Les quatre notes d'El tio Mel

...i tot ha canviat

2011-06-22T10:32:00.000-07:00

Avui fa un any. Només un any. Sembla una eternitat.

El teu silenci fet etern encara ressona, la teua absència, discreta, encara és viva.

Les paraules més eixordadores són les que mai s'han dit.

Vos enyore molt. Un beset uela. Un beset uelos.

Amargats

2010-10-08T06:34:00.000-07:00

Quan veus la mala llet regnant només eixir de casa te n’adones que no pots tenir major sort que la del refugi de casa. A casa ho tens tot. A casa tens amor, tendresa, companyia i amistat. I quan estàs sol tens dues opcions: bé et relaxes, bé busques trobar-te amb algun amic per departir i passar una bona estona, sense mala llet. Totes aquestes representacions de l’amor necessari per respirar i continuar sentint-te part d’alguna cosa que no siga el filldeputisme apostuflant que hui en dia impera.

L’amor que et fa un petó, l’amor que t’abraça, el que gateja, el que està a l’altre costat del telèfon. El de la conversa, el de la confiança. El guaridor. Bones dosis d’amor a les nostres vides és el que ens cal. Ja està bé de vertebrar els nostres dies en base a allò que diuen o fan la resta dels humans (i humanes).

Com canta Sabina, tenim más de cien palabras, más de cien motivos para no cortarse de un tajo las venas, más de cien pupilas donde vernos vivos.

Aneu a fer la mà! Amargats!

El pastor bevedor

2010-09-10T08:53:00.001-07:00

No sé perquè he estat tant temps sense escriure. Si només cal mirar els diaris per trobar un motiu per fer-ho!

Resulta que el pastor Terry Jones ha decidit no cremar exemplars de l'Alcorà. Molt bé. Gran fill de puta este tio amb nom de conyac. Posa'm un cafè i una copaterry. Encara resultarà que li haurem d'estar agraïts a este troç de lluç per no haver comès una imbecilitat enorme. Diu el diari que el canvi d'opinió es deu al fet que l'imam que pretenia fer una mesquita a prop del lloc on estaven les torres bessones ha decidit canviar la seua ubicació. Si això no és xantatge que vinga Déu o Al·là i que ho veja.

Llàstima d'un parell d'òsties ben pegades a temps. Encara els passa poc. El dia que a l'altre costat de l'Atlàntic nord es paren a pensar un poc el perquè de tot plegat, se n'adonaran que no són més que una colla de bàrbars disfressats de societat lliure amb quatre paisatges bonicos per fer-se quatre retratos en sèpia.

Acumula que acumula,

occident va acumulant,

i mentre va fent discursos

sobre solidaritat.

(Al Tall)

Adéu

2010-06-23T05:25:00.001-07:00

El cel ja és una miqueta més dolç.

El tio Mel ja no està sol.

En el carrer santa creu

2010-05-17T09:10:00.000-07:00

No sé si se m'acut, ara mateix, millor manera de passar una vesprada inusual que escoltant jotes, havaneres i massurques. El Botifarra sempre aconsegueix fer-me passar els mals tràngols i vore les coses des d'una perspectiva més, diguem-ne, que-tot-em-rellisca.

El sentit comú hauria de ser declarat urgentment Patrimoni de la Humanitat, donada la seua imminent desaparició. Jo he vist un bunyol fer llenya i a una pedra fer torrat, una falç i una corbella i un guitarró segar blat.

Senyora ama! Els quintos! La voluntat pa la paella! Gran, molt gran el Botifarra.

Acompanya'm, Botifarra, acompanya'm, a vore si entre jota i romanç, entre imbècil i imbècil, el trobe, el veig insinuar-se, ni que siga de lluny, al sentit, el comú, i acabe per no perdre l'esperança en el fet que els segles d'història hagen servit per quelcom més que per crear rucs sense mesura.

Igual resulta que el problema és de nivell ...

2010-02-24T08:08:00.001-08:00

Jo no volia fer-ho, de veres, no volia escriure sobre l'escàndol televisiu de la setmana, però tant vore les imatges i tant parlar-ne que no tinc més remei.

La qüestió és que no entenc la sorpresa i l'escàndol que s'ha muntat arran de l'espectacle del tal John Cobra a la gala per triar el representant de RTVE a Eurovisió. No és que em semble normal que un personatge així haja d'eixir per televisió fent el que va fer i cridant el que va cridar, no m'ho sembla pas de normal, ni ha de ser-ho en la meua manera d'entendre el món o de com hauria de ser el món. La realitat és ben diferent.

La realitat ens mostra un seguit de personatges, que acaben esdevenint ídols per un motiu o un altre, que tenen en comú l'aparició en el medi televisiu. Una colla de gentola que, a banda de demostrar que no saben ni on tenen la mà dreta, no són altra cosa que el fidel reflex del nivell baix, molt baix, d'esta Espanya de hui.

Repetisc que no entenc a què ve tanta sorpresa pel tal Cobra, al cap i a la fi, què és pitjor? tocar-te el pom en directe en un programa que no desperta el més mínim interès o que el tal Arturo, i altres com ell, es passen el dia refregant la ceba per tota persona amb més d'un pam de cabell al cap que se'ls aproxima a dins la casa de Gran Hermano?

Ambdós exemples coincideixen en el fet d'haver fet guanyar audiència, vots, o el que siga als respectius programes, la gent ho mira, la gent és això el que vol, per tant, la gent que ho mira és igual que els tristos protagonistes.

Ergo el problema és de nivell, no cal buscar més raons.

Sol, solet, ...

2010-02-22T12:01:00.000-08:00

Dissabte vam anar a fer una passejada pel passeig marítim de Sitges. Hi havia una gentada de por. Em va sobtar la quantitat de gent, en ple mes de febrer, però els restaurants estaven ben plens.

Vam fer una graellada de peix i marisc, de la qual encara m'estic recuperant, i, tot seguit, vam encaminar-nos cap a casa novament amb la panxa plena i el desig de passeig al sol acomplert.

Per la vesprada el cos em va recordar que allò del matí/migdia havia estat un miratge i que encara som a l'hivern. Un refredat de por. Però havia valgut la pena. Sempre val la pena menjar bé, en un indret així i amb la millor de les companyies.

Retorn...

2010-02-06T09:57:00.000-08:00

Fa tres mesos que no escric al blog. Tres mesos no donen pràcticament per a res. El que sí que hi ha hagut és mandra, falta d'idees, manca de temps, ... promet que no tornarà a passar.

Este no ha estat mai un blog de publicació periòdica, ni ho pretenia ser. El que sí que ha estat és un blog on s'ha escrit sobre diversos temes d'interès personal que ara retorna amb molta força i que espera no decebre els quatre arreplegats que, de tant en tant, es prenien la molèstia de llegir les quatre notes del Tio Mel.

En estos tres mesos moltes coses han continuat igual (el país, el verí espanyolista ranci i podrit, el Barça i el madrí (uns guanyant i els altres fent l'imbècil), Montilla de President, ZP jugant al monopoli, la feina continua com abans (encara sort), etc.), però d'altres han canviat.

Benvingut Guillem! Només desitgem que sigues una persona correcta, que assumisques els valors morals de la justícia i la igualtat, i que sàpigues allunyar-te de la hipocresia, la falsedat, l'egoïsme, ...i moltes altres coses que el pare i la mare ja t'anirem ensenyant.

Ben trobats amics que us deixàveu caure per estes línies per mirar de passar l'estona. El món és tal com era fa tres mesos, però ha canviat immensament. Espere poder anar trobant inspiració i temes per escriure. De moment, valga per penyora este post de retrobada que tenia moltes ganes d'escriure i que no sabia per on començar.

T'estime Guillem.

N'estic d'acord Conseller, però no s'acostume...

2009-11-06T09:42:00.000-08:00

El conseller Maragall, amb qui no acostume a estar massa d'acord en les ocurrències que prou sovint té, va pronunciar una conferència, sota el títol "Com governarem l'educació", de la qual tot seguit transcric el punt número 4. M'ha agradat, per fi, sentir a algú amb responsabilitats polítiques dir, si fa no fa, que hem perdut el nord, que la gent ja no cria fills sinó micos, i que a l'escola s'hi va per aprendre. Conseller, ja només falta que algú amb una mica de senderi torne a dir les coses pel seu nom i diguem ENSENYAMENT i no educació (ja que de la seua conferència se'n desprén aquesta idea).

Tot i que és prou llarg, vos convide a passar deu minuts de lectura. Bon profit.

4.- Els pares i mares

Parlem un moment de les famílies, dels pares i mares, i també de la necessitat de repensar la seva relació amb les escoles a les quals pertanyen els seus fills.

Comencem per una il·lustració fàcil, si volen, i un pèl tòpica. És aquesta evidència que fa vint, trenta o quaranta anys, quan un noi arribava a casa i deia que el mestre l’havia castigat la família li preguntava què havia fet ell. Segons què hagués fet, eventualment encara podien afegir alguna cosa de collita pròpia.

Massa fàcilment ara quan el noi arriba a casa i diu que el mestre l’ha castigat, els pares li responen: “Vine immediatament que anirem a demanar explicacions de per què t’ha castigat”. I això no és que sigui una actitud col·lectiva, ni que caracteritzi els pares. Però sí és una situació freqüent que hem de fer desaparèixer, tant com sigui possible, de la nostra realitat diària.

És un tòpic pintat amb brotxa grossa. Ja ho accepto. No es tracta tampoc de nostàlgia, de retornar a la vella institució que expressa aquesta anècdota. Ni molt menys.

Aquí és on és més necessari que mai aplicar vells conceptes amb nous continguts si volem avançar en la bona direcció.

Certament, l’educació, juntament amb la salut o el sistema de pensions, és un dels pilars bàsics del nostre estat del benestar. Però passa una cosa ben curiosa. Hi ha una perversió, una distorsió molt clara d’allò que s’estableix entre aquest pilar bàsic i el conjunt de la societat.

Per exemple, parlem sempre de la participació i l’acostumem a expressar, majoritàriament, en relació amb col·lectius o grups determinats.

En lloc de la presència directa dels pares i pares, apareixen els seus heroics representants, les associacions de mares, pares i alumnes, que fan una funció increïble ocupant un immens espai massa buit en solitari. Però la relació personal i directa entre pares i escola s’ha reduït al mínim imprescindible.

Ha quasi desaparegut la implicació individual, autèntica, que és un requisit indispensable si volem tenir èxit en aquesta estratègia.

Els problemes de salut sí que estan clarament individualitzats. Quan algú té un problema de salut va directament al seu metge per parlar-ne en persona. Se’n preocupa.

