divendres, 6 de novembre del 2009

N'estic d'acord Conseller, però no s'acostume...

El conseller Maragall, amb qui no acostume a estar massa d'acord en les ocurrències que prou sovint té, va pronunciar una conferència, sota el títol "Com governarem l'educació", de la qual tot seguit transcric el punt número 4. M'ha agradat, per fi, sentir a algú amb responsabilitats polítiques dir, si fa no fa, que hem perdut el nord, que la gent ja no cria fills sinó micos, i que a l'escola s'hi va per aprendre. Conseller, ja només falta que algú amb una mica de senderi torne a dir les coses pel seu nom i diguem ENSENYAMENT i no educació (ja que de la seua conferència se'n desprén aquesta idea).

Tot i que és prou llarg, vos convide a passar deu minuts de lectura. Bon profit.

4.- Els pares i mares

Parlem un moment de les famílies, dels pares i mares, i també de la necessitat de repensar la seva relació amb les escoles a les quals pertanyen els seus fills.

Comencem per una il·lustració fàcil, si volen, i un pèl tòpica. És aquesta evidència que fa vint, trenta o quaranta anys, quan un noi arribava a casa i deia que el mestre l’havia castigat la família li preguntava què havia fet ell. Segons què hagués fet, eventualment encara podien afegir alguna cosa de collita pròpia.

Massa fàcilment ara quan el noi arriba a casa i diu que el mestre l’ha castigat, els pares li responen: “Vine immediatament que anirem a demanar explicacions de per què t’ha castigat”. I això no és que sigui una actitud col·lectiva, ni que caracteritzi els pares. Però sí és una situació freqüent que hem de fer desaparèixer, tant com sigui possible, de la nostra realitat diària.

És un tòpic pintat amb brotxa grossa. Ja ho accepto. No es tracta tampoc de nostàlgia, de retornar a la vella institució que expressa aquesta anècdota. Ni molt menys.
Aquí és on és més necessari que mai aplicar vells conceptes amb nous continguts si volem avançar en la bona direcció.
Certament, l’educació, juntament amb la salut o el sistema de pensions, és un dels pilars bàsics del nostre estat del benestar. Però passa una cosa ben curiosa. Hi ha una perversió, una distorsió molt clara d’allò que s’estableix entre aquest pilar bàsic i el conjunt de la societat.

Per exemple, parlem sempre de la participació i l’acostumem a expressar, majoritàriament, en relació amb col·lectius o grups determinats.

En lloc de la presència directa dels pares i pares, apareixen els seus heroics representants, les associacions de mares, pares i alumnes, que fan una funció increïble ocupant un immens espai massa buit en solitari. Però la relació personal i directa entre pares i escola s’ha reduït al mínim imprescindible.

Ha quasi desaparegut la implicació individual, autèntica, que és un requisit indispensable si volem tenir èxit en aquesta estratègia.

Els problemes de salut sí que estan clarament individualitzats. Quan algú té un problema de salut va directament al seu metge per parlar-ne en persona. Se’n preocupa.

Les incidències en el món de l’educació molt sovint no es tracten. Per tant, les incidències es transformen en problemes. En problemes que, a vegades, són reconeguts com a tals massa tard.

A Catalunya tenim 1.200.000 alumnes. Aquest creixement és espectacular no només en termes demogràfics sinó en termes de servei, perquè els alumnes no són tots de primària i secundària. Són també de 0 a 3 anys, que no és un ensenyament obligatori.

I, per tant, és cert que s’ha consolidat una imatge absolutament definitiva de l’educació com un dret universal, en bona mesura gratuït, i que afecta totes les vessants del concepte de servei. Però d’això s’han derivat unes imatges que em semblen absolutament pernicioses que hem de combatre.

L’escola-guardadora: una escola que manté unes determinades hores els nens, és a dir, un concepte assistencial de l’educació, que tendeix a posar en segon pla l’educació en sí mateixa, i en primer pla el fet de l’horari, de la presència i de l’atenció als infants. I això almenys fins als setze anys, perquè les lleis obliguen que el país funcioni d’aquesta manera.

I una altra concepció que és cosina germana d’aquesta és l’escola-taller. Per entendre’ns: són els pares que porten els nens a l’escola pensant: “A veure si me l’arreglen o a veure si, almenys, no se’m fa malbé”. I, és clar, aquesta és una concepció allunyadíssima de quin és el paper real d’aquests centres educatius, d’aquestes escoles, d’aquests mestres i d’aquests professors.

El deure d’estudiar no sempre s’acompanya dels deures que també han de caracteritzar el capteniment dels alumnes en aquesta realitat. El deure d’estudiar, el deure de saber, el deure dels pares de participar activament i plenament en l’educació com a element anterior, previ, més important però també afegit, complementari al que correspon a l’escola.

Alguns pares i mares semblen haver dimitit de l’educació dels seus fills, traspassant la responsabilitat als mestres i professors, alhora que deixen de transmetre la necessitat de mantenir un concepte de respecte a aquests mestres i professors als quals se’ls hi demana tot. I aquí hi ha una de les contradiccions que els caracteritza.

Per tant, també als pares i mares els pertoca un paper actiu en aquesta funció de recuperació de vells conceptes amb nous continguts.

També els pares i mares han de saber explicar als seus fills què vol dir autoritat del mestre, què vol dir respecte al mestre, què vol dir jerarquia a l’aula.

