Nacionalisme a cop de "passing"

Acabe de vore repetit a Teledeporte el darrer set del partit d'ahir de Nadal contra Roddick, en un escenari tan estrambòtic com la plaça de bous de Madrid. Es respira en l'ambient una caspositat cada cop més creixent.

Ja fa temps, però, que això es veu vindre. Aquesta manera de ser tan, diguem-li, prepotent i tan hispànica com és l'enaltiment sectari i seguidista del triomf. Ací tothom s'apunta al cavall guanyador. A nivell de bar, ningú parla de l'Alonso. Ara les cerveses van acompanyades dels triomfs (esportius) de Nadal (a qui tothom s'entesta en dir-li Rafa, com si fossin de la família), o de Gasol, o de Contador. I està molt bé, això. Un s'ha d'alegrar dels triomfs (esportius) dels millors. A mi, personalment, m'encanta vore l'entrega de Nadal a la pista, o els atacs mortals de Contador en un port de muntanya. Amb el que no puc és amb l'obligació que sembla anar associada a aquests triomfs (esportius) de sentir-se orgullós de pertànyer a alguna cosa a la que, deixem-ho així, crec que no tinc massa ganes de pertànyer.

Fa fàstic vore a Corretja i companyia, retransmentent el partit d'ahir, sense poder estar-se, a cada jugada, de fer símils toreros. Que si "está toreando a Roddick", que si "vaya pase de pecho", "como lo está lidiando"... aneu a cagar amb la vostra prepotència, manca d'educació, i poc saber guanyar que teniu. No sóc, no vull ser com vosaltres.

Tot esperant les vacances

Que difícil és inspirar-se amb aquesta calor!

El més fort és que no em ve de gust posar el ventilador (d'aire condicionat ja ni parlar-ne) perquè tal i com està el tema de les factures de llum... ara diu que la pugen un 16%. I ahir va i llegisc una notícia com aquesta, en què s'expliquen els beneficis d'endesa, del 378%, durant el primer semestre d'enguany. Jo no entenc res, que algú més sabut m'explique algo.

Entre això, la xuleria del Gobierno amb els pressupostos, el nou nomenament del germà de Carod (sí, sí, un altre càrrec, com si no hi hagués més gent en aquest país), i el Tete, que tirarà endavant la desitjada i necessària Llei d'Educació de Catalunya sense el consens de totes les parts, ja no entenc res dels polítics i del seu suposat interès pel diàleg, la preocupació per les rendes baixes i mitjanes...o les mans nétes.

Per això dic...que arriben ja les vacances!!!

Gora San Fermín!

El cap de setmana de l'11 al 13 de juliol vaig poder vore realitzat una de les il·lusions que m'acompanyaven al llarg dels anys: anar a les festes de San Fermín. I no em va decebre. No cabia ningú més, Iruña estava plena per tots els costats de gents d'arreu, i la festa, com ja havia sentit, no té fi.

Per tots els racons de la ciutat hi ha gent vestits de blanc i vermell. Per tots els costats hi ha grups de joves i no tan joves passant-s'ho bé. Això sí, després de dues nits, vaig arribar a la conclusió d'on no aniré quan hi torne: als carrers que voregen l'ajuntament.

En aquells indrets l'ambient festiu voreja "lo guarro". És el manà dels borratxos guiris i espanyols. Ampolles de vidre volant, ampolles de vidre trencades a patades, gent pixant per tot arreu, ...en fi, agonia i malestar (sobretot, plaça de l'ajuntament i carrer Estafeta). Ara, encara al casc antic, a les places, balls d'orquestres variades, fira de barraques regionals (gran, mític sopar de xistorra i pop a la gallega ben regat amb patxaran de la terra). A les orquestres, igualment no hi cabia més gent, tots amb els nivells etílics força elevats, però l'ambient totalment diferent al que havíem vist pels voltants de l'ajuntament...un ambient festiu i de bon rotllo brutal.

En definitiva, per a repetir.

Açò s'embruta...

Pel que es veu, per a allò que no interessa, l'important són els drets de les persones, i en altres casos, l'important són els drets col·lectius.

Els drets de les persones, de manera individual, no s'han de preservar, és més, se'ls ha d'atacar, quan aquestes persones ja parteixen d'una posició desafavorida i els seus actes "ataquen" la integritat d'un col·lectiu.

Els drets de les persones, de manera individual, s'han de preservar per damunt de tot en el moment en què aquestes persones veuen perillar l'statu quo que, en un aspecte o altre, gaudeixen, encara que això vaja en contra d'un col·lectiu. Dic "veuen perillar", perquè és això, ho veuen, ho creuen, s'ho inventen, manipulen, però no s'ajusta a la realitat.