Les incidències en el món de l’educació molt sovint no es tracten. Per tant, les incidències es transformen en problemes. En problemes que, a vegades, són reconeguts com a tals massa tard.

A Catalunya tenim 1.200.000 alumnes. Aquest creixement és espectacular no només en termes demogràfics sinó en termes de servei, perquè els alumnes no són tots de primària i secundària. Són també de 0 a 3 anys, que no és un ensenyament obligatori.

I, per tant, és cert que s’ha consolidat una imatge absolutament definitiva de l’educació com un dret universal, en bona mesura gratuït, i que afecta totes les vessants del concepte de servei. Però d’això s’han derivat unes imatges que em semblen absolutament pernicioses que hem de combatre.

L’escola-guardadora: una escola que manté unes determinades hores els nens, és a dir, un concepte assistencial de l’educació, que tendeix a posar en segon pla l’educació en sí mateixa, i en primer pla el fet de l’horari, de la presència i de l’atenció als infants. I això almenys fins als setze anys, perquè les lleis obliguen que el país funcioni d’aquesta manera.

I una altra concepció que és cosina germana d’aquesta és l’escola-taller. Per entendre’ns: són els pares que porten els nens a l’escola pensant: “A veure si me l’arreglen o a veure si, almenys, no se’m fa malbé”. I, és clar, aquesta és una concepció allunyadíssima de quin és el paper real d’aquests centres educatius, d’aquestes escoles, d’aquests mestres i d’aquests professors.

El deure d’estudiar no sempre s’acompanya dels deures que també han de caracteritzar el capteniment dels alumnes en aquesta realitat. El deure d’estudiar, el deure de saber, el deure dels pares de participar activament i plenament en l’educació com a element anterior, previ, més important però també afegit, complementari al que correspon a l’escola.

Alguns pares i mares semblen haver dimitit de l’educació dels seus fills, traspassant la responsabilitat als mestres i professors, alhora que deixen de transmetre la necessitat de mantenir un concepte de respecte a aquests mestres i professors als quals se’ls hi demana tot. I aquí hi ha una de les contradiccions que els caracteritza.

Per tant, també als pares i mares els pertoca un paper actiu en aquesta funció de recuperació de vells conceptes amb nous continguts.

També els pares i mares han de saber explicar als seus fills què vol dir autoritat del mestre, què vol dir respecte al mestre, què vol dir jerarquia a l’aula.

Els pares i mares han d’exercir el seu rol. No pot ser que això ho faci en solitari el propi mestre o l’Administració en les campanyes de difusió generalitzada que puguem endegar. Això ha d’estar en l’arrel del comportament i del capteniment de la nostra ciutadania.

A això també se li ha d’afegir l’evidència que no tenim prou connectada la realitat diària dels nostres centres, de les nostres escoles amb la vida diària dels pares i mares que no tenen tan senzill conciliar la vida laboral i professional. També hi ha un pèl d’injust en demanar-los responsabilitat més enllà d’aquest sentit.

Però no ens podem conformar que la participació dels pares en les eleccions als consells escolars sigui del 3%. Tampoc ens podem conformar que quan posem en peu un programa d’ajudes per organitzar activitats extraescolars que oferim als ajuntaments i a les AMPA dels centres només s’esgoti al voltant del 25% de l’import que posem a la seva disposició.

Després ens reclamen més ajudes i més esforç i, per tant, hi ha una contradicció objectiva i evident en aquest terreny.

Aquí, per cert, deixin-m’ho dir, hi ha una part de responsabilitat que no és dels pares ni de les AMPA, és de l’Administració. Ja ho deia abans, hem de canviar el plantejament i la manera de convocar aquestes ajudes i fer-les arribar a la ciutadania.

En aquest terreny és evident que la novetat principal serà la carta de compromís educatiu que la Llei planteja com a concepte i com a realitat, és a dir, aquesta voluntat d’anar a buscar un compromís bàsic en el qual es concretin drets i deures, compromisos, hàbits, mecanismes de funcionament diari, el que ha de caracteritzar precisament els conceptes de convivència, respecte en cada centre.

I també en pregunto si no estaríem en condicions d’incloure en aquest diàleg algun grau de compromís dels pares i mares més enllà de l’escola.

Ens podem atrevir, per exemple, a proposar que els pares i mares es comprometin que els seus fills no mirin la televisió fins a altes hores de la nit? Això és el que passa en un percentatge de casos significatius.

La carta de compromís educatiu no és una cosa que els centres fan perquè els pares se n’enterin, de com funciona, sinó que ha de ser un element de compromís mutu, recíproc i perfectament establert.

Lladres que entreu per Almansa...encara?

2009-10-28T10:23:00.000-07:00

Trobar les paraules exactes és complicat. Definir el que està passant a alguns pobles i ciutats de Catalunya no és fàcil. Cada cop més, quan escolte als polítics repetint una i altra vegada que s'ha de recuperar la confiança de la ciutadania em sona més a xinès, em sona més a nit electoral en què tothom aposta per fomentar la il·lusió i la participació ciutadana.

Cada cop tinc més clar que els conceptes "estar en política" i "en benefici propi" són complement directe i circumstancial d'una mateixa oració. Sempre. O gairebé (espere). No vaig viure el franquisme ni la transició, però si ho hagués fet ara mateix se'm cauria la cara de vergonya de vore la quantitat de fills de puta que hem ajudat a engreixar. Com als porcs o als titos per Nadal.

Després de les detencions d'ahir dimarts, no podia ser d'altra manera, els Tortells Poltrona de cada partit van començar a representar el sainet de torn, com si estiguerem a l'últim dia de festes d'agost. Els detinguts són dels meus però els han detingut per culpa dels altres. Sí senyor, quin rigor, quina eficiència, quina caspa haurà suat per arribar a dir això.

Després del sainet polític de retrets i "tumesos" al que ja ens tenen tristament acostumats, encara quedava vore les opinions d'alguns columnistes de renom al país. Menció a part mereix en Salvador Sostres, que, justificant robatoris perquè han estat fets per "patriotes" (sic), demostra una baixesa i una manca de coherència considerable, sobretot venint d'algú que es passa els dies escrivint que se sent robat i expoliat per Espanya. Algun dia en farem anàlisi profunda d'aquest senyor, Déu present.

Amb la mirada posada en el futur immediat, el català independentista de pro que vol estar a la última no para de fer-se autofelacions des de fa mesos pensant en el dia en què Reagrupament entre en l'escena política. Reagrupament és la solució per a tot, sembla. Portaran la independència, seran decents i no robaran, ens treuran de la crisi, acabaran amb la violència domèstica, ...ergo, Carretero és Déu Nostru Senyor. Ningú se n'adona o no se'n vol adonar que si Carretero va marxar d'Esquerra devia ser, bàsicament, perquè ja no quedaven mugrons per munyir.

Els lladres ja no entren per Almansa, viuen al replà de l'escala.

Darrer diumenge d'octubre

2009-10-20T06:59:00.000-07:00

Ens la volen acorralar al reducte folklòric. Deia Joan Fuster.
Fa ja molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells. Canta Raimon.
Els xavos que hi havia per l’allumenament, se’ls ha gastat l’alcalde en dones i demés. Canta Al Tall.

Són frases dites/escrites en altres èpoques i altres contextos, però continuen sent d'una vigència que espanta. Caure en el desànim és d'allò més fàcil. Abaixar els braços és d'allò més simple i còmode.

Ens han robat la història. Ens han folkloritzat el 9 d'octubre. Ens van robar la consciència fa anys i encara no l'hem recuperada. Ens estan desfent el territori. Ens estan asfaltant les marjals, perforant tarongerars i edificant parcs naturals. Ens estan estafant des de la cadira estant, se'ns estan descollonant a la cara i no fem res per canviar-ho. Tenim el que ens mereixem, diem.

Les coses no han canviat, potser no canviaran, però hi ha referents que no hauríem de perdre de vista. Això no hem de permetre que ens ho facen oblidar...El camí ja és ben sabut.

Cuéntame

2009-09-21T09:20:00.000-07:00

Molt sovint parlem del “retorn” de modes passades. Passa a la música, passa a la moda, passa en aspectes estètics en general. I no entraré a valorar si això és bo o roïn, o si és degut a que allò passat que desperta nostàlgia necessita ser recordat per saber què hem de fer o deixar de fer, o si és degut a una desesperant comoditat barrejada amb una lamentable manca d'idees de les “ments pensants” que mouen els fils d'allò que ens ha d'agradar. Sincerament, m'és ben igual.

El que ja no m'és tan igual és que modes passades, i que crèiem oblidades, ens facen tornar a veure com quelcom actual allò que cantava Raimon allà per l’any 1.967 i que deia: “De vegades la pau tanca les boques i lliga les mans, només et deixa les cames per fugir”.

I això sembla voler tota l'ofensiva mediàtica generada al voltant de les consultes populars que s'estan organitzant a diversos pobles de Catalunya, feliços com serien de veure una desfilada de tancs per la Diagonal.

Iniciant desconnexió

2009-07-30T09:18:00.000-07:00

A poques hores de començar les vacances la necessitat de deixar enrere el curs 08-09 la note a cada cosa que faig. El meu cap ja fa dies que va dir "prou", i la reserva de benzina també comença a esgotar-se. Em pregunte si sabré no pensar...en feina.

El 2009 serà (ja ho és) un any molt especial. És aquesta la barreja de sentiments que ara mateix tinc: desitge començar el descans laboral, però desitge també tornar-hi i que arribe ràpidament el desembre...tinc moltes ganes de vore't! Tinc moltes ganes de deixar enrere la sensació de vertigen que m'acompanya cada cop que pense en tu. De moment ja ens has fet notar que véns.

L'asfixiant estiu (excusa perfecta, d'altra banda, per trobar moments per a "refrescar") segur que ens depararà moments inoblidables, com ja ho van ser els dies passats a Menorca, enyorats però recordats a glops de Gin Xoriguer. Els viurem amb il·lusió mentre, tranquil·lament, et seguirem esperant.

"Los viejos rockeros nunca mueren"

2009-06-10T10:40:00.000-07:00

Miguel Ríos és un d'aquells personatges que apareix a la teua vida sense haver-lo buscat, sense donar-li importància en el moment en que apareix. L'escoltes quan eres jovenet perquè ton pare té cintes de cassette. Una vegada i una altra escoltes Santa Lucía, Himno a la alegría, Maneras de vivir o Lua Lua Lua. Aquestes i altre cançons formen part de la banda sonora de la meua infància.

Però no saps com i arriba el dia que et trobes el seu nou cassette (com correspon a l'època) a les mans. I descobreixes Mientras que el cuerpo aguante, Directo al corazón, En el parque o Raquel es un burdel. I t'hi enganxes.

