"Los viejos rockeros nunca mueren"

Miguel Ríos és un d'aquells personatges que apareix a la teua vida sense haver-lo buscat, sense donar-li importància en el moment en que apareix. L'escoltes quan eres jovenet perquè ton pare té cintes de cassette. Una vegada i una altra escoltes Santa Lucía, Himno a la alegría, Maneras de vivir o Lua Lua Lua. Aquestes i altre cançons formen part de la banda sonora de la meua infància.

Però no saps com i arriba el dia que et trobes el seu nou cassette (com correspon a l'època) a les mans. I descobreixes Mientras que el cuerpo aguante, Directo al corazón, En el parque o Raquel es un burdel. I t'hi enganxes.

Comences a acumular gravacions i cançons i més cançons. I arriba l'LP Así que pasen 30 años. I això és definitiu. Descobreixes un cantant ple de registres diferents i no saps quin el defensa millor.

Supose que a ell li ha passat com a molts d'altres, i la seua música ha anat evolucionant amb els temps i la seua edat. La gira Big Band de finals dels anys 90 va ser genial, versionant clàssics del jazz. I després arribaran diferents discos de reedicions de cançons i d'altres de noves, amb rock, blues, balades clàssiques i no tant clàssiques, etc.

Enguany, després d'haver editat Solo o en compañía de otros, ha anunciat el seu adéu. Fa cas del consell de sa mare "niño no te vayas a hacer viejo en un escenario, no hay cosa más fea".

A vore si hi ha sort i el puc vore per segona i última vegada. Si no, sempre podré posar un CD i seguir escoltant un cop i un altre Bienvenidos, Los viejos rockeros nunca mueren, Generación límite, Un caballo llamado muerte, El río, Todo a pulmón, El blues de la insatisfacción, ... o veient videos al youtube com ara Mackie el Navaja o 60 razones.

Serà especial fins i tot en la seua retirada...es retira perquè vol, molts haurien de seguir exemple.

Moltes gràcies per tot Mike!