dijous, 4 d’octubre de 2007

En homenatge a Manel Garcia Grau

Encara recorde el dia 9 de juliol de l'any 2000, diumenge, quan cap al migdia sonava el meu mòbil. Era el professor Manel Garcia Grau. Em trucava per donar-me la qualificació de la darrera assignatura que em restava per aprovar la carrera. Necessitava saber-la aquell mateix dia per poder marxar a fer una preinscripció a una altra universitat per continuar estudiant, i el termini s'acabava el dia 11!!!
Explique això per deixar pal·lesa la personalitat implicada i propera d'en Manel. A ell li dec, per damunt de tot, haver-me contagiat profundament el virus de la poesia i l'estima per la literatura escrita en la llengua de March.
És per això, entre d'altres coses, que l'esdevingut el 5 de juny de 2006, quan en Manel va tancar els ulls per sempre, em va sotragar molt fort. A través de la seua obra podreu descobrir la vitalitat i el domini del sentit dels mots gravats en paper que van caracteritzar aquest poeta.
Al mes de maig de 2006, en assabentar-me dels problemes de salut d'en Manel a través d'un amic, vaig escriure uns versos dedicats a ell i al que m'havia ensenyat:
On mires, poeta?
Què penses, poeta?
No parles, poeta?
Quin neguit et trasbalsa, poeta?
Et desesperes, poeta ?

No decaigues, poeta !
Lluita, poeta !
Batega, deixa que els mots que t’han acompanyat
al llarg del teu viatge,
t’alliberen de l’angoixa i ens permetin,
als delerosos de paraules,
seguir fruint del teu batec.
En aquest link podeu trobar informació sobre el poeta.

3 comentaris:

BEN ha dit...

No diré que En Manel ens va ensenyar a estimar el país, la llengua i la terra perquè quan el vam conéixer ja portàvem un cert temps pegant-li voltes a aquestes dèries.
D'altra banda, tinc la sensació que era el primer cop que la poesia se'ns feia real. El fet que un poeta del seu nivell fos tan accesible, tan planer i amable amb els seus alumnes, feia que la nostra admiració vers ell fóra reverencial.
I després vingué ANATEMA, que és per mi uns dels llibres claus de la meva vida, ja que em va enganxar al fet de llegir poesia.
No vam poder ser el dia del seu funeral a Castelló, on diuen les cròniques que l'església es va quedar xicoteta.
Des d'aquestes línies, li fem el nostre xicotet homenatge.

El tio Mel ha dit...

Que sabies les teues paraules company. I gràcies pels dos poemes que, en breu, penjaré al blog.

Salut.

Fondeguillera ha dit...

Hola cosí!! Se'm fa una mica estrany escriure't per ací.. jeje
Espere que el teu blog vagi endavant comho ha fet el meu gràcies a la gent que el visita i que et motiva a seguir endavant (i si no ja ho comprovaràs per tu mateix). Almenys ja saps que periòdicament aniré entrant per deixar-te algun comentari i llegir el que publiques...
Weno "padrino" xD ja parlarem que acabe de fer un examen i el meu cap no dona per més... jejeje
Au cacau!!
-Iris-