Responsabilitat compartida, en diuen...

Amb la nova Llei d'Educació de Catalunya, diuen, que l'Administració (gran paraula, genèrica, però gran paraula per anomenar un ens, més abstracte que genèric, que se suposa que administra quelcom) traspassarà competències en la matèria als ajuntaments (que no deuen ser Administració, pel que es veu).

Ja era hora. Coresponsabilitat real en la presa de decisions. Ep! i en el repartiment de recursos també, eh? A vore si ara resultarà, digue'm malpensat, que l'Administració serà qui disposarà i qui administrarà, i els ajuntaments els que hauran de continuar esgarrant-se la roba a la trinxera, com fins ara, però amb una Llei que ho ampararà i els caurà com una llosa al damunt.

Podria posar uns quants exemples del medallisme compulsiu de l'Administració en matèria educativa i la seua autocomplaença, però potser no seria el lloc ni el moment. Si voleu, en podem parlar amb un quintet pel mig, que sempre relaxa tensions i dóna més d'allò que se'n diu bon rotllo.

Amb este post, en el que realment vull incidir és en la creixent sensació de destrucció dels valors educatius i del civisme a que estem assistint hui sí i demà més encara. Em referisc a la concepció errònia que es té, en general, del que suposa conviure en una comunitat (diguem-ne poble, urbanització, barri, o club de petanca) plena de, segons sembla, molts i molts drets...i cap, ni un, deure.

Quan parlem de coresponsabilitat (que queda molt bé, el terme, cal dir-ho), és molt fàcil i còmode parlar-ne en segona i tercera persona. Com diria aquell: "justícia pa tots menos pa ma casa". Podem comprovar, cada cop més sovint, la facilitat amb què els membres d'un grup li estan exigint a eixe grup que solvente els "problemes" en què les seues pròpies opcions vitals lliurement escollides l'han arribat a posar. Exigim, a canvi de res.

Me'n vaig a viure amb la meua dona, els meus dos fills, els meus dos cotxes, el meu gos i el canari si fa falta, a un indret molt bonic, rodejat de muntanyes, a vint minuts en cotxe del nucli urbà més proper. Les fotos dels paisatges són fantàstiques. La televisió del veí no em molesta, ni les baralles domèstiques, entre altres coses, perquè el veí més proper està a cinquanta metres. Si neva, és l'hòstia, amb una miqueta de sort, tallen la carretera i me trobe un dia de festa. Tinc una piscina ben gran (que ara puc omplir un altre cop gràcies a que aquest fet és més important que el reg agrícola) en la que cabem la meua dona, els dos fills, el gos, el canari i jo. Tot és com un somni fins que resulta que el canari vol volar i se fa mal a una poteta perquè no se'n recordava que a quinze centímetres hi havia una gàbia.

Ara resulta que he d'anar al veterinari. Però, és clar, hui ha nevat i no puc eixir de la casa perquè hi ha tres pams de neu a la carretera. Pobre canari. Va i es mor. En la meua indignació, la primera mesura que prendré, l'atac preventiu, anirà adreçat, com a mínim, a l'Ajuntament. El denunciaré per no haver vingut a temps a netejar la carretera. I si fa falta, després aniré al Síndic. Perquè crec que no hi ha dret que jo no haja pogut anar al veterinari a curar el meu canari per culpa de l'Administració que no ha vingut a cavar a la porta de ma casa per treure la neu.

Lògicament, història inventada amb més o menys fortuna, però metàfora de les històries que dia rere dia ens trobem en aquesta tasca de conviure amb igualtat de drets...i deures.

Senyores, senyors, pa pegar a fugir.