dimecres, 24 de febrer del 2010

Igual resulta que el problema és de nivell ...

Jo no volia fer-ho, de veres, no volia escriure sobre l'escàndol televisiu de la setmana, però tant vore les imatges i tant parlar-ne que no tinc més remei.

La qüestió és que no entenc la sorpresa i l'escàndol que s'ha muntat arran de l'espectacle del tal John Cobra a la gala per triar el representant de RTVE a Eurovisió. No és que em semble normal que un personatge així haja d'eixir per televisió fent el que va fer i cridant el que va cridar, no m'ho sembla pas de normal, ni ha de ser-ho en la meua manera d'entendre el món o de com hauria de ser el món. La realitat és ben diferent.

La realitat ens mostra un seguit de personatges, que acaben esdevenint ídols per un motiu o un altre, que tenen en comú l'aparició en el medi televisiu. Una colla de gentola que, a banda de demostrar que no saben ni on tenen la mà dreta, no són altra cosa que el fidel reflex del nivell baix, molt baix, d'esta Espanya de hui.

Repetisc que no entenc a què ve tanta sorpresa pel tal Cobra, al cap i a la fi, què és pitjor? tocar-te el pom en directe en un programa que no desperta el més mínim interès o que el tal Arturo, i altres com ell, es passen el dia refregant la ceba per tota persona amb més d'un pam de cabell al cap que se'ls aproxima a dins la casa de Gran Hermano?

Ambdós exemples coincideixen en el fet d'haver fet guanyar audiència, vots, o el que siga als respectius programes, la gent ho mira, la gent és això el que vol, per tant, la gent que ho mira és igual que els tristos protagonistes.

Ergo el problema és de nivell, no cal buscar més raons.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Sol, solet, ...

Dissabte vam anar a fer una passejada pel passeig marítim de Sitges. Hi havia una gentada de por. Em va sobtar la quantitat de gent, en ple mes de febrer, però els restaurants estaven ben plens.

Vam fer una graellada de peix i marisc, de la qual encara m'estic recuperant, i, tot seguit, vam encaminar-nos cap a casa novament amb la panxa plena i el desig de passeig al sol acomplert.

Per la vesprada el cos em va recordar que allò del matí/migdia havia estat un miratge i que encara som a l'hivern. Un refredat de por. Però havia valgut la pena. Sempre val la pena menjar bé, en un indret així i amb la millor de les companyies.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Retorn...

Fa tres mesos que no escric al blog. Tres mesos no donen pràcticament per a res. El que sí que hi ha hagut és mandra, falta d'idees, manca de temps, ... promet que no tornarà a passar.

Este no ha estat mai un blog de publicació periòdica, ni ho pretenia ser. El que sí que ha estat és un blog on s'ha escrit sobre diversos temes d'interès personal que ara retorna amb molta força i que espera no decebre els quatre arreplegats que, de tant en tant, es prenien la molèstia de llegir les quatre notes del Tio Mel.

En estos tres mesos moltes coses han continuat igual (el país, el verí espanyolista ranci i podrit, el Barça i el madrí (uns guanyant i els altres fent l'imbècil), Montilla de President, ZP jugant al monopoli, la feina continua com abans (encara sort), etc.), però d'altres han canviat.

Benvingut Guillem! Només desitgem que sigues una persona correcta, que assumisques els valors morals de la justícia i la igualtat, i que sàpigues allunyar-te de la hipocresia, la falsedat, l'egoïsme, ...i moltes altres coses que el pare i la mare ja t'anirem ensenyant.

Ben trobats amics que us deixàveu caure per estes línies per mirar de passar l'estona. El món és tal com era fa tres mesos, però ha canviat immensament. Espere poder anar trobant inspiració i temes per escriure. De moment, valga per penyora este post de retrobada que tenia moltes ganes d'escriure i que no sabia per on començar.

T'estime Guillem.