèrrit, la senzilla passió de saber-nos
enmig dels camins.
I, tanmateix, sols sé que el vers existeix
quan se’ns mostra, viu, sagnat i habitat,
més enllà d’on la vida sap el mot just de cada vida.
Poemes inèdits
© Manuel Garcia Grau
dijous, 11 d’octubre del 2007
Garcia Grau: Al fons de vies desertes
L'any 2001 va ser el Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra el que li va arribar al poeta de Benicarló gràcies a Al fons de vies desertes. En aquest poemari es troben versos que, personalment i modesta, trobe força interessants. Un contingut intens, vitalista i realista observable en:
"[...]
I a poc a poc se m'esbrossa el sortilegi i l'ofici
d'aclaparar aquests assumptes i dir
les quatre coses que vull deixar escrites
abans que tot em siga pres."
(In live)
"[...] allí on la solitud et converteix en un ésser humà enmig de la còlera dels Cèsars, allí és on l'umbracle del cor troba les respostes necessàries per mantindre's dempeus davant la ignomínia."
(Hac luce -epístola a Ovidi, exiliat, encara, a Pontià-)
O altres continguts reivindicatius alhora que, també, vitalistes, en altres poemes dels quals tot seguit en transcric un.
SENSE LA TERRA PROMESA
Aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes.
Aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires.
Aquesta terra t’ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquest poble t’ha oferit la història, i l’aprofundeixes.
Aquesta terra t’ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t’alçares i combateres.
Aquesta pàtria t’ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t’han engendrat la consciència i el nom, i els escoltes.
Aquest país t’ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t’ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com l’estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot, no callares.
Aquest poble t’ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles,
obsessió de realitats,
veu, memoria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.
"[...]
I a poc a poc se m'esbrossa el sortilegi i l'ofici
d'aclaparar aquests assumptes i dir
les quatre coses que vull deixar escrites
abans que tot em siga pres."
(In live)
"[...] allí on la solitud et converteix en un ésser humà enmig de la còlera dels Cèsars, allí és on l'umbracle del cor troba les respostes necessàries per mantindre's dempeus davant la ignomínia."
(Hac luce -epístola a Ovidi, exiliat, encara, a Pontià-)
O altres continguts reivindicatius alhora que, també, vitalistes, en altres poemes dels quals tot seguit en transcric un.
SENSE LA TERRA PROMESA
Aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes.
Aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires.
Aquesta terra t’ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquest poble t’ha oferit la història, i l’aprofundeixes.
Aquesta terra t’ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t’alçares i combateres.
Aquesta pàtria t’ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t’han engendrat la consciència i el nom, i els escoltes.
Aquest país t’ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t’ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com l’estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot, no callares.
Aquest poble t’ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles,
obsessió de realitats,
veu, memoria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.
Manel Garcia Grau: Anatema
D'acord amb la suggerència sempre ben rebuda de l'amic Ben (molt bona la tria), ací deixe dos poemes inclosos al poemari Anatema de Manel Garcia Grau, que li va valdre el premi Ausiàs March de poesia l'any 2000, atorgat per l'Ajuntament de Gandia.
VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY
A l’Hotel Society, carrer del Vell Món, número seixanta-nou, tres bagasses s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
Són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visita el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència i li proposa cert negocis.
En negar-s’hi, la Policia de la Realitat la detingué: passa molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve de poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol.licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que anà a un col.legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lífting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. ‘Ara, diuen, sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran...’
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
–carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca-
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora [Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.
Si algun dia visiteu el Society
-recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència-
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-los sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.
DO DE LA FABULACIÓ
Diuen les velles històries
que en una vall va escaltar, sense avisar, la Primavera.
Contents i complaguts, els vilatans
es van llevar el fred ben cru d’aquell llarg hivern
i van córrer embogits d’alegria, a arreplegar les collites i els fruits.
Mentre corrien tots cap als camps fèrtils mig regats per la pluja,
un grup d’homes grassos amb gossos, policia,
maletes farcides de diners, posat d’ulleres new age i pèl engominat
van arribar al poble i, després de convèncer les autoritats
amb prebendes i stockoptions,
van expropiar les cases per ordre governativa i sota pena de presó
per fer un parc temàtic a la carte i una urbanització de luxe,
amb autopistes, fat foots, grans superfícies i casinos
que, segons ells, portarien la prosperitat i el futur del llogaret.
Quan els vilatans van tornar decebuts
perquè allò que creien una nova promesa de la Mare
no havia estat sinó set dies d’un sol prematur i prou,
s’adonaren, estupefactes, que ja no tenien poble:
els homes greixosos de llengua estranya i posat altiu
havien esquilmat tots els solcs i tapat tots els pous
i sols havien deixat unes cases com a museu folklòric i típic
per als nous turistes sex appeal amb posat romàntic.
I conten també les velles històries
que aquells homes i dones cremaren els masos i les collites del terme
i fundaren un regne ocult i esponerós uns quants metres sota terra.
Des de llavors ningú no ha sabut res més d’ells:
hom diu que quan es passa a poc a poc i en silenci per l’autopista
o bufa el vent del nord removent la pols dels segles
s’escolten unes veus felices i fulgents entre les llambordes.
Diuen que ja mai més ningú no els comprarà cap altra Primavera.
VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY
A l’Hotel Society, carrer del Vell Món, número seixanta-nou, tres bagasses s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
Són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visita el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència i li proposa cert negocis.
