Quan el projecte de Llei d'Educació de Catalunya és a punt d'entrar al Parlament per a la seua discussió, hi ha alguna cosa de tot plegat que no fa bona olor. Si més no per a mi.
No entraré a valorar els continguts del projecte actual de Llei, hi ha coses que m'agraden i hi ha d'altres que no. El que sí que m'agradaria valorar és tot el procés de gestació d'aquesta Llei necessària i desitjada.
L'inici de les converses entre els diferents agents i sectors socials implicats, la redacció i publicació de les bases de la LEC, etc, van estar marcats per les diferències importants entre aquests agents. Com sempre que s'està parlant d'algun tema tan sensible, les persones tendim a la inflamació arterial sense gairebé atendre a raons. Vaig poder escoltar opinions molt diverses. Interpretacions de les Bases d'allò més diverses ("estan dient que faran vaga a la concertada perquè aquesta Llei vol treure-li recursos", "els sindicats de la pública no estan d'acord perquè és un model de Llei que recolza i dóna més recursos a la concertada i la privada") i una llarga retaïla de surrealistes opinions de gent diversa que es permetia indignar-se amb unes Bases que ni havien llegit, ni sabien on les podien llegir, ni tenien ganes/interès de llegir-les.
Amb aquest ambient va arribar la vaga del 14 de febrer, amb un seguiment massiu, recolzat pels principals sindicats, amb una incidència destacable en la vida quotidiana de totes les persones implicades en la vida escolar, i amb remarcable ressò en els mitjans de comunicació.
I després? Es va fer públic el Projecte. Els sindicats continuaven estant en contra d'aquesta Llei, però ja no va haver-hi cap mobilització. Va venir el còmic debat televisiu del Cuní i la seva americana dues talles xicoteta, un muntatge televisiu adreçat, sembla, a treballar el terreny per deslegitimar les possibles mobilitzacions que pogueren arribar.
I demà? Demà dijous, vaga de l'ensenyament públic. Quin seguiment tindrà? Ja ho vorem. Jo diria que no tindrà res a vore amb la jornada del febrer. Per què? Bona pregunta. Doncs per alguns detalls que no cal perdre de vista: la UGT i CCOO no subscriuen aquesta jornada de vaga tot i que continuen en desacord amb els plantejaments de la LEC (i això què collons significa? per a què serveixen els sindicats, llavors? ¿o és que s'està molt bé vivint d'un sindicat i una cosa és posar pals a les rodes i una de ben diferent és punxar les rodes?); el Projecte arriba al Parlament, ergo ja no se'n mou ni una coma a no ser que ses senyories tinguen visions molt diferents de tot plegat; els mitjans de comunicació han evitat, intencionadament o no, parlar-ne massa; els Claustres de mestres valoren tots aquests aspectes de manera negativa i saben que la jornada de demà més que de vaga sembla de rebequeria.
I, arribats on som, ara què? Ara cal que la que ixca del Parlament siga una Llei amb el màxim suport possible. Per què? Perque no podem fer lleis educatives com les espanyoles. No ens podem permetre canviar el rumb de l'ensenyament al nostre país depenent dels vents polítics del moment, com a Espanya. Si això passés, més que el fet d'afavorir uns tipologia de centres o una altra, més que la major o menor delegació de competències als ajuntaments, més que el major o menor grau d'intervencionisme dels Equips Directius en la confecció dels Claustres, ... més que tots els aspectes positius per uns i negatius per altres, el que estaríem fent és condemnar el sistema educatiu a un despropòsit d'orientacions pedagògiques i a un desori sense continuïtat en el temps que no faria més que constatar que l'ensenyament és, per als polítics, en essència, una joguina amb la que fer i desfer en base a una ideologia.
P.D. dit això, si no dic açò altre reventaré: aquesta Llei s'està portant com si fos un embaràs del Sr. Ernest Maragall, li costarà de parir, però vorà la llum. Vaja, com la famosa sisena hora (sense recursos de cap mena) de l'anterior Consellera, la Sra. Marta Cid. Sembla el malefici de l'ensenyament a Catalunya, que, com si d'un president qualsevol dels EEUU que necessita d'una guerra qualsevol, cada Conseller/a necessiti del seu "part" contracorrent. Queda dit.
En este país de pandereta, xato de vi i consciències adormides, qui és especulador, explotador, immoral, ignominiós i caradura, continua tenint les mans lliures per fer i desfer, mentre el Gobierno s'entesta en dotar de liquiditat als que, en última instància, fan i desfan.
Des d'ací molts ànims per a les persones que pateixen la caradura de Franco (collons, matxot, quin nom...) i moltes forces per mirar al futur.
