dijous, 18 de desembre de 2008

Al meu país la pluja

Demà divendres, a les 21 hores, per enèsima vegada, el Palau de la Música vorà omplertes les seues butaques per escoltar un recital d'en Raimon. Malauradament jo no hi seré, però sempre em quedarà gaudir de la seua veu, les seues melodies i els seus versos mentre sóc a casa.


Ara mateix estic escoltant el seu CD "Recitals al Palau", de l'any 1997. Un recull indispensable de cançons símbol d'una generació de lluita i d'altres de poemes musicats dels grans clàssics, reeixint per damunt de tots els versos d'Ausiàs March (el "mestre d'amor", com l'anomenava Rovira a les seues classes de valencià a l'institut).
De totes les cançons d'este disc, de més i de menys conegudes, en transcric ací una, no sé si de les més conegudes o no (això dependrà de si qui llegeix açò és més o menys aficionat a la música del de Xàtiva), però que a mi sempre m'ha agradat molt. Va ser editada l'any 1984 formant part del disc "Entre la nota i el so", i porta per títol "Al meu país la pluja":

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia Dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

- Molt gran.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Veritablement, en Raimon és sens dubte, un dels personatges que més m'ha fet despertar el sentiment de pertanyença a un poble. Sovint les seves cançons em fan recordar, que som un poble vell, doblegat i adormit, però també conscient. Aquesta és l'esperança i la contradicció del nostre poble. Malgrat tot, som conscients que algun dia haurem de despertar.

BEN ha dit...

Jo vaig vore'l per primera vegada al febrer al Palau de la Música i realment es 'pa morise' de gust!

El tio Mel ha dit...

Gràcies pel comentari, Anònim. Jo no sóc tan positiu com tu, ho veig perdut. El poble valencià amb cultura no espanyola, amb cultura pròpia, som un poble condemnat a l'oblit i a la desaparició D'aquesta lectura negativa de la situació pot donar-ne fe l'amic de l'altre comentari, el "susodicho" BEN. La meua por és voler transmetre als meus fills, si algun dia en tinc, unes arrels culturals que hagen perdut la raó de ser, que siga purament folklòric. Ells hauran guanyat.

BEN, hermano, deixat de Lexus i òsties vàries. Centra't (mai millor dit jejeje) amic. Espere que aquests dies a La Vall et servisquen per fer els preparatius necessaris per a que la nit del 31 no siga un fracàs...quissàs.

Salut.