En aquest darrer cas, trobaríem, entre altres fets, el Manifiesto por la lengua común. Anem a vore, resulta que una colla d'intel·lectuals il·luminats (avui en dia, a qualsevol que no treballa collint maduixes, amb tots els respectes per als collidors de maduixes, se'l denomina intel·lectual. Estic esmaperdut de com proliferen els intel·lectuals per les espanyes i les espanyes continuen navegant pel passat, sense avançar en res. A tall d'exemple: Pilar Bardem és una "titiritera pancartista", i Boadella un intel·lectual) continuen entestats en que a la sacrosanta llengua hispànica se la persegueix, se la trepitja, se la desprestigia i se la humilia. Després de llegir el manifest, no tinc altra expressió que la ja mítica: LA MARE QUE EM VA PARIR!, HO HAVEU VIST?

Si no l'heu llegit encara, a dalt teniu l'enllaç per deleitar-vos en l'atac més ignominiós que ha patit la llengua catalana (totes les de l'estat, però jo parle per la meua) en els darrers temps. Jo sempre dic el mateix: com pot sentir-se amenaçada una llengua que domina els quioscs i les televisions, que domina els patis de les escoles, que domina les converses de carrer, etc?
Tan greu és que el lloc on vius tinga una llengua pròpia, i l'administració vulga potenciar el seu coneixement fent-la llengua vehicular de l'ensenyament? No pots arribar a un lloc on ningú t'ha demanat que hi vages i intentar canviar les regles del joc! Tan greu és que hi haja una llei que vulga que els negocis tinguen retolació TAMBÉ en català (i no pas únicament, com els mentiders i manipuladors volen fer creure)? La mateixa constitució espanyola ho diu, que s'ha de preservar les altres llengües de l'estat... però, és clar, depén de per a què, la constitució és sagrada i no se'n mou ni una coma, i depén de per a què, la constitució s'hauria de canviar. El de sempre.

El tema és preocupant, i molt. La persecució dels drets de les persones com a poble, dels fets distintius que uneixen a un col·lectiu, és preocupant en un estat democràtic. Proclamen les llibertats individuals manipulant l'estat d'opinió del col·lectiu... quins immorals!!! Pensar que a només una setmana per a l'aniversari del glorioso alçamiento, setanta-dos anys després, han canviat les formes però no el rerefons de tot plegat em fa venir mal de panxa.

A Vilaweb, avui dijous, en Vicent Partal publica, sobre aquest tema, el seu article Quan Espanya comença a semblar Sèrbia.

En fi, amics i amigues, la cosa pinta malament, la cobertura mediàtica hispànica és abusiva i abrumadora, així que ja podem tapar-nos el cap amb les mans i protegir-nos la nuca perquè, no sé d'on ni quan, ens començaran a caure bescollades per tots els costats i fins i tot les queixes pel mal que ens faran les haurem de fer en espanyol...

Per aprendre noves paraules

Amics i companys, per gaudir de la riquesa lèxica de la nostra llengua i alhora ampliar-ne el bagatge, podeu entrar al web RodaMots, on, prèvia subscripció gratuïta, rebreu cada dia un correu electrònic amb una paraula que acostuma a ser algun localisme, o provinent d'alguna varietat dialectal, o simplement que estan entrant en desús.

És un lloc web curiós i que de tant en tant treu paraules com ara la que han enviat hui.

Que vos aprofiten els tastets lingüístics!

Responsabilitat compartida, en diuen...

Amb la nova Llei d'Educació de Catalunya, diuen, que l'Administració (gran paraula, genèrica, però gran paraula per anomenar un ens, més abstracte que genèric, que se suposa que administra quelcom) traspassarà competències en la matèria als ajuntaments (que no deuen ser Administració, pel que es veu).

Ja era hora. Coresponsabilitat real en la presa de decisions. Ep! i en el repartiment de recursos també, eh? A vore si ara resultarà, digue'm malpensat, que l'Administració serà qui disposarà i qui administrarà, i els ajuntaments els que hauran de continuar esgarrant-se la roba a la trinxera, com fins ara, però amb una Llei que ho ampararà i els caurà com una llosa al damunt.

Podria posar uns quants exemples del medallisme compulsiu de l'Administració en matèria educativa i la seua autocomplaença, però potser no seria el lloc ni el moment. Si voleu, en podem parlar amb un quintet pel mig, que sempre relaxa tensions i dóna més d'allò que se'n diu bon rotllo.

