Lladres que entreu per Almansa...encara?

Trobar les paraules exactes és complicat. Definir el que està passant a alguns pobles i ciutats de Catalunya no és fàcil. Cada cop més, quan escolte als polítics repetint una i altra vegada que s'ha de recuperar la confiança de la ciutadania em sona més a xinès, em sona més a nit electoral en què tothom aposta per fomentar la il·lusió i la participació ciutadana.

Cada cop tinc més clar que els conceptes "estar en política" i "en benefici propi" són complement directe i circumstancial d'una mateixa oració. Sempre. O gairebé (espere). No vaig viure el franquisme ni la transició, però si ho hagués fet ara mateix se'm cauria la cara de vergonya de vore la quantitat de fills de puta que hem ajudat a engreixar. Com als porcs o als titos per Nadal.

Després de les detencions d'ahir dimarts, no podia ser d'altra manera, els Tortells Poltrona de cada partit van començar a representar el sainet de torn, com si estiguerem a l'últim dia de festes d'agost. Els detinguts són dels meus però els han detingut per culpa dels altres. Sí senyor, quin rigor, quina eficiència, quina caspa haurà suat per arribar a dir això.

Després del sainet polític de retrets i "tumesos" al que ja ens tenen tristament acostumats, encara quedava vore les opinions d'alguns columnistes de renom al país. Menció a part mereix en Salvador Sostres, que, justificant robatoris perquè han estat fets per "patriotes" (sic), demostra una baixesa i una manca de coherència considerable, sobretot venint d'algú que es passa els dies escrivint que se sent robat i expoliat per Espanya. Algun dia en farem anàlisi profunda d'aquest senyor, Déu present.

Amb la mirada posada en el futur immediat, el català independentista de pro que vol estar a la última no para de fer-se autofelacions des de fa mesos pensant en el dia en què Reagrupament entre en l'escena política. Reagrupament és la solució per a tot, sembla. Portaran la independència, seran decents i no robaran, ens treuran de la crisi, acabaran amb la violència domèstica, ...ergo, Carretero és Déu Nostru Senyor. Ningú se n'adona o no se'n vol adonar que si Carretero va marxar d'Esquerra devia ser, bàsicament, perquè ja no quedaven mugrons per munyir.

Els lladres ja no entren per Almansa, viuen al replà de l'escala.

Darrer diumenge d'octubre

Ens la volen acorralar al reducte folklòric. Deia Joan Fuster.
Fa ja molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells. Canta Raimon.
Els xavos que hi havia per l’allumenament, se’ls ha gastat l’alcalde en dones i demés. Canta Al Tall.

Són frases dites/escrites en altres èpoques i altres contextos, però continuen sent d'una vigència que espanta. Caure en el desànim és d'allò més fàcil. Abaixar els braços és d'allò més simple i còmode.

Ens han robat la història. Ens han folkloritzat el 9 d'octubre. Ens van robar la consciència fa anys i encara no l'hem recuperada. Ens estan desfent el territori. Ens estan asfaltant les marjals, perforant tarongerars i edificant parcs naturals. Ens estan estafant des de la cadira estant, se'ns estan descollonant a la cara i no fem res per canviar-ho. Tenim el que ens mereixem, diem.

Les coses no han canviat, potser no canviaran, però hi ha referents que no hauríem de perdre de vista. Això no hem de permetre que ens ho facen oblidar...El camí ja és ben sabut.

Cuéntame

Molt sovint parlem del “retorn” de modes passades. Passa a la música, passa a la moda, passa en aspectes estètics en general. I no entraré a valorar si això és bo o roïn, o si és degut a que allò passat que desperta nostàlgia necessita ser recordat per saber què hem de fer o deixar de fer, o si és degut a una desesperant comoditat barrejada amb una lamentable manca d'idees de les “ments pensants” que mouen els fils d'allò que ens ha d'agradar. Sincerament, m'és ben igual.

El que ja no m'és tan igual és que modes passades, i que crèiem oblidades, ens facen tornar a veure com quelcom actual allò que cantava Raimon allà per l’any 1.967 i que deia: “De vegades la pau tanca les boques i lliga les mans, només et deixa les cames per fugir”.

I això sembla voler tota l'ofensiva mediàtica generada al voltant de les consultes populars que s'estan organitzant a diversos pobles de Catalunya, feliços com serien de veure una desfilada de tancs per la Diagonal.

Iniciant desconnexió

A poques hores de començar les vacances la necessitat de deixar enrere el curs 08-09 la note a cada cosa que faig. El meu cap ja fa dies que va dir "prou", i la reserva de benzina també comença a esgotar-se. Em pregunte si sabré no pensar...en feina.

El 2009 serà (ja ho és) un any molt especial. És aquesta la barreja de sentiments que ara mateix tinc: desitge començar el descans laboral, però desitge també tornar-hi i que arribe ràpidament el desembre...tinc moltes ganes de vore't! Tinc moltes ganes de deixar enrere la sensació de vertigen que m'acompanya cada cop que pense en tu. De moment ja ens has fet notar que véns.