Comences a acumular gravacions i cançons i més cançons. I arriba l'LP Así que pasen 30 años. I això és definitiu. Descobreixes un cantant ple de registres diferents i no saps quin el defensa millor.

Supose que a ell li ha passat com a molts d'altres, i la seua música ha anat evolucionant amb els temps i la seua edat. La gira Big Band de finals dels anys 90 va ser genial, versionant clàssics del jazz. I després arribaran diferents discos de reedicions de cançons i d'altres de noves, amb rock, blues, balades clàssiques i no tant clàssiques, etc.

Enguany, després d'haver editat Solo o en compañía de otros, ha anunciat el seu adéu. Fa cas del consell de sa mare "niño no te vayas a hacer viejo en un escenario, no hay cosa más fea".

A vore si hi ha sort i el puc vore per segona i última vegada. Si no, sempre podré posar un CD i seguir escoltant un cop i un altre Bienvenidos, Los viejos rockeros nunca mueren, Generación límite, Un caballo llamado muerte, El río, Todo a pulmón, El blues de la insatisfacción, ... o veient videos al youtube com ara Mackie el Navaja o 60 razones.

Serà especial fins i tot en la seua retirada...es retira perquè vol, molts haurien de seguir exemple.

Moltes gràcies per tot Mike!

El Tio Paco

2009-05-20T10:15:00.000-07:00

Don Francisco Enrique Camps Ortiz, president de la Generalitat Valenciana, nascut a València, és molt bona gent. És un senyor implicat amb les minories, preocupat per l'educació i la sanitat pública, i sempre al costat dels milers de valencians i valencianes que tenen problemes.

Per desgràcia, Don Francisco té un problema, i és que no es pot relacionar amb les altes esferes, tot i ser el president. Hi ha un jutge que li la té jurada, que s'ha quedat amb la seua cara i que sap on viu. Don Francisco encara es pregunta com una persona bondadosa i piadosa de la voluntat del Senyor, com és ell, pot estar al punt de mira d'un jutge, i als seus amics els diu "este xutxe me té mania botouadéu!" amb eixe valencià de l'Horta que tant estima i tan present té.

Al jutge se li ha posat al cap que Don Francisco té alguna cosa a vore amb el cas Gürtel. Diu que té un armari que ni Armani, i que tots els vestits que hi té no li han costat ni un duro.

Ai, Don Francisco, vosté sempre tan elegant. Vostè sempre fent patxoca. Quin vestit més bonic portava vosté en la reunió amb la comunitat gitana de València, com se li cau la baba parlant d'aquesta comunitat que l'idolatra, que el té com un protector, que sap que el té al seu costat, que l'acomiada al crit de "Tio Paco, president!".

Ai, Don Francisco, hauria vosté d'explicar a eixes persones, a la resta de valencians i valencianes, i a la claca del seu partit polític, què ha passat de veritat en el cas pel qual vosté està implicat. No tinga por, Don. No passa res, pense vosté que l'han enganxat per una bobada, i sort en té que no ho hagen fet per quelcom més greu. Hi ha quelcom més greu?

Camps, fes-nos un favor: fot el Camp! La mascletà la pots vore igual des del carrer, a la plaça de l'Ajuntament, darrere de la tanca, barrejat entre els milers de persones. Fot el camp, Camps!

A punt de petar

2009-05-15T09:54:00.000-07:00

Fart com estic de les persones que no veuen més enllà del seu melic. Fart com estic dels curts de gambals que estan al món perquè ha d'haver de tot. Fart com estic dels bloggers que tenen la puta veritat al teclat del seu ordinador. Fart com estic dels classistes de merda que sempre prioritzaran l'aparença i la procedència per davant dels valors imperants de cada persona.

Fart de mil exigències i poca disposició a la col·laboració. Fart de tanta caspa primitiva que no deixa evolucionar la societat. Fart de gent que es menja el món pensant-se que és un ou. Fart d'aquesta societat de tronats.

Més fart encara de la gent que diu i escriu tonteries profundes cada cop que obre la boca. I més fart encara de la caverna messetària, nacionalista hispànica, de l'1 y no 51. Gent a la que algú hauria d'haver descopronat igual que a un pollastre.

Tan fart que acabaré petant un dia d'estos si no trobe res, cap indici, que em permeta creure que tot este avocador que ens envolta algun dia desapareixerà.

Au, a passar-ho bé!

Dubtes existencials

2009-04-07T09:03:00.000-07:00

¿Per què sempre ha d'eixir alguna persona, en algun noticiari televisiu, durant les festes de Setmana Santa, en alguna platja preferentment alacantina, queixant-se que "hemos venido a tomar el sol pero hace fresquito"? Que estem a principis d'abril!

O, millor encara, per què en lloc de la carretera cap a la costa valenciana no van fer un canal que els portés la mar al xamfrà de casa seua i ens deixen en pau?

Per què el dit quan està fent zàping es para si hi ha la notícia d'una catàstrofe natural i, en canvi, continua prement botons si són centenars d'iraquians que han estat massacrats?

Per què la majoria de la gent relaciona l'estiu com el moment ideal per prendre una cervesa? No he entés mai a què es deu este acte d'insensatesa.

Per què en Pep Sala sembla cada cop més el Raphael de la música en català?

Mentre mire com plou, escolte "60 razones" de Miguel Rios, assaborisc una cervesa i fume un cigarret, aniré pensant en estes i altres inquietuds que no donen per escriure un llibre però si per perdre el temps escrivint-les a un bloc.

Escoles tancades, escoles obertes

2009-04-03T08:41:00.001-07:00

Avui divendres els escolars han començat les vacances de Setmana Santa. S'ha acabat el segon trimestre del curs i, amb ell, el record del Rei Carnestoltes, de la Vella Quaresma, i de les incòmodes estones en que els nens i nenes han servit de farciment d'innumerables capes de roba d'abric.

Els equips de mestres, de ben segur, estan a hores d'ara rebent aquests dies de descans com pura aigua de maig a principis d'abril. Les forces s'han de recuperar per afrontar el darrer trimestre amb energies renovades, que els calen i molt per l'explosió de vida primaveral que es reprodueix mimèticament en els nens i nenes.

Les famílies ja han fet fa temps l'exercici d'organització logística familiar per afrontar aquests dies sense escola.

L'escola ha tancat les portes...

...o no. Coincidint en el temps, mentre els/les conserges enclauen la darrera tanca del centre, milers d'il·lusions renovades ja piquen a la porta demanant un lloc per portar aire fresc i noves vivències a l'escola. Avui milers de petits i petites estan a punt d'obrir la porta del cole que els ajudarà a créixer i socialitzar-se i que, tot i que ells/elles no ho saben, també els ajudarà a teixir les ales per volar amb un bagatge com més gran millor d'experiències irrenunciables i indispensables.

Que s'agafen fort, que el viatge està a punt de començar...

Les tanques de les obres se'ns quedaran buides

2009-03-17T10:47:00.000-07:00

Per si no hi havia prou amb totes les notícies de caire econòmic que des de fa un any es van succeïnt sense parar, ara resulta que nosaltres, i quan dic nosaltres vull dir la generació que estem en els 30 i els que vindran darrere, no podrem tenir una jubilació en les condicions econòmiques que fins ara s'estan "gaudint".

No és res nou. Quants cops hem sentit dir que "la jubilació? nosaltres no ens podrem jubilar!"? Doncs bé, hui al diari Avui ens han publicat aquesta notícia segons la qual els que ara rondem la trentena (+-2), ens haurem de jubilar amb una pensió màxima del 50% del nostre sou en aquell moment.

Vist com se'ns van donant, en petites dosis però constants, les notícies dolentes al poble submís i borreguil com ens hem encarregat de ser, sobretot les relatives a l'economia, encara tindrem raó quan diem allò de "nosaltres no ens podrem jubilar!".

Uiiiii, quin final més lleig tindrem...

¡Qué gran putada, coño...con tanto hijo de puta suelto!

2009-03-02T08:12:00.000-08:00

Probablement el propi Rubianes hagués definit així la pèrdua d'alguna persona. He rigut amb ell al Capitol. He rigut amb ell a "Makinavaja. La serie". He rigut amb ell a l'esquizofrènica entrevista de les nou hores (de la que avui, precisament, fa 10 anys). He rigut amb ell a cada entrevista que li han fet. Un mestre del monòleg, un home divertit, autèntic, dels que no hi ha.

Avui tothom el recorda, molta gent li plora, i algun que altre (massa, encara, per desgràcia) es deixa anar pels foros d'internet sense contenir la seua diarrea verbal de joies casposes i plenes de rancúnia, total, perquè va ser ell, un gallec, l'únic que ha dit en públic i sense fer botilles el que molts pensem. Dir les coses pel seu nom comporta enemics, potser per això els nostres mandataris són autèntics genis de la tergiversació verbal.

Rubianes, ¡Qué grande eres cojones!

Cap de setmana d'amistat i germanor

2009-02-11T10:10:00.000-08:00

Quan després d'anys de distància geogràfica i de fer-se complicat rememorar les mítiques quedaes de la quadrilla, el passat cap de setmana vam poder gaudir d'allò que només et dóna l'amistat i la companyia d'aquells amb els que has viscut grans moments i d'altres no tant grans, però que sempre han estat al teu costat i tu al seu.

L'amo de la caseta en este cas va ser el viejo Ben, que també narra les sensacions viscudes al seu bloc. Després de les mítiques quedaes en les més cotxambroses condicions higienicosanitàries, esta vegada semblava que estàvem d'hotel.

El cap de setmana ens ha deixat moments inesborrables, molts moments de rissa incontrolada (gràcies Peluts, sou els més grans!), hores de xamelo sense parar, molt menjar i molt beure, bon beure (en temps de crisi els packs de quintos a 1 € són un bé diví). Hem tingut també la dosi adequada de conversa seriosa i mítings polítics amb la companyia de Calderé, Matietes "juez de línia" i Higiene.

En fi, són aquells moments que voldries repetir més sovint i que, espere, no tornarem a esperar sis anys per repetir-los.

"A La Vall he arribat, vaig a fer compres, a la Ximberlina iré a comprar carn. Si qu'està açò ambotellat, òstia que cola. N'hi ha un en una taulaaaaaa, donant pas, quina veu de ..."

Gràcies amics!

Tota pedra fa ribàs

2009-01-30T08:16:00.000-08:00

...i a més en tots els sentits de l'expressió. Tota experiència fa bagatge. Hui, a les 17 hores, he tancat la porta a una part indispensable de la meua vida si faig la vista enrere i intente entendre què era i què sóc ara.