Amb este post, en el que realment vull incidir és en la creixent sensació de destrucció dels valors educatius i del civisme a que estem assistint hui sí i demà més encara. Em referisc a la concepció errònia que es té, en general, del que suposa conviure en una comunitat (diguem-ne poble, urbanització, barri, o club de petanca) plena de, segons sembla, molts i molts drets...i cap, ni un, deure.

Quan parlem de coresponsabilitat (que queda molt bé, el terme, cal dir-ho), és molt fàcil i còmode parlar-ne en segona i tercera persona. Com diria aquell: "justícia pa tots menos pa ma casa". Podem comprovar, cada cop més sovint, la facilitat amb què els membres d'un grup li estan exigint a eixe grup que solvente els "problemes" en què les seues pròpies opcions vitals lliurement escollides l'han arribat a posar. Exigim, a canvi de res.

Me'n vaig a viure amb la meua dona, els meus dos fills, els meus dos cotxes, el meu gos i el canari si fa falta, a un indret molt bonic, rodejat de muntanyes, a vint minuts en cotxe del nucli urbà més proper. Les fotos dels paisatges són fantàstiques. La televisió del veí no em molesta, ni les baralles domèstiques, entre altres coses, perquè el veí més proper està a cinquanta metres. Si neva, és l'hòstia, amb una miqueta de sort, tallen la carretera i me trobe un dia de festa. Tinc una piscina ben gran (que ara puc omplir un altre cop gràcies a que aquest fet és més important que el reg agrícola) en la que cabem la meua dona, els dos fills, el gos, el canari i jo. Tot és com un somni fins que resulta que el canari vol volar i se fa mal a una poteta perquè no se'n recordava que a quinze centímetres hi havia una gàbia.

Ara resulta que he d'anar al veterinari. Però, és clar, hui ha nevat i no puc eixir de la casa perquè hi ha tres pams de neu a la carretera. Pobre canari. Va i es mor. En la meua indignació, la primera mesura que prendré, l'atac preventiu, anirà adreçat, com a mínim, a l'Ajuntament. El denunciaré per no haver vingut a temps a netejar la carretera. I si fa falta, després aniré al Síndic. Perquè crec que no hi ha dret que jo no haja pogut anar al veterinari a curar el meu canari per culpa de l'Administració que no ha vingut a cavar a la porta de ma casa per treure la neu.

Lògicament, història inventada amb més o menys fortuna, però metàfora de les històries que dia rere dia ens trobem en aquesta tasca de conviure amb igualtat de drets...i deures.

Senyores, senyors, pa pegar a fugir.

Treballant la poesia amb els Haikús

Qui no s'ha trobat mai amb la dificultat que suposa treballar la poesia amb els i les alumnes de primària? Al cicle inicial podem "treure" dels alumnes allò que en diem "rodolins", parelles de versos que rimen.

És en el moment d'anar més enllà on hom es troba amb dificultats. És cert que el treball de la redacció està molt més desenvolupat. També ho és que la poesia és un gènere poc difós, minoritari m'atreviria a dir, i que per als mateixos professionals de l'ensenyament pot arribar a resultar poc atractiu, ja no només com a docents sinó com a consumidors de literatura.

Les dificultats que l'alumnat de cicle superior de primària es troba per deixar escrites idees en forma de poesia no ens han de resultar estranyes. La necessitat d'abstracció, necessària per poder confeccionar metàfores, tot i que simples, només per citar un exemple, els suposa una dificultat gairebé insuperable...molts cops per la poca equivalència entre l'entusiasme i preparació dels docents i la seva exigència envers l'alumnat.

Totes aquestes dificultats me les vaig trobar jo mateix intentant treballar la poesia amb els nens i nenes del cicle superior. Tots tenim claríssim les parts d'una redacció, i com ensenyar els i les alumnes a escriure una narració. Però, i la poesia?

Per intentar trobar un poc de llum i redirigir les sessions adreçades a treballar l'abstracció de les idees poètiques i la capacitat d'observació de la realitat de l'alumnat, vaig centralitzar el treball en els haikús.

Deixe un enllaç que conté la comunicació que vaig fer, basant-me en l'experiència de tres cursos treballant els haikús al cicle superior, en unes jornades pedagògiques sobre poesia i educació que es van fer a Santa Coloma de Gramenet l'any 2003. Espere que vos servisca. Si ho treballeu, m'agradarà saber la vostra opinió sobre el tema.

http://iespuigcastellar.xeill.net/activitats/jornades-pedagogiques/poesia-i-educacio/els-haikus-al-cicle-superior/