divendres, 30 de gener del 2009

Tota pedra fa ribàs

...i a més en tots els sentits de l'expressió. Tota experiència fa bagatge. Hui, a les 17 hores, he tancat la porta a una part indispensable de la meua vida si faig la vista enrere i intente entendre què era i què sóc ara.

Des del 2 d'abril de 2001, dia en què per primer cop vaig arribar al CEIP Puig d'Agulles, amb 23 anys, i fins hui, aquesta escola ha esdevingut de manera directa o indirecta en el punt on projectar, ni que siga una miqueta, allò que sempre he volgut ser. Hi he conegut molta gent, molta. Gent prescindible, gent de la qual ja no recorde ni el nom, gent que sempre recordaré, persones que han estat al meu costat en moments importantíssims per a mi que s'han anat esdevenint durant aquestos gairebé 8 anys, persones que m'han donat i sé que em donaran amistat. Tanque una etapa d'experiències valuosíssimes a nivell professional que m'han ajudat a arribar al punt final de hui, que tard o d'hora, estava anunciat, havia d'arribar.


El 2 d'abril de 2001 va ser un dia difícil per a mi, molt difícil, em semblava que m'abocava al precipici, tancava una etapa (importantíssima, indispensable, inoblidable i vital) i en començava una altra. Hui ja no sóc, ni de bon tros, d'empeus i abocat al precipici, però trobaré molt a faltar aquesta escola (qui diu que l'escola no forma persones?!) que m'ha ajudat a créixer.


Companyes, companys, si algú de vosaltres llegeix això, moltes gràcies per tot. Mai no us oblidaré.

divendres, 9 de gener del 2009

Casa de Misericòrdia

Els dies de descans tenen, entre totes les seues virtuts, la d'oferir hores i hores per destinar a la lectura i a altres coses que durant el temps feiner o no es pot o no es té ganes de fer. Aquests dies a cavall d'un i altre any he estat llegint algunes cosetes, entre les quals el poemari Casa de Misericòrdia, amb el que el poeta Joan Margarit ha obingut notables premis com ara el Premi Nacional de Literatura i el Premio Nacional de Poesía, ambdós l'any passat.


D'entre tot el recull en transcric un parell, a tall d'exemple, per mostrar una poesia vitalista i dura:


Casa de misericòrdia

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.


En un petit poble

Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira. No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.


dijous, 8 de gener del 2009

Trist Nadal a Jerusalem

Encara recorde quan, en unes jornades sobre nacionalisme, organitzades per Acció Cultural del País Valencià a Barcelona, tot esperant que es fera l'hora d'entrar al restaurant a dinar fent petar la xerrada, va eixir un tema de conversa que ara, tristament, torna a omplir pàgines de diaris i molts minuts d'informatius: les disputes a l'Orient Mitjà. Ho recorde tan clarament, tot i els anys transcorreguts, perquè va ser el primer cop que vaig veure davant meu aquest sector del nacionalisme català que admira l'estat d'Israel per allò que ha esdevingut en el darrer mig segle. Sota la consigna que Israel és un estat democràtic i els palestins són uns terroristes, veien qualsevol tipus d'actuació justificada. No vaig entendre res de res (bàsicament perquè aquelles dues persones que ho sostenien eren dos històrics exmilitants de la Unitat del Poble Valencià i eren una miqueta com els pares de tots els que allí estàvem, donada la seua edat). Mai entendré que hi ha de "terrorista" quan estàs defensant-te d'un poble invasor.

Avui ho veiem, desgraciadament, cada dia. Uns estan ocupant (reocupant) uns territoris i els altres van llançant coets, bombes o el que enganxen per casa. I a això se li diu terrorisme? Això és defensa contra la invasió, com ho va ser la de l'exèrcit republicà en el període 1.936-1.939 mal anomenat guerra civil espanyola.


Sobre aquest tema avui ha escrit Vicent Partal a Vilaweb el seu article Territoris ocupats. Un cop llegit, m'ha vingut al cap allò de "no hase falta que me dises nada más".


Un pot veure les coses des d'un punt de vista o des d'un altre, faltaria més. I segurament, en casos com el que ací es parla, tots dos punts de vista tindran les seues raons, els seus motius, les seues vergonyes i les seues culpes, però hi ha coses que són incontestables: els fets reals. I els fets reals ens diuen que, pocs dies després de Nadal de 2008, l'exèrcit invasor d'Israel va assassinar cruelment civils (entre ells molts nens) refugiats en escoles. Ara algú podrà dir que els milicians de Hamas fan servir les escoles i els infants com escuts humans (permeteu-me tenir les meues reserves), opinions hi ha per a tots els gustos, com ja he dit abans, però no s'ha d'oblidar una cosa, l'assassí és qui prem el gatell. Assassinar nens és el més baix que es pot fer, i aquesta gent ho està fent impunement. I ningú pensar fer res, ni que siga pels nens?