Les tanques de les obres se'ns quedaran buides

Per si no hi havia prou amb totes les notícies de caire econòmic que des de fa un any es van succeïnt sense parar, ara resulta que nosaltres, i quan dic nosaltres vull dir la generació que estem en els 30 i els que vindran darrere, no podrem tenir una jubilació en les condicions econòmiques que fins ara s'estan "gaudint".

No és res nou. Quants cops hem sentit dir que "la jubilació? nosaltres no ens podrem jubilar!"? Doncs bé, hui al diari Avui ens han publicat aquesta notícia segons la qual els que ara rondem la trentena (+-2), ens haurem de jubilar amb una pensió màxima del 50% del nostre sou en aquell moment.

Vist com se'ns van donant, en petites dosis però constants, les notícies dolentes al poble submís i borreguil com ens hem encarregat de ser, sobretot les relatives a l'economia, encara tindrem raó quan diem allò de "nosaltres no ens podrem jubilar!".

Uiiiii, quin final més lleig tindrem...

¡Qué gran putada, coño...con tanto hijo de puta suelto!

Probablement el propi Rubianes hagués definit així la pèrdua d'alguna persona. He rigut amb ell al Capitol. He rigut amb ell a "Makinavaja. La serie". He rigut amb ell a l'esquizofrènica entrevista de les nou hores (de la que avui, precisament, fa 10 anys). He rigut amb ell a cada entrevista que li han fet. Un mestre del monòleg, un home divertit, autèntic, dels que no hi ha.

Avui tothom el recorda, molta gent li plora, i algun que altre (massa, encara, per desgràcia) es deixa anar pels foros d'internet sense contenir la seua diarrea verbal de joies casposes i plenes de rancúnia, total, perquè va ser ell, un gallec, l'únic que ha dit en públic i sense fer botilles el que molts pensem. Dir les coses pel seu nom comporta enemics, potser per això els nostres mandataris són autèntics genis de la tergiversació verbal.

Rubianes, ¡Qué grande eres cojones!

Cap de setmana d'amistat i germanor

Quan després d'anys de distància geogràfica i de fer-se complicat rememorar les mítiques quedaes de la quadrilla, el passat cap de setmana vam poder gaudir d'allò que només et dóna l'amistat i la companyia d'aquells amb els que has viscut grans moments i d'altres no tant grans, però que sempre han estat al teu costat i tu al seu.

L'amo de la caseta en este cas va ser el viejo Ben, que també narra les sensacions viscudes al seu bloc. Després de les mítiques quedaes en les més cotxambroses condicions higienicosanitàries, esta vegada semblava que estàvem d'hotel.

El cap de setmana ens ha deixat moments inesborrables, molts moments de rissa incontrolada (gràcies Peluts, sou els més grans!), hores de xamelo sense parar, molt menjar i molt beure, bon beure (en temps de crisi els packs de quintos a 1 € són un bé diví). Hem tingut també la dosi adequada de conversa seriosa i mítings polítics amb la companyia de Calderé, Matietes "juez de línia" i Higiene.

En fi, són aquells moments que voldries repetir més sovint i que, espere, no tornarem a esperar sis anys per repetir-los.

"A La Vall he arribat, vaig a fer compres, a la Ximberlina iré a comprar carn. Si qu'està açò ambotellat, òstia que cola. N'hi ha un en una taulaaaaaa, donant pas, quina veu de ..."

Gràcies amics!

Tota pedra fa ribàs

...i a més en tots els sentits de l'expressió. Tota experiència fa bagatge. Hui, a les 17 hores, he tancat la porta a una part indispensable de la meua vida si faig la vista enrere i intente entendre què era i què sóc ara.

Des del 2 d'abril de 2001, dia en què per primer cop vaig arribar al CEIP Puig d'Agulles, amb 23 anys, i fins hui, aquesta escola ha esdevingut de manera directa o indirecta en el punt on projectar, ni que siga una miqueta, allò que sempre he volgut ser. Hi he conegut molta gent, molta. Gent prescindible, gent de la qual ja no recorde ni el nom, gent que sempre recordaré, persones que han estat al meu costat en moments importantíssims per a mi que s'han anat esdevenint durant aquestos gairebé 8 anys, persones que m'han donat i sé que em donaran amistat. Tanque una etapa d'experiències valuosíssimes a nivell professional que m'han ajudat a arribar al punt final de hui, que tard o d'hora, estava anunciat, havia d'arribar.

El 2 d'abril de 2001 va ser un dia difícil per a mi, molt difícil, em semblava que m'abocava al precipici, tancava una etapa (importantíssima, indispensable, inoblidable i vital) i en començava una altra. Hui ja no sóc, ni de bon tros, d'empeus i abocat al precipici, però trobaré molt a faltar aquesta escola (qui diu que l'escola no forma persones?!) que m'ha ajudat a créixer.

Companyes, companys, si algú de vosaltres llegeix això, moltes gràcies per tot. Mai no us oblidaré.