Des del 2 d'abril de 2001, dia en què per primer cop vaig arribar al CEIP Puig d'Agulles, amb 23 anys, i fins hui, aquesta escola ha esdevingut de manera directa o indirecta en el punt on projectar, ni que siga una miqueta, allò que sempre he volgut ser. Hi he conegut molta gent, molta. Gent prescindible, gent de la qual ja no recorde ni el nom, gent que sempre recordaré, persones que han estat al meu costat en moments importantíssims per a mi que s'han anat esdevenint durant aquestos gairebé 8 anys, persones que m'han donat i sé que em donaran amistat. Tanque una etapa d'experiències valuosíssimes a nivell professional que m'han ajudat a arribar al punt final de hui, que tard o d'hora, estava anunciat, havia d'arribar.

El 2 d'abril de 2001 va ser un dia difícil per a mi, molt difícil, em semblava que m'abocava al precipici, tancava una etapa (importantíssima, indispensable, inoblidable i vital) i en començava una altra. Hui ja no sóc, ni de bon tros, d'empeus i abocat al precipici, però trobaré molt a faltar aquesta escola (qui diu que l'escola no forma persones?!) que m'ha ajudat a créixer.

Companyes, companys, si algú de vosaltres llegeix això, moltes gràcies per tot. Mai no us oblidaré.

Casa de Misericòrdia

2009-01-09T08:32:00.000-08:00

Els dies de descans tenen, entre totes les seues virtuts, la d'oferir hores i hores per destinar a la lectura i a altres coses que durant el temps feiner o no es pot o no es té ganes de fer. Aquests dies a cavall d'un i altre any he estat llegint algunes cosetes, entre les quals el poemari Casa de Misericòrdia, amb el que el poeta Joan Margarit ha obingut notables premis com ara el Premi Nacional de Literatura i el Premio Nacional de Poesía, ambdós l'any passat.

D'entre tot el recull en transcric un parell, a tall d'exemple, per mostrar una poesia vitalista i dura:

Casa de misericòrdia

El pare afusellat.

O, com el jutge diu, executat.

La mare, la misèria i la fam,

la instància que algú li escriu a màquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,

Solicito a Vuecencia deixar els fills

dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.

Els orfenats i hospicis eren durs,

però més dura era la intempèrie.

La vertadera caritat fa por.

És com la poesia: un bon poema,

per bell que sigui, ha de ser cruel.

No hi ha res més. La poesia és ara

l'última casa de misericòrdia.

En un petit poble

Uns baixos foscos en un carrer estret:

surt el so d'un martell i pols de runa.

Pel forat de la porta es veu a penes

un home sol que està picant i un vell

que vora seu se'l mira. No conversen,

com si els dos escoltessin en els cops

un dolor que només ells reconeixen.

La porta ara em devora la mirada

i se l'endú ferotge cap a dins.

Si m'acostés, potser ni em sentirien.

Són les interminables, lentes obres

de la casa per dins, on ningú mira.

Trist Nadal a Jerusalem

2009-01-08T09:37:00.000-08:00

Encara recorde quan, en unes jornades sobre nacionalisme, organitzades per Acció Cultural del País Valencià a Barcelona, tot esperant que es fera l'hora d'entrar al restaurant a dinar fent petar la xerrada, va eixir un tema de conversa que ara, tristament, torna a omplir pàgines de diaris i molts minuts d'informatius: les disputes a l'Orient Mitjà. Ho recorde tan clarament, tot i els anys transcorreguts, perquè va ser el primer cop que vaig veure davant meu aquest sector del nacionalisme català que admira l'estat d'Israel per allò que ha esdevingut en el darrer mig segle. Sota la consigna que Israel és un estat democràtic i els palestins són uns terroristes, veien qualsevol tipus d'actuació justificada. No vaig entendre res de res (bàsicament perquè aquelles dues persones que ho sostenien eren dos històrics exmilitants de la Unitat del Poble Valencià i eren una miqueta com els pares de tots els que allí estàvem, donada la seua edat). Mai entendré que hi ha de "terrorista" quan estàs defensant-te d'un poble invasor.

Avui ho veiem, desgraciadament, cada dia. Uns estan ocupant (reocupant) uns territoris i els altres van llançant coets, bombes o el que enganxen per casa. I a això se li diu terrorisme? Això és defensa contra la invasió, com ho va ser la de l'exèrcit republicà en el període 1.936-1.939 mal anomenat guerra civil espanyola.

Sobre aquest tema avui ha escrit Vicent Partal a Vilaweb el seu article Territoris ocupats. Un cop llegit, m'ha vingut al cap allò de "no hase falta que me dises nada más".

Un pot veure les coses des d'un punt de vista o des d'un altre, faltaria més. I segurament, en casos com el que ací es parla, tots dos punts de vista tindran les seues raons, els seus motius, les seues vergonyes i les seues culpes, però hi ha coses que són incontestables: els fets reals. I els fets reals ens diuen que, pocs dies després de Nadal de 2008, l'exèrcit invasor d'Israel va assassinar cruelment civils (entre ells molts nens) refugiats en escoles. Ara algú podrà dir que els milicians de Hamas fan servir les escoles i els infants com escuts humans (permeteu-me tenir les meues reserves), opinions hi ha per a tots els gustos, com ja he dit abans, però no s'ha d'oblidar una cosa, l'assassí és qui prem el gatell. Assassinar nens és el més baix que es pot fer, i aquesta gent ho està fent impunement. I ningú pensar fer res, ni que siga pels nens?

Al meu país la pluja

2008-12-18T09:45:00.000-08:00

Demà divendres, a les 21 hores, per enèsima vegada, el Palau de la Música vorà omplertes les seues butaques per escoltar un recital d'en Raimon. Malauradament jo no hi seré, però sempre em quedarà gaudir de la seua veu, les seues melodies i els seus versos mentre sóc a casa.

Ara mateix estic escoltant el seu CD "Recitals al Palau", de l'any 1997. Un recull indispensable de cançons símbol d'una generació de lluita i d'altres de poemes musicats dels grans clàssics, reeixint per damunt de tots els versos d'Ausiàs March (el "mestre d'amor", com l'anomenava Rovira a les seues classes de valencià a l'institut).
De totes les cançons d'este disc, de més i de menys conegudes, en transcric ací una, no sé si de les més conegudes o no (això dependrà de si qui llegeix açò és més o menys aficionat a la música del de Xàtiva), però que a mi sempre m'ha agradat molt. Va ser editada l'any 1984 formant part del disc "Entre la nota i el so", i porta per títol "Al meu país la pluja":

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia Dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

- Molt gran.

S'acabarà el món aquest dissabte?

2008-12-11T10:31:00.000-08:00

...evidentment no. No obstant, no puc evitar sentir la fressa típica dels dies previs al clàssic futbolístic de la Lliga. Per moltes coses: es juga al millor estadi del món, que és el nostre, i no en una quadra; el Barça va davant del màxim rival, i el pot deixar tocat; ja fa dies que se'n parla i l'espectació és molt gran; la sensació sempre impagable que es té davant la possibilitat de viure noranta minuts enrotllant com un "braç de gitano" a l'innombrable rival capitalí; i un llarg etcètera on cadascú podria posar una raó més per no perdre's El Partit.

I després? Doncs el que no és segur és la utilitat que ambdues aficions li donaran a la/les copa/es postpartit, bé per celebrar, bé per oblidar i discutir les causes del fracàs.

En canvi, el que sí que està assegurat és que seguirà havent fills de puta que agrediran als seus fills, que seguirà havent covards que anul·len a la seua parella, que tornarem a vore als diaris persones que es queden sense feina, que passarem molt més temps sense l'esperat finançament, que els capitalins seguiran tirant bilis anticatalanista per la boca, que Font de Mora (ni Fabra) no haurà dimitit, que les mancances de la nostra societat tenen molt a vore amb els resultats acadèmics i el nostre sistema educatiu mentre ací no fot el dit a la llaga de les raons de tot plegat, i, sobretot, tornarà a eixir el sol.

Com es pot ser tan cerril?

2008-11-26T08:44:00.000-08:00

Hui, la col·locació estratègica dels astres a l’espai exterior ha permès que un raig de llum il·lumine el meu cervellet, hui va i resulta que se’m presenta un problema: no sé si escriure de l’esdevingut (i el que s’esdevindrà) a Grenlàndia, del que la majoria de diaris en les seues edicions digitals en van plens, o sobre la manifestació que es prepara el proper dissabte 29 de novembre a Saragossa, convocada per la Plataforma No Hablamos Catalán, contra la unitat de la llengua i pel no reconeixement del català a la Franja. Ja ho tinc clar: parlem-ne de tots dos temes.

La lliçó democràtica donada per Dinamarca, que ha permès que un territori, Grenlàndia, que li pertany des de fa tres-cents anys (això em sona) i que és autònom des de fa trenta anys (això també em sona), convoque un referéndum consultiu per aprovar un nou estatut que augmenta el seu autogovern, declara el grenlandès com única llengua oficial del territori i inclou la possibilitat de convocar una consulta popular sobre l’autodeterminació, amb l’acord previ dels partits polítics de respectar allò que el poble dictamine a les urnes, aquesta lliçó, dic, hauria de fer que ens plantejàrem demanar al Gobierno del Estado una miqueta més de consideració i de respecte cap a nosaltres, i a la Unió Europea que vetlle pels postres drets com a poble, no gens distants dels grenlandesos. Un 72% dels 58.000 habitants de Grenlàndia han anat a votar el referèndum. D’aquests, el 75,54% ha votat pel sí. Àmplia victòria de la voluntat d’un poble que vol sentir-se realitzat com a tal, i àmplia victòria, també, de la democràcia, amb un índex de participació que ací ni es recorda. La democràcia, que queda molt bé el terme, certament, no només ha de significar anar a votar cada quatre anys. Cal ser una societat madura per entendre que democràcia vol dir que un col·lectiu té el dret d’escollir, i no només d’escollir els seus governants. Això és una democràcia “normal”.

Però si alguna cosa caracteritza la societat espanyola és que no ho és gens de “normal”, i molt menys de madura. Ens ha tocat viure en un estat on el pensament únic encara és més propi dels segles d’expansió hispànica que no pas del segle XXI. Sí, l’espanyol és un poble socialment, culturalment i democràticament endarrerit, molt endarrerit. És un poble manipulador, recelós del seu passat i del seu futur, represor de la diferència, intransigent, ofensiu, prepotent i fins i tot maltractador. I això es tornarà a comprovar aquest dissabte 29, quan la Plataforma No Hablamos Catalán farà la seua concentració a Saragossa.

