Com es pot ser tan cerril?

Hui, la col·locació estratègica dels astres a l’espai exterior ha permès que un raig de llum il·lumine el meu cervellet, hui va i resulta que se’m presenta un problema: no sé si escriure de l’esdevingut (i el que s’esdevindrà) a Grenlàndia, del que la majoria de diaris en les seues edicions digitals en van plens, o sobre la manifestació que es prepara el proper dissabte 29 de novembre a Saragossa, convocada per la Plataforma No Hablamos Catalán, contra la unitat de la llengua i pel no reconeixement del català a la Franja. Ja ho tinc clar: parlem-ne de tots dos temes.

La lliçó democràtica donada per Dinamarca, que ha permès que un territori, Grenlàndia, que li pertany des de fa tres-cents anys (això em sona) i que és autònom des de fa trenta anys (això també em sona), convoque un referéndum consultiu per aprovar un nou estatut que augmenta el seu autogovern, declara el grenlandès com única llengua oficial del territori i inclou la possibilitat de convocar una consulta popular sobre l’autodeterminació, amb l’acord previ dels partits polítics de respectar allò que el poble dictamine a les urnes, aquesta lliçó, dic, hauria de fer que ens plantejàrem demanar al Gobierno del Estado una miqueta més de consideració i de respecte cap a nosaltres, i a la Unió Europea que vetlle pels postres drets com a poble, no gens distants dels grenlandesos. Un 72% dels 58.000 habitants de Grenlàndia han anat a votar el referèndum. D’aquests, el 75,54% ha votat pel sí. Àmplia victòria de la voluntat d’un poble que vol sentir-se realitzat com a tal, i àmplia victòria, també, de la democràcia, amb un índex de participació que ací ni es recorda. La democràcia, que queda molt bé el terme, certament, no només ha de significar anar a votar cada quatre anys. Cal ser una societat madura per entendre que democràcia vol dir que un col·lectiu té el dret d’escollir, i no només d’escollir els seus governants. Això és una democràcia “normal”.

Però si alguna cosa caracteritza la societat espanyola és que no ho és gens de “normal”, i molt menys de madura. Ens ha tocat viure en un estat on el pensament únic encara és més propi dels segles d’expansió hispànica que no pas del segle XXI. Sí, l’espanyol és un poble socialment, culturalment i democràticament endarrerit, molt endarrerit. És un poble manipulador, recelós del seu passat i del seu futur, represor de la diferència, intransigent, ofensiu, prepotent i fins i tot maltractador. I això es tornarà a comprovar aquest dissabte 29, quan la Plataforma No Hablamos Catalán farà la seua concentració a Saragossa.

Els atacs d’una mena o d’una altra, van sempre dirigits a la deslegitimació de les aspiracions de reconeixement de les diferents formes d’entendre el món que exiteixen a Espanya. Aquest odi visceral que es nota als grups polítics, als mitjans de comunicació, i per extensió (o per manipulació i deixadesa en la formació de la pròpia opinió) a la societat en general, no existiria si el reconeixement de la singularitat de Catalunya no existira únicament a les Lleis. Probablement si aquesta Espanya de principis de segle que ens ha tocat viure fora suficientment madura i oberta, i les aspiracions catalanistes foren reconegudes (parlem de finançament, parlem de la no discriminació del català als estaments oficials, parlem de no escandalitzar-se i vore com quelcom normal l’ús del català en tots els àmbits al nostre territori, etc.), una altra percepció existiria a Catalunya sobre el seu rol a Espanya, i part de les veus que clamen la independència no trobarien arguments per defensar-la.

Però no ho veuen. O no ho volen vore. I molts cops em pregunte: com es pot ser tan cerril?