Casa de Misericòrdia

Els dies de descans tenen, entre totes les seues virtuts, la d'oferir hores i hores per destinar a la lectura i a altres coses que durant el temps feiner o no es pot o no es té ganes de fer. Aquests dies a cavall d'un i altre any he estat llegint algunes cosetes, entre les quals el poemari Casa de Misericòrdia, amb el que el poeta Joan Margarit ha obingut notables premis com ara el Premi Nacional de Literatura i el Premio Nacional de Poesía, ambdós l'any passat.

D'entre tot el recull en transcric un parell, a tall d'exemple, per mostrar una poesia vitalista i dura:

Casa de misericòrdia

El pare afusellat.

O, com el jutge diu, executat.

La mare, la misèria i la fam,

la instància que algú li escriu a màquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,

Solicito a Vuecencia deixar els fills

dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.

Els orfenats i hospicis eren durs,

però més dura era la intempèrie.

La vertadera caritat fa por.

És com la poesia: un bon poema,

per bell que sigui, ha de ser cruel.

No hi ha res més. La poesia és ara

l'última casa de misericòrdia.

En un petit poble

Uns baixos foscos en un carrer estret:

surt el so d'un martell i pols de runa.

Pel forat de la porta es veu a penes

un home sol que està picant i un vell

que vora seu se'l mira. No conversen,

com si els dos escoltessin en els cops

un dolor que només ells reconeixen.

La porta ara em devora la mirada

i se l'endú ferotge cap a dins.

Si m'acostés, potser ni em sentirien.

Són les interminables, lentes obres

de la casa per dins, on ningú mira.

Trist Nadal a Jerusalem

Encara recorde quan, en unes jornades sobre nacionalisme, organitzades per Acció Cultural del País Valencià a Barcelona, tot esperant que es fera l'hora d'entrar al restaurant a dinar fent petar la xerrada, va eixir un tema de conversa que ara, tristament, torna a omplir pàgines de diaris i molts minuts d'informatius: les disputes a l'Orient Mitjà. Ho recorde tan clarament, tot i els anys transcorreguts, perquè va ser el primer cop que vaig veure davant meu aquest sector del nacionalisme català que admira l'estat d'Israel per allò que ha esdevingut en el darrer mig segle. Sota la consigna que Israel és un estat democràtic i els palestins són uns terroristes, veien qualsevol tipus d'actuació justificada. No vaig entendre res de res (bàsicament perquè aquelles dues persones que ho sostenien eren dos històrics exmilitants de la Unitat del Poble Valencià i eren una miqueta com els pares de tots els que allí estàvem, donada la seua edat). Mai entendré que hi ha de "terrorista" quan estàs defensant-te d'un poble invasor.

Avui ho veiem, desgraciadament, cada dia. Uns estan ocupant (reocupant) uns territoris i els altres van llançant coets, bombes o el que enganxen per casa. I a això se li diu terrorisme? Això és defensa contra la invasió, com ho va ser la de l'exèrcit republicà en el període 1.936-1.939 mal anomenat guerra civil espanyola.

Sobre aquest tema avui ha escrit Vicent Partal a Vilaweb el seu article Territoris ocupats. Un cop llegit, m'ha vingut al cap allò de "no hase falta que me dises nada más".

Un pot veure les coses des d'un punt de vista o des d'un altre, faltaria més. I segurament, en casos com el que ací es parla, tots dos punts de vista tindran les seues raons, els seus motius, les seues vergonyes i les seues culpes, però hi ha coses que són incontestables: els fets reals. I els fets reals ens diuen que, pocs dies després de Nadal de 2008, l'exèrcit invasor d'Israel va assassinar cruelment civils (entre ells molts nens) refugiats en escoles. Ara algú podrà dir que els milicians de Hamas fan servir les escoles i els infants com escuts humans (permeteu-me tenir les meues reserves), opinions hi ha per a tots els gustos, com ja he dit abans, però no s'ha d'oblidar una cosa, l'assassí és qui prem el gatell. Assassinar nens és el més baix que es pot fer, i aquesta gent ho està fent impunement. I ningú pensar fer res, ni que siga pels nens?

Al meu país la pluja

Demà divendres, a les 21 hores, per enèsima vegada, el Palau de la Música vorà omplertes les seues butaques per escoltar un recital d'en Raimon. Malauradament jo no hi seré, però sempre em quedarà gaudir de la seua veu, les seues melodies i els seus versos mentre sóc a casa.


Ara mateix estic escoltant el seu CD "Recitals al Palau", de l'any 1997. Un recull indispensable de cançons símbol d'una generació de lluita i d'altres de poemes musicats dels grans clàssics, reeixint per damunt de tots els versos d'Ausiàs March (el "mestre d'amor", com l'anomenava Rovira a les seues classes de valencià a l'institut).
De totes les cançons d'este disc, de més i de menys conegudes, en transcric ací una, no sé si de les més conegudes o no (això dependrà de si qui llegeix açò és més o menys aficionat a la música del de Xàtiva), però que a mi sempre m'ha agradat molt. Va ser editada l'any 1984 formant part del disc "Entre la nota i el so", i porta per títol "Al meu país la pluja":

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia Dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

- Molt gran.