Els atacs d’una mena o d’una altra, van sempre dirigits a la deslegitimació de les aspiracions de reconeixement de les diferents formes d’entendre el món que exiteixen a Espanya. Aquest odi visceral que es nota als grups polítics, als mitjans de comunicació, i per extensió (o per manipulació i deixadesa en la formació de la pròpia opinió) a la societat en general, no existiria si el reconeixement de la singularitat de Catalunya no existira únicament a les Lleis. Probablement si aquesta Espanya de principis de segle que ens ha tocat viure fora suficientment madura i oberta, i les aspiracions catalanistes foren reconegudes (parlem de finançament, parlem de la no discriminació del català als estaments oficials, parlem de no escandalitzar-se i vore com quelcom normal l’ús del català en tots els àmbits al nostre territori, etc.), una altra percepció existiria a Catalunya sobre el seu rol a Espanya, i part de les veus que clamen la independència no trobarien arguments per defensar-la.

Però no ho veuen. O no ho volen vore. I molts cops em pregunte: com es pot ser tan cerril?

Què en farem, de la LEC?

2008-11-12T09:18:00.000-08:00

Quan el projecte de Llei d'Educació de Catalunya és a punt d'entrar al Parlament per a la seua discussió, hi ha alguna cosa de tot plegat que no fa bona olor. Si més no per a mi.

No entraré a valorar els continguts del projecte actual de Llei, hi ha coses que m'agraden i hi ha d'altres que no. El que sí que m'agradaria valorar és tot el procés de gestació d'aquesta Llei necessària i desitjada.

L'inici de les converses entre els diferents agents i sectors socials implicats, la redacció i publicació de les bases de la LEC, etc, van estar marcats per les diferències importants entre aquests agents. Com sempre que s'està parlant d'algun tema tan sensible, les persones tendim a la inflamació arterial sense gairebé atendre a raons. Vaig poder escoltar opinions molt diverses. Interpretacions de les Bases d'allò més diverses ("estan dient que faran vaga a la concertada perquè aquesta Llei vol treure-li recursos", "els sindicats de la pública no estan d'acord perquè és un model de Llei que recolza i dóna més recursos a la concertada i la privada") i una llarga retaïla de surrealistes opinions de gent diversa que es permetia indignar-se amb unes Bases que ni havien llegit, ni sabien on les podien llegir, ni tenien ganes/interès de llegir-les.

Amb aquest ambient va arribar la vaga del 14 de febrer, amb un seguiment massiu, recolzat pels principals sindicats, amb una incidència destacable en la vida quotidiana de totes les persones implicades en la vida escolar, i amb remarcable ressò en els mitjans de comunicació.

I després? Es va fer públic el Projecte. Els sindicats continuaven estant en contra d'aquesta Llei, però ja no va haver-hi cap mobilització. Va venir el còmic debat televisiu del Cuní i la seva americana dues talles xicoteta, un muntatge televisiu adreçat, sembla, a treballar el terreny per deslegitimar les possibles mobilitzacions que pogueren arribar.

I demà? Demà dijous, vaga de l'ensenyament públic. Quin seguiment tindrà? Ja ho vorem. Jo diria que no tindrà res a vore amb la jornada del febrer. Per què? Bona pregunta. Doncs per alguns detalls que no cal perdre de vista: la UGT i CCOO no subscriuen aquesta jornada de vaga tot i que continuen en desacord amb els plantejaments de la LEC (i això què collons significa? per a què serveixen els sindicats, llavors? ¿o és que s'està molt bé vivint d'un sindicat i una cosa és posar pals a les rodes i una de ben diferent és punxar les rodes?); el Projecte arriba al Parlament, ergo ja no se'n mou ni una coma a no ser que ses senyories tinguen visions molt diferents de tot plegat; els mitjans de comunicació han evitat, intencionadament o no, parlar-ne massa; els Claustres de mestres valoren tots aquests aspectes de manera negativa i saben que la jornada de demà més que de vaga sembla de rebequeria.

I, arribats on som, ara què? Ara cal que la que ixca del Parlament siga una Llei amb el màxim suport possible. Per què? Perque no podem fer lleis educatives com les espanyoles. No ens podem permetre canviar el rumb de l'ensenyament al nostre país depenent dels vents polítics del moment, com a Espanya. Si això passés, més que el fet d'afavorir uns tipologia de centres o una altra, més que la major o menor delegació de competències als ajuntaments, més que el major o menor grau d'intervencionisme dels Equips Directius en la confecció dels Claustres, ... més que tots els aspectes positius per uns i negatius per altres, el que estaríem fent és condemnar el sistema educatiu a un despropòsit d'orientacions pedagògiques i a un desori sense continuïtat en el temps que no faria més que constatar que l'ensenyament és, per als polítics, en essència, una joguina amb la que fer i desfer en base a una ideologia.

P.D. dit això, si no dic açò altre reventaré: aquesta Llei s'està portant com si fos un embaràs del Sr. Ernest Maragall, li costarà de parir, però vorà la llum. Vaja, com la famosa sisena hora (sense recursos de cap mena) de l'anterior Consellera, la Sra. Marta Cid. Sembla el malefici de l'ensenyament a Catalunya, que, com si d'un president qualsevol dels EEUU que necessita d'una guerra qualsevol, cada Conseller/a necessiti del seu "part" contracorrent. Queda dit.

I seguim ampliant el bloc...

2008-10-23T10:27:00.000-07:00

Davant l'alarmant manca d'inspiració narrativa, no sé si deguda a una conjunció astral adversa o al discurs d'Aznar a la tribuna eixa que ell mateix s'ha muntat per a ell mateix (estic parlant de FAES...per cert, que voldrà dir eixa F? ...eixista? ...emer?...ulano? ), he decidit jo per a mi mateix, com el melenes abans referit, d'ampliar els continguts del bloc afegint un nou espai per llocs web que a mi em resulten interessants per un motiu o altre.

De moment, i en un cop sobtat d'enyorança de la millor terreta del món, he posat diaris digitals de la Plana Baixa, així com d'altres que m'agrada llegir habitualment...i alguna referència a aquells llunyans temps de despreocupacions, paelles a dojo, amistat i germanor, i forces per aguantar nou dies de festes nonstop.

I així, mentre escolte Wind of change d'Scorpions i s'asseca la roba que hi ha estesa, acabe este post que no sé si era necessari escriure, tot esperant, pacientment, bé l'adveniment astral favorable, bé que el llepaculs de Bush tanque la boca d'una vegada.

09/07/2009 Tots a Montjuïc!!!

2008-10-22T09:19:00.000-07:00

El 9 de juliol (dijous) serà un dia gran per als aficionats al ciclisme. El Tour de França arribarà a Barcelona, fet que no passava des del 1965, a la sisena etapa que unirà Girona i Barcelona després de recórrer 175 km. L'endemà, la setena etapa portarà els "esforçados de la ruta" de Barcelona a Andorra.

Tot i que l'etapa arriba al primer terç de Tour, i no es pot dir que haja de ser decisiva, ni molt menys, entre altres coses per la seua condició d'etapa "plana", sí que és veritat que amb les forces gairebé al màxim, les rampes de Montjuïc poden oferir un bon espectacle al personal que s'hi congregue per vore de prop als Contador, Sastre, Evans, Schleck, Valverde, Freire, ...i qui sap si també a Lance Armstrong, després del seu farol sense cartes guanyadores.

En fi, espere poder estar a la muntanya màgica i gaudir de l'espectacle.

Això quedarà...mel!!!

2008-10-11T05:12:00.000-07:00

Este cap de setmana tenim a casa a Pepe (mon pare) i Dorín (el tio barba) (els Manolo i Benito de Fondeguilla) posant el nou terra al pati de casa. Segons ells, i jo també ho crec, això quedarà...mel!...com diria el tio Mel.

Esta foto queda com a testimoni d'un cap de setmana d'emprenyar als veïns, feina, bons sopars, bons esmorzars, i, sobretot, molt bona companyia.

I mentre escric estes línies, vaig sentint l'aroma de la carn al forn que ens ajudarà a apaivagar un matí de dissabte tan dur...bufff, tinc la gola seca, vaig a per tres pots...

Fets consumats

2008-10-08T06:14:00.001-07:00

Ha acabat passant allò que ja se sabia, i els 88 treballadors de l'empresa Curtidos Nules, propietat de l'immoral Franco Segarra, estan a l'atur.

En este país de pandereta, xato de vi i consciències adormides, qui és especulador, explotador, immoral, ignominiós i caradura, continua tenint les mans lliures per fer i desfer, mentre el Gobierno s'entesta en dotar de liquiditat als que, en última instància, fan i desfan.

http://larodaliadigital.com/public/index.php?noticia=569&poble=6

http://www.laplanaaldia.com/redesign/noticia_ampliada.php?ID_ARTICLE=9886 ARTICLE=9886

http://www.elperiodic.com/nules/noticias/19080_trabajadores-curtidos-nules-quedan-paro-despues-meses-cobrar.html

Des d'ací molts ànims per a les persones que pateixen la caradura de Franco (collons, matxot, quin nom...) i moltes forces per mirar al futur.

Una música per a cada instant

2008-10-02T09:33:00.000-07:00

Ahir per la vesprada, passant l'estona a internet, vaig acabar al myspace de la Lupe Villar, guitarrista de Sangtraït (ja quasi fa set anys i seguim trobant a faltar la nostra ració de canya per un tubo), que va treure un nou disc cap al mes de març. En la gravació del disc va comptar amb la col·laboració d'amics i coneguts...entre ells el monstre de la foto, el gran Papa Juls. I esta foto, com altres que apareixen al web de la Lupe Villar, em va transportar a la nit del 20 de desembre de 2001. Que gran, Ben, que gran, germà!!! (encara hui em pregunte qui collons era aquell que va cremar Terra de vents amb nocturnitat i traïdoria jajaja).

Aquest fet em va motivar per obrir una nova, diguem-li secció, al blog (tampoc no és que haja descobert el secret de la botifarra de ceba, però bé, m'ha vingut de gust). És ben cert que cada estat d'ànim, cada vivència, cada moment, té una música, un ritme i volum que el defineixen. I és per això que este xicotet recull pretén ser un reflex de les cintes de cassette, discos i compact discs que m'han fet volar, emocionar-me o posar unes banyes a ritme d'Inqui-missió o La furtadora d'ànimes.

" La sang dels inocents, omple la seva copa d'or, assegut al tron dels manaments, mentre el món s'omple d'horrors, els cants no surten ja dels pits, la terra s'obre sota els peus".

FRANCO SEGARRA: POCAVERGONYA!!!

