Acabe de vore repetit a Teledeporte el darrer set del partit d'ahir de Nadal contra Roddick, en un escenari tan estrambòtic com la plaça de bous de Madrid. Es respira en l'ambient una caspositat cada cop més creixent.
Ja fa temps, però, que això es veu vindre. Aquesta manera de ser tan, diguem-li, prepotent i tan hispànica com és l'enaltiment sectari i seguidista del triomf. Ací tothom s'apunta al cavall guanyador. A nivell de bar, ningú parla de l'Alonso. Ara les cerveses van acompanyades dels triomfs (esportius) de Nadal (a qui tothom s'entesta en dir-li Rafa, com si fossin de la família), o de Gasol, o de Contador. I està molt bé, això. Un s'ha d'alegrar dels triomfs (esportius) dels millors. A mi, personalment, m'encanta vore l'entrega de Nadal a la pista, o els atacs mortals de Contador en un port de muntanya. Amb el que no puc és amb l'obligació que sembla anar associada a aquests triomfs (esportius) de sentir-se orgullós de pertànyer a alguna cosa a la que, deixem-ho així, crec que no tinc massa ganes de pertànyer.
Fa fàstic vore a Corretja i companyia, retransmentent el partit d'ahir, sense poder estar-se, a cada jugada, de fer símils toreros. Que si "está toreando a Roddick", que si "vaya pase de pecho", "como lo está lidiando"... aneu a cagar amb la vostra prepotència, manca d'educació, i poc saber guanyar que teniu. No sóc, no vull ser com vosaltres.
1 comentari:
Tota la raó del món....no sé on he llegit que fins i tot Corretja va haver de dir que calia animar i no fer el que feia el públic. Vergonyós i avant, cada dia el Cid Campeador de Nadal me cau més mal pobret!
Publica un comentari a l'entrada