En negar-s’hi, la Policia de la Realitat la detingué: passa molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve de poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol.licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que anà a un col.legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lífting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. ‘Ara, diuen, sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran...’
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
–carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca-
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora [Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.
Si algun dia visiteu el Society
-recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència-
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-los sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.
DO DE LA FABULACIÓ
Diuen les velles històries
que en una vall va escaltar, sense avisar, la Primavera.
Contents i complaguts, els vilatans
es van llevar el fred ben cru d’aquell llarg hivern
i van córrer embogits d’alegria, a arreplegar les collites i els fruits.
Mentre corrien tots cap als camps fèrtils mig regats per la pluja,
un grup d’homes grassos amb gossos, policia,
maletes farcides de diners, posat d’ulleres new age i pèl engominat
van arribar al poble i, després de convèncer les autoritats
amb prebendes i stockoptions,
van expropiar les cases per ordre governativa i sota pena de presó
per fer un parc temàtic a la carte i una urbanització de luxe,
amb autopistes, fat foots, grans superfícies i casinos
que, segons ells, portarien la prosperitat i el futur del llogaret.
Quan els vilatans van tornar decebuts
perquè allò que creien una nova promesa de la Mare
no havia estat sinó set dies d’un sol prematur i prou,
s’adonaren, estupefactes, que ja no tenien poble:
els homes greixosos de llengua estranya i posat altiu
havien esquilmat tots els solcs i tapat tots els pous
i sols havien deixat unes cases com a museu folklòric i típic
per als nous turistes sex appeal amb posat romàntic.
I conten també les velles històries
que aquells homes i dones cremaren els masos i les collites del terme
i fundaren un regne ocult i esponerós uns quants metres sota terra.
Des de llavors ningú no ha sabut res més d’ells:
hom diu que quan es passa a poc a poc i en silenci per l’autopista
o bufa el vent del nord removent la pols dels segles
s’escolten unes veus felices i fulgents entre les llambordes.
Diuen que ja mai més ningú no els comprarà cap altra Primavera.
dijous, 4 d’octubre del 2007
En homenatge a Manel Garcia Grau
Encara recorde el dia 9 de juliol de l'any 2000, diumenge, quan cap al migdia sonava el meu mòbil. Era el professor Manel Garcia Grau. Em trucava per donar-me la qualificació de la darrera assignatura que em restava per aprovar la carrera. Necessitava saber-la aquell mateix dia per poder marxar a fer una preinscripció a una altra universitat per continuar estudiant, i el termini s'acabava el dia 11!!!
Explique això per deixar pal·lesa la personalitat implicada i propera d'en Manel. A ell li dec, per damunt de tot, haver-me contagiat profundament el virus de la poesia i l'estima per la literatura escrita en la llengua de March.
És per això, entre d'altres coses, que l'esdevingut el 5 de juny de 2006, quan en Manel va tancar els ulls per sempre, em va sotragar molt fort. A través de la seua obra podreu descobrir la vitalitat i el domini del sentit dels mots gravats en paper que van caracteritzar aquest poeta.
Al mes de maig de 2006, en assabentar-me dels problemes de salut d'en Manel a través d'un amic, vaig escriure uns versos dedicats a ell i al que m'havia ensenyat:
On mires, poeta?
Què penses, poeta?
No parles, poeta?
Quin neguit et trasbalsa, poeta?
Et desesperes, poeta ?
No decaigues, poeta !
Lluita, poeta !
Batega, deixa que els mots que t’han acompanyat
al llarg del teu viatge,
t’alliberen de l’angoixa i ens permetin,
als delerosos de paraules,
seguir fruint del teu batec.
Què penses, poeta?
No parles, poeta?
Quin neguit et trasbalsa, poeta?
Et desesperes, poeta ?
No decaigues, poeta !
Lluita, poeta !
Batega, deixa que els mots que t’han acompanyat
al llarg del teu viatge,
t’alliberen de l’angoixa i ens permetin,
als delerosos de paraules,
seguir fruint del teu batec.
En aquest link podeu trobar informació sobre el poeta.
Primer post, de presentació
Amb aquest blog pretenc anar posant idees, pensaments i maldecaps continuats que m'envolten en el dia a dia sobre manifestacions culturals en llengua catalana, així com del món de l'ensenyament, amb opinions únicament personals sobre l'àmbit escolar, local o general...
D'altra banda, m'agradarà fer d'aquest blog un espai on expressar memòries, records i nostàlgies de "la millor terreta del món", des de la distància (xicoteta sobre el mapa i molt gran en la resta d'aspectes) i la perspectiva dels anys passats i les vivències. La Serra d'Espadà, i en concret Fondeguilla, són sempre referent i trampolí vital, perquè, ja se sap, "qui perd els orígens, perd identitat".
En breu espere poder anar afegint posts d'aquestes temàtiques i d'altres que puguen anar apareixent en aquest continu passar de pàgina que és la vida.
Salut!
D'altra banda, m'agradarà fer d'aquest blog un espai on expressar memòries, records i nostàlgies de "la millor terreta del món", des de la distància (xicoteta sobre el mapa i molt gran en la resta d'aspectes) i la perspectiva dels anys passats i les vivències. La Serra d'Espadà, i en concret Fondeguilla, són sempre referent i trampolí vital, perquè, ja se sap, "qui perd els orígens, perd identitat".
En breu espere poder anar afegint posts d'aquestes temàtiques i d'altres que puguen anar apareixent en aquest continu passar de pàgina que és la vida.
Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