2008-09-25T06:54:00.000-07:00

Els 88 treballadors de "Curtidos Nules" porten cinc mesos sense cobrar. Aquesta podria ser la frase que resumeix el comportament prepotent, pocavergonya, sense escrúpols i ignominiós d'un dels hereus de l'imperi Segarra: Franco Segarra.

Cinc mesos sense pagar, rebutja comandes per justificar la baixada de feina (d'això se'n diu aprofitar-se'n de la situació de crisi, bastard!), demana als treballadors que presentin baixes voluntàries (damunt de puta, pagar el llit, no?), i un llarg etcètera de despropòsits d'un aprofitat més que es creu que el món és seu i que no li importa una merda la gent que l'ha ajudat a omplir-se les butxaques: immoral, lladre, a la presó havies d'anar!

Igual en castellano lo entiendes más: inmoral, ladrón, paga a tus trabajadores. Has tingut cinc mesos per fer les coses bé, aprofitat, i mira on has arribat, a posar al límit 88 famílies. T'hauràs quedat a gust, no? A vore si algun dia la corbata no te passa del coll de lo fonda que tens la gola, lladre.

I després d'este moment de "desfogament" compulsiu, deixe un parell d'enllaços (1 i 2) amb fotos i articles sobre la marranada que este aspirant a home de negocis ha aconseguit.

Si és que la culpa és dels treballadors, com vos podeu haver refiat tants anys (alguns més de 30) d'un individu que té per nom Franco? Ara, no patiu que ja se n'eixirà en la seua, ja, eixe lladre.

Va parir, quin país de pandereta.

Nacionalisme a cop de "passing"

2008-09-22T08:31:00.000-07:00

Acabe de vore repetit a Teledeporte el darrer set del partit d'ahir de Nadal contra Roddick, en un escenari tan estrambòtic com la plaça de bous de Madrid. Es respira en l'ambient una caspositat cada cop més creixent.

Ja fa temps, però, que això es veu vindre. Aquesta manera de ser tan, diguem-li, prepotent i tan hispànica com és l'enaltiment sectari i seguidista del triomf. Ací tothom s'apunta al cavall guanyador. A nivell de bar, ningú parla de l'Alonso. Ara les cerveses van acompanyades dels triomfs (esportius) de Nadal (a qui tothom s'entesta en dir-li Rafa, com si fossin de la família), o de Gasol, o de Contador. I està molt bé, això. Un s'ha d'alegrar dels triomfs (esportius) dels millors. A mi, personalment, m'encanta vore l'entrega de Nadal a la pista, o els atacs mortals de Contador en un port de muntanya. Amb el que no puc és amb l'obligació que sembla anar associada a aquests triomfs (esportius) de sentir-se orgullós de pertànyer a alguna cosa a la que, deixem-ho així, crec que no tinc massa ganes de pertànyer.

Fa fàstic vore a Corretja i companyia, retransmentent el partit d'ahir, sense poder estar-se, a cada jugada, de fer símils toreros. Que si "está toreando a Roddick", que si "vaya pase de pecho", "como lo está lidiando"... aneu a cagar amb la vostra prepotència, manca d'educació, i poc saber guanyar que teniu. No sóc, no vull ser com vosaltres.

Tot esperant les vacances

2008-07-29T08:46:00.000-07:00

Que difícil és inspirar-se amb aquesta calor!

El més fort és que no em ve de gust posar el ventilador (d'aire condicionat ja ni parlar-ne) perquè tal i com està el tema de les factures de llum... ara diu que la pugen un 16%. I ahir va i llegisc una notícia com aquesta, en què s'expliquen els beneficis d'endesa, del 378%, durant el primer semestre d'enguany. Jo no entenc res, que algú més sabut m'explique algo.

Entre això, la xuleria del Gobierno amb els pressupostos, el nou nomenament del germà de Carod (sí, sí, un altre càrrec, com si no hi hagués més gent en aquest país), i el Tete, que tirarà endavant la desitjada i necessària Llei d'Educació de Catalunya sense el consens de totes les parts, ja no entenc res dels polítics i del seu suposat interès pel diàleg, la preocupació per les rendes baixes i mitjanes...o les mans nétes.

Per això dic...que arriben ja les vacances!!!

Gora San Fermín!

2008-07-16T12:42:00.000-07:00

El cap de setmana de l'11 al 13 de juliol vaig poder vore realitzat una de les il·lusions que m'acompanyaven al llarg dels anys: anar a les festes de San Fermín. I no em va decebre. No cabia ningú més, Iruña estava plena per tots els costats de gents d'arreu, i la festa, com ja havia sentit, no té fi.

Per tots els racons de la ciutat hi ha gent vestits de blanc i vermell. Per tots els costats hi ha grups de joves i no tan joves passant-s'ho bé. Això sí, després de dues nits, vaig arribar a la conclusió d'on no aniré quan hi torne: als carrers que voregen l'ajuntament.

En aquells indrets l'ambient festiu voreja "lo guarro". És el manà dels borratxos guiris i espanyols. Ampolles de vidre volant, ampolles de vidre trencades a patades, gent pixant per tot arreu, ...en fi, agonia i malestar (sobretot, plaça de l'ajuntament i carrer Estafeta). Ara, encara al casc antic, a les places, balls d'orquestres variades, fira de barraques regionals (gran, mític sopar de xistorra i pop a la gallega ben regat amb patxaran de la terra). A les orquestres, igualment no hi cabia més gent, tots amb els nivells etílics força elevats, però l'ambient totalment diferent al que havíem vist pels voltants de l'ajuntament...un ambient festiu i de bon rotllo brutal.

En definitiva, per a repetir.

Açò s'embruta...

2008-07-10T08:49:00.000-07:00

Pel que es veu, per a allò que no interessa, l'important són els drets de les persones, i en altres casos, l'important són els drets col·lectius.

Els drets de les persones, de manera individual, no s'han de preservar, és més, se'ls ha d'atacar, quan aquestes persones ja parteixen d'una posició desafavorida i els seus actes "ataquen" la integritat d'un col·lectiu.

Els drets de les persones, de manera individual, s'han de preservar per damunt de tot en el moment en què aquestes persones veuen perillar l'statu quo que, en un aspecte o altre, gaudeixen, encara que això vaja en contra d'un col·lectiu. Dic "veuen perillar", perquè és això, ho veuen, ho creuen, s'ho inventen, manipulen, però no s'ajusta a la realitat.

En aquest darrer cas, trobaríem, entre altres fets, el Manifiesto por la lengua común. Anem a vore, resulta que una colla d'intel·lectuals il·luminats (avui en dia, a qualsevol que no treballa collint maduixes, amb tots els respectes per als collidors de maduixes, se'l denomina intel·lectual. Estic esmaperdut de com proliferen els intel·lectuals per les espanyes i les espanyes continuen navegant pel passat, sense avançar en res. A tall d'exemple: Pilar Bardem és una "titiritera pancartista", i Boadella un intel·lectual) continuen entestats en que a la sacrosanta llengua hispànica se la persegueix, se la trepitja, se la desprestigia i se la humilia. Després de llegir el manifest, no tinc altra expressió que la ja mítica: LA MARE QUE EM VA PARIR!, HO HAVEU VIST?

Si no l'heu llegit encara, a dalt teniu l'enllaç per deleitar-vos en l'atac més ignominiós que ha patit la llengua catalana (totes les de l'estat, però jo parle per la meua) en els darrers temps. Jo sempre dic el mateix: com pot sentir-se amenaçada una llengua que domina els quioscs i les televisions, que domina els patis de les escoles, que domina les converses de carrer, etc?
Tan greu és que el lloc on vius tinga una llengua pròpia, i l'administració vulga potenciar el seu coneixement fent-la llengua vehicular de l'ensenyament? No pots arribar a un lloc on ningú t'ha demanat que hi vages i intentar canviar les regles del joc! Tan greu és que hi haja una llei que vulga que els negocis tinguen retolació TAMBÉ en català (i no pas únicament, com els mentiders i manipuladors volen fer creure)? La mateixa constitució espanyola ho diu, que s'ha de preservar les altres llengües de l'estat... però, és clar, depén de per a què, la constitució és sagrada i no se'n mou ni una coma, i depén de per a què, la constitució s'hauria de canviar. El de sempre.

El tema és preocupant, i molt. La persecució dels drets de les persones com a poble, dels fets distintius que uneixen a un col·lectiu, és preocupant en un estat democràtic. Proclamen les llibertats individuals manipulant l'estat d'opinió del col·lectiu... quins immorals!!! Pensar que a només una setmana per a l'aniversari del glorioso alçamiento, setanta-dos anys després, han canviat les formes però no el rerefons de tot plegat em fa venir mal de panxa.

A Vilaweb, avui dijous, en Vicent Partal publica, sobre aquest tema, el seu article Quan Espanya comença a semblar Sèrbia.

En fi, amics i amigues, la cosa pinta malament, la cobertura mediàtica hispànica és abusiva i abrumadora, així que ja podem tapar-nos el cap amb les mans i protegir-nos la nuca perquè, no sé d'on ni quan, ens començaran a caure bescollades per tots els costats i fins i tot les queixes pel mal que ens faran les haurem de fer en espanyol...

Per aprendre noves paraules

2008-06-12T08:17:00.000-07:00

Amics i companys, per gaudir de la riquesa lèxica de la nostra llengua i alhora ampliar-ne el bagatge, podeu entrar al web RodaMots, on, prèvia subscripció gratuïta, rebreu cada dia un correu electrònic amb una paraula que acostuma a ser algun localisme, o provinent d'alguna varietat dialectal, o simplement que estan entrant en desús.

És un lloc web curiós i que de tant en tant treu paraules com ara la que han enviat hui.

Que vos aprofiten els tastets lingüístics!

Responsabilitat compartida, en diuen...

2008-06-09T09:34:00.000-07:00

Amb la nova Llei d'Educació de Catalunya, diuen, que l'Administració (gran paraula, genèrica, però gran paraula per anomenar un ens, més abstracte que genèric, que se suposa que administra quelcom) traspassarà competències en la matèria als ajuntaments (que no deuen ser Administració, pel que es veu).

Ja era hora. Coresponsabilitat real en la presa de decisions. Ep! i en el repartiment de recursos també, eh? A vore si ara resultarà, digue'm malpensat, que l'Administració serà qui disposarà i qui administrarà, i els ajuntaments els que hauran de continuar esgarrant-se la roba a la trinxera, com fins ara, però amb una Llei que ho ampararà i els caurà com una llosa al damunt.

Podria posar uns quants exemples del medallisme compulsiu de l'Administració en matèria educativa i la seua autocomplaença, però potser no seria el lloc ni el moment. Si voleu, en podem parlar amb un quintet pel mig, que sempre relaxa tensions i dóna més d'allò que se'n diu bon rotllo.

