FRANCO SEGARRA: POCAVERGONYA!!!

Els 88 treballadors de "Curtidos Nules" porten cinc mesos sense cobrar. Aquesta podria ser la frase que resumeix el comportament prepotent, pocavergonya, sense escrúpols i ignominiós d'un dels hereus de l'imperi Segarra: Franco Segarra.

Cinc mesos sense pagar, rebutja comandes per justificar la baixada de feina (d'això se'n diu aprofitar-se'n de la situació de crisi, bastard!), demana als treballadors que presentin baixes voluntàries (damunt de puta, pagar el llit, no?), i un llarg etcètera de despropòsits d'un aprofitat més que es creu que el món és seu i que no li importa una merda la gent que l'ha ajudat a omplir-se les butxaques: immoral, lladre, a la presó havies d'anar!

Igual en castellano lo entiendes más: inmoral, ladrón, paga a tus trabajadores. Has tingut cinc mesos per fer les coses bé, aprofitat, i mira on has arribat, a posar al límit 88 famílies. T'hauràs quedat a gust, no? A vore si algun dia la corbata no te passa del coll de lo fonda que tens la gola, lladre.

I després d'este moment de "desfogament" compulsiu, deixe un parell d'enllaços (1 i 2) amb fotos i articles sobre la marranada que este aspirant a home de negocis ha aconseguit.

Si és que la culpa és dels treballadors, com vos podeu haver refiat tants anys (alguns més de 30) d'un individu que té per nom Franco? Ara, no patiu que ja se n'eixirà en la seua, ja, eixe lladre.

Va parir, quin país de pandereta.

Nacionalisme a cop de "passing"

Acabe de vore repetit a Teledeporte el darrer set del partit d'ahir de Nadal contra Roddick, en un escenari tan estrambòtic com la plaça de bous de Madrid. Es respira en l'ambient una caspositat cada cop més creixent.

Ja fa temps, però, que això es veu vindre. Aquesta manera de ser tan, diguem-li, prepotent i tan hispànica com és l'enaltiment sectari i seguidista del triomf. Ací tothom s'apunta al cavall guanyador. A nivell de bar, ningú parla de l'Alonso. Ara les cerveses van acompanyades dels triomfs (esportius) de Nadal (a qui tothom s'entesta en dir-li Rafa, com si fossin de la família), o de Gasol, o de Contador. I està molt bé, això. Un s'ha d'alegrar dels triomfs (esportius) dels millors. A mi, personalment, m'encanta vore l'entrega de Nadal a la pista, o els atacs mortals de Contador en un port de muntanya. Amb el que no puc és amb l'obligació que sembla anar associada a aquests triomfs (esportius) de sentir-se orgullós de pertànyer a alguna cosa a la que, deixem-ho així, crec que no tinc massa ganes de pertànyer.

Fa fàstic vore a Corretja i companyia, retransmentent el partit d'ahir, sense poder estar-se, a cada jugada, de fer símils toreros. Que si "está toreando a Roddick", que si "vaya pase de pecho", "como lo está lidiando"... aneu a cagar amb la vostra prepotència, manca d'educació, i poc saber guanyar que teniu. No sóc, no vull ser com vosaltres.