Manel Garcia Grau: Anatema

D'acord amb la suggerència sempre ben rebuda de l'amic Ben (molt bona la tria), ací deixe dos poemes inclosos al poemari Anatema de Manel Garcia Grau, que li va valdre el premi Ausiàs March de poesia l'any 2000, atorgat per l'Ajuntament de Gandia.

VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY

A l’Hotel Society, carrer del Vell Món, número seixanta-nou, tres bagasses s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
Són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.

La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visita el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència i li proposa cert negocis.
En negar-s’hi, la Policia de la Realitat la detingué: passa molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.

La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve de poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.

La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol.licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que anà a un col.legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lífting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.

A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. ‘Ara, diuen, sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran...’

En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
–carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca-
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora [Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.

Si algun dia visiteu el Society
-recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència-
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-los sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.


DO DE LA FABULACIÓ

Diuen les velles històries
que en una vall va escaltar, sense avisar, la Primavera.
Contents i complaguts, els vilatans
es van llevar el fred ben cru d’aquell llarg hivern
i van córrer embogits d’alegria, a arreplegar les collites i els fruits.
Mentre corrien tots cap als camps fèrtils mig regats per la pluja,
un grup d’homes grassos amb gossos, policia,
maletes farcides de diners, posat d’ulleres new age i pèl engominat
van arribar al poble i, després de convèncer les autoritats
amb prebendes i stockoptions,
van expropiar les cases per ordre governativa i sota pena de presó
per fer un parc temàtic a la carte i una urbanització de luxe,
amb autopistes, fat foots, grans superfícies i casinos
que, segons ells, portarien la prosperitat i el futur del llogaret.
Quan els vilatans van tornar decebuts
perquè allò que creien una nova promesa de la Mare
no havia estat sinó set dies d’un sol prematur i prou,
s’adonaren, estupefactes, que ja no tenien poble:
els homes greixosos de llengua estranya i posat altiu
havien esquilmat tots els solcs i tapat tots els pous
i sols havien deixat unes cases com a museu folklòric i típic
per als nous turistes sex appeal amb posat romàntic.

I conten també les velles històries
que aquells homes i dones cremaren els masos i les collites del terme
i fundaren un regne ocult i esponerós uns quants metres sota terra.
Des de llavors ningú no ha sabut res més d’ells:
hom diu que quan es passa a poc a poc i en silenci per l’autopista
o bufa el vent del nord removent la pols dels segles
s’escolten unes veus felices i fulgents entre les llambordes.

Diuen que ja mai més ningú no els comprarà cap altra Primavera.