Amb este post, en el que realment vull incidir és en la creixent sensació de destrucció dels valors educatius i del civisme a que estem assistint hui sí i demà més encara. Em referisc a la concepció errònia que es té, en general, del que suposa conviure en una comunitat (diguem-ne poble, urbanització, barri, o club de petanca) plena de, segons sembla, molts i molts drets...i cap, ni un, deure.

Quan parlem de coresponsabilitat (que queda molt bé, el terme, cal dir-ho), és molt fàcil i còmode parlar-ne en segona i tercera persona. Com diria aquell: "justícia pa tots menos pa ma casa". Podem comprovar, cada cop més sovint, la facilitat amb què els membres d'un grup li estan exigint a eixe grup que solvente els "problemes" en què les seues pròpies opcions vitals lliurement escollides l'han arribat a posar. Exigim, a canvi de res.

Me'n vaig a viure amb la meua dona, els meus dos fills, els meus dos cotxes, el meu gos i el canari si fa falta, a un indret molt bonic, rodejat de muntanyes, a vint minuts en cotxe del nucli urbà més proper. Les fotos dels paisatges són fantàstiques. La televisió del veí no em molesta, ni les baralles domèstiques, entre altres coses, perquè el veí més proper està a cinquanta metres. Si neva, és l'hòstia, amb una miqueta de sort, tallen la carretera i me trobe un dia de festa. Tinc una piscina ben gran (que ara puc omplir un altre cop gràcies a que aquest fet és més important que el reg agrícola) en la que cabem la meua dona, els dos fills, el gos, el canari i jo. Tot és com un somni fins que resulta que el canari vol volar i se fa mal a una poteta perquè no se'n recordava que a quinze centímetres hi havia una gàbia.

Ara resulta que he d'anar al veterinari. Però, és clar, hui ha nevat i no puc eixir de la casa perquè hi ha tres pams de neu a la carretera. Pobre canari. Va i es mor. En la meua indignació, la primera mesura que prendré, l'atac preventiu, anirà adreçat, com a mínim, a l'Ajuntament. El denunciaré per no haver vingut a temps a netejar la carretera. I si fa falta, després aniré al Síndic. Perquè crec que no hi ha dret que jo no haja pogut anar al veterinari a curar el meu canari per culpa de l'Administració que no ha vingut a cavar a la porta de ma casa per treure la neu.

Lògicament, història inventada amb més o menys fortuna, però metàfora de les històries que dia rere dia ens trobem en aquesta tasca de conviure amb igualtat de drets...i deures.

Senyores, senyors, pa pegar a fugir.

Treballant la poesia amb els Haikús

2008-02-04T10:48:00.004-08:00

Qui no s'ha trobat mai amb la dificultat que suposa treballar la poesia amb els i les alumnes de primària? Al cicle inicial podem "treure" dels alumnes allò que en diem "rodolins", parelles de versos que rimen.

És en el moment d'anar més enllà on hom es troba amb dificultats. És cert que el treball de la redacció està molt més desenvolupat. També ho és que la poesia és un gènere poc difós, minoritari m'atreviria a dir, i que per als mateixos professionals de l'ensenyament pot arribar a resultar poc atractiu, ja no només com a docents sinó com a consumidors de literatura.

Les dificultats que l'alumnat de cicle superior de primària es troba per deixar escrites idees en forma de poesia no ens han de resultar estranyes. La necessitat d'abstracció, necessària per poder confeccionar metàfores, tot i que simples, només per citar un exemple, els suposa una dificultat gairebé insuperable...molts cops per la poca equivalència entre l'entusiasme i preparació dels docents i la seva exigència envers l'alumnat.

Totes aquestes dificultats me les vaig trobar jo mateix intentant treballar la poesia amb els nens i nenes del cicle superior. Tots tenim claríssim les parts d'una redacció, i com ensenyar els i les alumnes a escriure una narració. Però, i la poesia?

Per intentar trobar un poc de llum i redirigir les sessions adreçades a treballar l'abstracció de les idees poètiques i la capacitat d'observació de la realitat de l'alumnat, vaig centralitzar el treball en els haikús.

Deixe un enllaç que conté la comunicació que vaig fer, basant-me en l'experiència de tres cursos treballant els haikús al cicle superior, en unes jornades pedagògiques sobre poesia i educació que es van fer a Santa Coloma de Gramenet l'any 2003. Espere que vos servisca. Si ho treballeu, m'agradarà saber la vostra opinió sobre el tema.

http://iespuigcastellar.xeill.net/activitats/jornades-pedagogiques/poesia-i-educacio/els-haikus-al-cicle-superior/

BON ANY 2008!!!

2008-01-08T10:41:00.000-08:00

Després d'un temps sense connexió d'internet a casa, ja torne a estar actiu, just amb l'arribada del nou any.

Que el 2008 ens porte a tots salut, feina, amistat, pau i respecte els uns pels altres (que bona falta ens fa en esta societat de prohibicions, recursos d'anticonstitucionalitat i veus acallades).

Salut!

Els valencians ens ho mereixem, això?

2007-11-28T02:23:00.000-08:00

Davant l'execució de l'ordre judicial de tancament dels repetidors que arriben el senyal de TV3 arreu del País Valencià, de bon grat executada pel govern de la Generalitat Valenciana de Francisco Camps, com quasi sempre, només ens queda la resignació per uns fets que, no per esperats, deixen de ser dolorosos i indignants. Uns fets que suposen un atac frontal contra la llibertat d'expressió i els més bàsics fonaments de la convivència democràtica. Uns fets que deixen ben clar que la llengua i la cultura pròpies són trepitjades cada dia, fins que aconseguiran fer realitat, lamentablement, les paraules de Joan Fuster quan deia que ens la volen acorralar al reducte folklòric... serà cert que els valencians tenim el que ens mereixem?

Personalment, crec que sí. Com sinó s'entén que Camps haja tret a les darreres eleccions la majoria més gran? Possiblement pel fet que el poble valencià s'ha enlluernat amb els grans projectes faraònics, Zaplanoides, mentre porten els propis fills a barracons escolars, des de P-3 fins a 6è, sense que ningú no faça res per corregir-ho (només per citar una de les ignomínies que, diàriament, s'aboquen sense control damunt la gent d'arreu de les comrques valencianes).

Quan faig vista enrere gairebé vint anys, i recorde quan ens deien "Tindrem una televisió en valencià!", només se m'acut una paraula que definisca les persones que van fer possible Canal 9 tal i com la van fer possible: hipòcrites. Una vegada més, una oportunitat perduda per fer entrar la llengua i la cultura pròpies amb total normalitat a les llars valencianes. Quan pensàvem que tindríem una programació estable i complerta en valencià, des dels noticiaris fins a les pel·lícules, passant pels dibuixos animats, els espais d'anuncis o els programes de debat (ací em veig obligat a fer un parèntesi. Segons sembla, al llibre d'estil de Canal 9, el concepte Programa de debat dóna lloc a engendres com el patètic Parle vosté, calle vosté, o l'esquizofrènic i vergonyós Tòmbola), va i resulta que tenim les notícies i els dibuixos animats...i gràcies. Tot plegat, gràcies a senyors tan notables com aquest Camps, aquell Zaplana, o l'amic Joan... ai Lerma! Sobretot a tu, Joan, gràcies per haver llançat per la finestra del teu despatx l'ocasió d'or de crear un mitjà de comunicació de masses amb cara i ulls.

Arribat el moment en què Canal 9 ja funcionava, els que teníem TV3 com una televisió seriosa, la continuàvem tenint. Molta gent, amb diversitat ideològica i de totes les generacions, hem passat moltes hores acompanyats per un mitjà seriós i amb programes atractius.

I tot gràcies a Acció Cultural del País Valencià, que, a sobre, ha de carregar amb la multa de 300.000 € que li ha estat imposada per haver instal·lat els repetidors "il·legals".

Tot plegat, en un intent menyspreable per seguir amb la maleïda i històrica tradició dels "valencians de bé" de tenir únicament angle de mira cap al centre...mentres, seguirem escoltant Raimon, llegint Ausiàs March i estimant una terra que és la nostra, única, inimitable, la millor terreta del món...tot i les agressions passades, presents i futures, segur.

"Llibertat", de Miquel Duran

2007-11-03T03:33:00.000-07:00

Després de dies sense actualitzar el blog, una nova aportació de l'amic Carles ens enriqueix i ens permet gaudir d'una estona de lectura pausada i relaxada.

Un poema que porta per títol "Llibertat", d'en Miquel Duran inclòs a l'Obra poètica, publicada per l'editorial Alfons el Magnànim l'any 1989. Poema musicat per Feliu Ventura.

LLIBERTAT

Als ulls interrogants de l’infant de ciutat,
anhel d’ample carrer, d’asfalt, de jardí urbà;
de terrat, on l’àvida pupil·la
junta el blau i la plana,
la muntanya i la mar
i el pensament, el que l’esguard no abasta.
Llibertat!

A les ales batents de l’ocell engabiat,
frisança de nous horitzons, d’espais infinits,
de rutes blaves i daurades.
Llibertat!

Al cor en doble ergàstula del presoner,
desig d’amor de dona, de sol rodó,
de calcigar les vies de la rodona terra.
Llibertat!

En el tràgic lament de la gent sense pa
i el puny enlaire del proletari,
sospirs adolorits, clams de justícia.
Llibertat!

En les idees, martells del pensament,
deler de germinar com la sement fecunda
i d’expandir-se com el vent.
Llibertat!

En els grans ideals lliberadors
i els moviments de redempció dels pobles,
voluntat d’existir i ambició de crear,
vigor d’arrel profunda i goig d’univers.
Llibertat!

I el cor de l’home, esclau,
esclau i generós i bategant
per a impulsar la llibertat dels altres,
per a bastir la llibertat dels pobles,
per a exaltar la pròpìa llibertat.
Llibertat, llibertat, llibertat,
Llibertat, llibertat, llibertat!

Garcia Grau: poemes inèdits

2007-10-16T08:54:00.000-07:00

Tot corrent el perill de fer-me repetitiu, i a mode de conclusió d'aquest monogràfic inaugural del blog dedicat a en Manel Garcia Grau, ací deixe un parell de poemes inèdits. Una font inesgotable de domini de la paraula.

Els corrents invisibles

És el desig el que ordena el món.
La nostra feina, doncs, és ben modesta
i molt pacient: obrir pas als corrents.

