divendres, 9 de gener de 2009

Casa de Misericòrdia

Els dies de descans tenen, entre totes les seues virtuts, la d'oferir hores i hores per destinar a la lectura i a altres coses que durant el temps feiner o no es pot o no es té ganes de fer. Aquests dies a cavall d'un i altre any he estat llegint algunes cosetes, entre les quals el poemari Casa de Misericòrdia, amb el que el poeta Joan Margarit ha obingut notables premis com ara el Premi Nacional de Literatura i el Premio Nacional de Poesía, ambdós l'any passat.


D'entre tot el recull en transcric un parell, a tall d'exemple, per mostrar una poesia vitalista i dura:


Casa de misericòrdia

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.


En un petit poble

Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira. No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.


1 comentari:

BEN ha dit...

Recomane de Joan Margarit el llibre de poemes 'Barcelona Amor Final'. Molt aseat!
Per cert...quan bevem?