L'asfixiant estiu (excusa perfecta, d'altra banda, per trobar moments per a "refrescar") segur que ens depararà moments inoblidables, com ja ho van ser els dies passats a Menorca, enyorats però recordats a glops de Gin Xoriguer. Els viurem amb il·lusió mentre, tranquil·lament, et seguirem esperant.

"Los viejos rockeros nunca mueren"

Miguel Ríos és un d'aquells personatges que apareix a la teua vida sense haver-lo buscat, sense donar-li importància en el moment en que apareix. L'escoltes quan eres jovenet perquè ton pare té cintes de cassette. Una vegada i una altra escoltes Santa Lucía, Himno a la alegría, Maneras de vivir o Lua Lua Lua. Aquestes i altre cançons formen part de la banda sonora de la meua infància.

Però no saps com i arriba el dia que et trobes el seu nou cassette (com correspon a l'època) a les mans. I descobreixes Mientras que el cuerpo aguante, Directo al corazón, En el parque o Raquel es un burdel. I t'hi enganxes.

Comences a acumular gravacions i cançons i més cançons. I arriba l'LP Así que pasen 30 años. I això és definitiu. Descobreixes un cantant ple de registres diferents i no saps quin el defensa millor.

Supose que a ell li ha passat com a molts d'altres, i la seua música ha anat evolucionant amb els temps i la seua edat. La gira Big Band de finals dels anys 90 va ser genial, versionant clàssics del jazz. I després arribaran diferents discos de reedicions de cançons i d'altres de noves, amb rock, blues, balades clàssiques i no tant clàssiques, etc.

Enguany, després d'haver editat Solo o en compañía de otros, ha anunciat el seu adéu. Fa cas del consell de sa mare "niño no te vayas a hacer viejo en un escenario, no hay cosa más fea".

A vore si hi ha sort i el puc vore per segona i última vegada. Si no, sempre podré posar un CD i seguir escoltant un cop i un altre Bienvenidos, Los viejos rockeros nunca mueren, Generación límite, Un caballo llamado muerte, El río, Todo a pulmón, El blues de la insatisfacción, ... o veient videos al youtube com ara Mackie el Navaja o 60 razones.

Serà especial fins i tot en la seua retirada...es retira perquè vol, molts haurien de seguir exemple.

Moltes gràcies per tot Mike!

El Tio Paco

Don Francisco Enrique Camps Ortiz, president de la Generalitat Valenciana, nascut a València, és molt bona gent. És un senyor implicat amb les minories, preocupat per l'educació i la sanitat pública, i sempre al costat dels milers de valencians i valencianes que tenen problemes.

Per desgràcia, Don Francisco té un problema, i és que no es pot relacionar amb les altes esferes, tot i ser el president. Hi ha un jutge que li la té jurada, que s'ha quedat amb la seua cara i que sap on viu. Don Francisco encara es pregunta com una persona bondadosa i piadosa de la voluntat del Senyor, com és ell, pot estar al punt de mira d'un jutge, i als seus amics els diu "este xutxe me té mania botouadéu!" amb eixe valencià de l'Horta que tant estima i tan present té.

Al jutge se li ha posat al cap que Don Francisco té alguna cosa a vore amb el cas Gürtel. Diu que té un armari que ni Armani, i que tots els vestits que hi té no li han costat ni un duro.

Ai, Don Francisco, vosté sempre tan elegant. Vostè sempre fent patxoca. Quin vestit més bonic portava vosté en la reunió amb la comunitat gitana de València, com se li cau la baba parlant d'aquesta comunitat que l'idolatra, que el té com un protector, que sap que el té al seu costat, que l'acomiada al crit de "Tio Paco, president!".

Ai, Don Francisco, hauria vosté d'explicar a eixes persones, a la resta de valencians i valencianes, i a la claca del seu partit polític, què ha passat de veritat en el cas pel qual vosté està implicat. No tinga por, Don. No passa res, pense vosté que l'han enganxat per una bobada, i sort en té que no ho hagen fet per quelcom més greu. Hi ha quelcom més greu?

Camps, fes-nos un favor: fot el Camp! La mascletà la pots vore igual des del carrer, a la plaça de l'Ajuntament, darrere de la tanca, barrejat entre els milers de persones. Fot el camp, Camps!

A punt de petar

Fart com estic de les persones que no veuen més enllà del seu melic. Fart com estic dels curts de gambals que estan al món perquè ha d'haver de tot. Fart com estic dels bloggers que tenen la puta veritat al teclat del seu ordinador. Fart com estic dels classistes de merda que sempre prioritzaran l'aparença i la procedència per davant dels valors imperants de cada persona.

Fart de mil exigències i poca disposició a la col·laboració. Fart de tanta caspa primitiva que no deixa evolucionar la societat. Fart de gent que es menja el món pensant-se que és un ou. Fart d'aquesta societat de tronats.

Més fart encara de la gent que diu i escriu tonteries profundes cada cop que obre la boca. I més fart encara de la caverna messetària, nacionalista hispànica, de l'1 y no 51. Gent a la que algú hauria d'haver descopronat igual que a un pollastre.

Tan fart que acabaré petant un dia d'estos si no trobe res, cap indici, que em permeta creure que tot este avocador que ens envolta algun dia desapareixerà.

Au, a passar-ho bé!