(Bartomeu Fiol)

Qui ha estimat, com jo, allò que ha abandonat
se n’ha adonat que el bisturí del que s’ha viscut
reobre sempre la mateixa ferida,
sap que els meandres retornen sempre la brutícia que va creure desar
al fons de l’oceà més profund i salvatge.
Qui ha seguit el tall finíssim de tot el que ens corçlaça
sap veure el seu rostre,
i sap dir-li el seu nom, escèptic, resolt i amb vent de garbí a la cara,
assegut en una de les baranes rovellades
que hi ha al mig del riu que el pont de la saviesa travessa.
Sols aquell que reclama allò que ha estimat
sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat
sols han estat un petit regal
d’aquells déus de què ens parlaven
els vells mestres i els poetes de la vella escola:
humans com som, la nostra mort
forma part de les ordres més senzilles de l’univers
i és sols amb els mots marcats com podem pensar,
persistents i ingenus,
de poder continuar amb la joguesca.

A la cambra on fan l’amor la vida i el seu revers
vaig comprendre, fa uns anys, que mai no podria abandonar
allò que l’elixir dels mots havia convertit en sang i en pedra,
allò que mai cap eclipsi o cap dubte havien reclamat,
allò que cap distància havia pogut silenciar amb murs tan alts
mentre totes les ferides ocultes darrere de les aigües de l’estima
mudaven l’espiga en dolor i el vi en segell i tempesta.
Havia escoltat veus que, destrament, m’havien dit
que ningú mai pot abandonar allò que ha estimat.

Ara sé, però, que la serp muda la pell a cada estació,
que les marees no són sinó un caprici en l’ordre de l’univers,
que la meua reconeixença va més enllà de tots els designis
i tots els records,
que qui calla abandona, ignorant i gelós,
el darrer reducte on compareix, sol·lícita i presta, la consciència
de no ser res sinó s’és camí o estela o cambra dels mapes
d’aquells que estimes.
Qui ha viscut a través dels mots allò que ha abandonat
sabrà, com jo, que el nom i el rostre dels qui ha volgut
no són sinó la terra fèrtil on cada dia s’engendra la vida,
l’agulla amb què es cusen totes les cicatrius.
I trobarà en cada habitació de la casa
el viure senzill i misteriós que ens omple de borralls les sabates,
que no hi ha res tan dolç, tan sincer i tan dolorós
que comprendre tot el que s’ha caminat i s’ha perdut
i dir-se “tot això, companys, és el que he dit i he tingut”.
I després, cansat i delerós, jaure entre els llençols nets
i pensar que mai més no perdrà,
fins que el forense dictamine la causa de la nostra mort,
allò que algun dia va estimar,
abans d’apagar,
amb la punta d’uns dits esquerdats i endurits,
l’humil llanterna de la cambra.

En nom dels noms

Els mots,
el revers fosc de tota contundència.

(David Castillo)

Necessito nomenar-ho tot,
donar compliment a la raó d’un cos
que sols sap contemplar el gebre i el foc
d’un món tant esquerp i ombrívol
que em fa mal sols pronunciar el seu nom
i el seu estigma.
Mentre ho faig, la pregunta esdevé més pregunta,
la solitud, l’umbracle on viu tota resposta,
l’eco, l’espai on faig del vers el brull
de tota dissidència, el centre
de tota avidesa, de tota saviesa, de tot anatema.
Quan me n’adono que sols sé
que sóc el solc i la ferum d’una boca
que parla i calla mentre, cínic i covard,
el món no sap ni parlar-se ni escoltar-se,
aleshores sé que res no val una llàgrima vessada
en nom de qualsevol dolor d’una pell ferida per la ira.

Sé que l’home hi és. Sé que el verb hi és.
Sé que la llum i l’horror hi són. Sé
que el món passa. Sé
que cadascú de nosaltres morirà algun dia.
Sé que els esdeveniments ocorren
i que nosaltres no som sinó l’atzucac o el laberint
que ens barra, impertèrrit, la senzilla passió de saber-nos
enmig dels camins.
I, tanmateix, sols sé que el vers existeix
quan se’ns mostra, viu, sagnat i habitat,
més enllà d’on la vida sap el mot just de cada vida.

Poemes inèdits
© Manuel Garcia Grau

Garcia Grau: Al fons de vies desertes

2007-10-11T10:08:00.000-07:00

L'any 2001 va ser el Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra el que li va arribar al poeta de Benicarló gràcies a Al fons de vies desertes. En aquest poemari es troben versos que, personalment i modesta, trobe força interessants. Un contingut intens, vitalista i realista observable en:

"[...]
I a poc a poc se m'esbrossa el sortilegi i l'ofici
d'aclaparar aquests assumptes i dir
les quatre coses que vull deixar escrites
abans que tot em siga pres."
(In live)

"[...] allí on la solitud et converteix en un ésser humà enmig de la còlera dels Cèsars, allí és on l'umbracle del cor troba les respostes necessàries per mantindre's dempeus davant la ignomínia."
(Hac luce -epístola a Ovidi, exiliat, encara, a Pontià-)

O altres continguts reivindicatius alhora que, també, vitalistes, en altres poemes dels quals tot seguit en transcric un.

SENSE LA TERRA PROMESA

Aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes.
Aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires.
Aquesta terra t’ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquest poble t’ha oferit la història, i l’aprofundeixes.
Aquesta terra t’ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t’alçares i combateres.
Aquesta pàtria t’ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t’han engendrat la consciència i el nom, i els escoltes.
Aquest país t’ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t’ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com l’estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot, no callares.
Aquest poble t’ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles,
obsessió de realitats,
veu, memoria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.

Manel Garcia Grau: Anatema

2007-10-11T09:52:00.000-07:00

D'acord amb la suggerència sempre ben rebuda de l'amic Ben (molt bona la tria), ací deixe dos poemes inclosos al poemari Anatema de Manel Garcia Grau, que li va valdre el premi Ausiàs March de poesia l'any 2000, atorgat per l'Ajuntament de Gandia.

VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY

A l’Hotel Society, carrer del Vell Món, número seixanta-nou, tres bagasses s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
Són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.

La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria l’home o de la dona i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visita el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència i li proposa cert negocis.
En negar-s’hi, la Policia de la Realitat la detingué: passa molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.

La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients
saben que ve de poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.

La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol.licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que anà a un col.legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lífting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.

A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. ‘Ara, diuen, sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran...’

En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
–carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca-
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora [Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.

Si algun dia visiteu el Society
-recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència-
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-los sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.

DO DE LA FABULACIÓ

Diuen les velles històries
que en una vall va escaltar, sense avisar, la Primavera.
Contents i complaguts, els vilatans
es van llevar el fred ben cru d’aquell llarg hivern
i van córrer embogits d’alegria, a arreplegar les collites i els fruits.
Mentre corrien tots cap als camps fèrtils mig regats per la pluja,
un grup d’homes grassos amb gossos, policia,
maletes farcides de diners, posat d’ulleres new age i pèl engominat
van arribar al poble i, després de convèncer les autoritats
amb prebendes i stockoptions,
van expropiar les cases per ordre governativa i sota pena de presó
per fer un parc temàtic a la carte i una urbanització de luxe,
amb autopistes, fat foots, grans superfícies i casinos
que, segons ells, portarien la prosperitat i el futur del llogaret.
Quan els vilatans van tornar decebuts
perquè allò que creien una nova promesa de la Mare
no havia estat sinó set dies d’un sol prematur i prou,
s’adonaren, estupefactes, que ja no tenien poble:
els homes greixosos de llengua estranya i posat altiu
havien esquilmat tots els solcs i tapat tots els pous
i sols havien deixat unes cases com a museu folklòric i típic
per als nous turistes sex appeal amb posat romàntic.

I conten també les velles històries
que aquells homes i dones cremaren els masos i les collites del terme
i fundaren un regne ocult i esponerós uns quants metres sota terra.
Des de llavors ningú no ha sabut res més d’ells:
hom diu que quan es passa a poc a poc i en silenci per l’autopista
o bufa el vent del nord removent la pols dels segles
s’escolten unes veus felices i fulgents entre les llambordes.

Diuen que ja mai més ningú no els comprarà cap altra Primavera.

En homenatge a Manel Garcia Grau

2007-10-04T10:18:00.000-07:00

Encara recorde el dia 9 de juliol de l'any 2000, diumenge, quan cap al migdia sonava el meu mòbil. Era el professor Manel Garcia Grau. Em trucava per donar-me la qualificació de la darrera assignatura que em restava per aprovar la carrera. Necessitava saber-la aquell mateix dia per poder marxar a fer una preinscripció a una altra universitat per continuar estudiant, i el termini s'acabava el dia 11!!!

Explique això per deixar pal·lesa la personalitat implicada i propera d'en Manel. A ell li dec, per damunt de tot, haver-me contagiat profundament el virus de la poesia i l'estima per la literatura escrita en la llengua de March.

És per això, entre d'altres coses, que l'esdevingut el 5 de juny de 2006, quan en Manel va tancar els ulls per sempre, em va sotragar molt fort. A través de la seua obra podreu descobrir la vitalitat i el domini del sentit dels mots gravats en paper que van caracteritzar aquest poeta.

Al mes de maig de 2006, en assabentar-me dels problemes de salut d'en Manel a través d'un amic, vaig escriure uns versos dedicats a ell i al que m'havia ensenyat:

On mires, poeta?
Què penses, poeta?
No parles, poeta?
Quin neguit et trasbalsa, poeta?
Et desesperes, poeta ?

No decaigues, poeta !
Lluita, poeta !
Batega, deixa que els mots que t’han acompanyat
al llarg del teu viatge,
t’alliberen de l’angoixa i ens permetin,
als delerosos de paraules,
seguir fruint del teu batec.

http://www.escriptors.cat/autors/ggrau/

En aquest link podeu trobar informació sobre el poeta.

Primer post, de presentació

2007-10-04T10:00:00.000-07:00

Amb aquest blog pretenc anar posant idees, pensaments i maldecaps continuats que m'envolten en el dia a dia sobre manifestacions culturals en llengua catalana, així com del món de l'ensenyament, amb opinions únicament personals sobre l'àmbit escolar, local o general...

D'altra banda, m'agradarà fer d'aquest blog un espai on expressar memòries, records i nostàlgies de "la millor terreta del món", des de la distància (xicoteta sobre el mapa i molt gran en la resta d'aspectes) i la perspectiva dels anys passats i les vivències. La Serra d'Espadà, i en concret Fondeguilla, són sempre referent i trampolí vital, perquè, ja se sap, "qui perd els orígens, perd identitat".

En breu espere poder anar afegint posts d'aquestes temàtiques i d'altres que puguen anar apareixent en aquest continu passar de pàgina que és la vida.

Salut!