Els pares i mares han d’exercir el seu rol. No pot ser que això ho faci en solitari el propi mestre o l’Administració en les campanyes de difusió generalitzada que puguem endegar. Això ha d’estar en l’arrel del comportament i del capteniment de la nostra ciutadania.

A això també se li ha d’afegir l’evidència que no tenim prou connectada la realitat diària dels nostres centres, de les nostres escoles amb la vida diària dels pares i mares que no tenen tan senzill conciliar la vida laboral i professional. També hi ha un pèl d’injust en demanar-los responsabilitat més enllà d’aquest sentit.

Però no ens podem conformar que la participació dels pares en les eleccions als consells escolars sigui del 3%. Tampoc ens podem conformar que quan posem en peu un programa d’ajudes per organitzar activitats extraescolars que oferim als ajuntaments i a les AMPA dels centres només s’esgoti al voltant del 25% de l’import que posem a la seva disposició.

Després ens reclamen més ajudes i més esforç i, per tant, hi ha una contradicció objectiva i evident en aquest terreny.

Aquí, per cert, deixin-m’ho dir, hi ha una part de responsabilitat que no és dels pares ni de les AMPA, és de l’Administració. Ja ho deia abans, hem de canviar el plantejament i la manera de convocar aquestes ajudes i fer-les arribar a la ciutadania.

En aquest terreny és evident que la novetat principal serà la carta de compromís educatiu que la Llei planteja com a concepte i com a realitat, és a dir, aquesta voluntat d’anar a buscar un compromís bàsic en el qual es concretin drets i deures, compromisos, hàbits, mecanismes de funcionament diari, el que ha de caracteritzar precisament els conceptes de convivència, respecte en cada centre.

I també en pregunto si no estaríem en condicions d’incloure en aquest diàleg algun grau de compromís dels pares i mares més enllà de l’escola.

Ens podem atrevir, per exemple, a proposar que els pares i mares es comprometin que els seus fills no mirin la televisió fins a altes hores de la nit? Això és el que passa en un percentatge de casos significatius.

La carta de compromís educatiu no és una cosa que els centres fan perquè els pares se n’enterin, de com funciona, sinó que ha de ser un element de compromís mutu, recíproc i perfectament establert.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Lladres que entreu per Almansa...encara?

Trobar les paraules exactes és complicat. Definir el que està passant a alguns pobles i ciutats de Catalunya no és fàcil. Cada cop més, quan escolte als polítics repetint una i altra vegada que s'ha de recuperar la confiança de la ciutadania em sona més a xinès, em sona més a nit electoral en què tothom aposta per fomentar la il·lusió i la participació ciutadana.

Cada cop tinc més clar que els conceptes "estar en política" i "en benefici propi" són complement directe i circumstancial d'una mateixa oració. Sempre. O gairebé (espere). No vaig viure el franquisme ni la transició, però si ho hagués fet ara mateix se'm cauria la cara de vergonya de vore la quantitat de fills de puta que hem ajudat a engreixar. Com als porcs o als titos per Nadal.

Després de les detencions d'ahir dimarts, no podia ser d'altra manera, els Tortells Poltrona de cada partit van començar a representar el sainet de torn, com si estiguerem a l'últim dia de festes d'agost. Els detinguts són dels meus però els han detingut per culpa dels altres. Sí senyor, quin rigor, quina eficiència, quina caspa haurà suat per arribar a dir això.

Després del sainet polític de retrets i "tumesos" al que ja ens tenen tristament acostumats, encara quedava vore les opinions d'alguns columnistes de renom al país. Menció a part mereix en Salvador Sostres, que, justificant robatoris perquè han estat fets per "patriotes" (sic), demostra una baixesa i una manca de coherència considerable, sobretot venint d'algú que es passa els dies escrivint que se sent robat i expoliat per Espanya. Algun dia en farem anàlisi profunda d'aquest senyor, Déu present.
Amb la mirada posada en el futur immediat, el català independentista de pro que vol estar a la última no para de fer-se autofelacions des de fa mesos pensant en el dia en què Reagrupament entre en l'escena política. Reagrupament és la solució per a tot, sembla. Portaran la independència, seran decents i no robaran, ens treuran de la crisi, acabaran amb la violència domèstica, ...ergo, Carretero és Déu Nostru Senyor. Ningú se n'adona o no se'n vol adonar que si Carretero va marxar d'Esquerra devia ser, bàsicament, perquè ja no quedaven mugrons per munyir.

Els lladres ja no entren per Almansa, viuen al replà de l'escala.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Darrer diumenge d'octubre

Ens la volen acorralar al reducte folklòric. Deia Joan Fuster.
Fa ja molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells. Canta Raimon.
Els xavos que hi havia per l’allumenament, se’ls ha gastat l’alcalde en dones i demés. Canta Al Tall.

Són frases dites/escrites en altres èpoques i altres contextos, però continuen sent d'una vigència que espanta. Caure en el desànim és d'allò més fàcil. Abaixar els braços és d'allò més simple i còmode.

Ens han robat la història. Ens han folkloritzat el 9 d'octubre. Ens van robar la consciència fa anys i encara no l'hem recuperada. Ens estan desfent el territori. Ens estan asfaltant les marjals, perforant tarongerars i edificant parcs naturals. Ens estan estafant des de la cadira estant, se'ns estan descollonant a la cara i no fem res per canviar-ho. Tenim el que ens mereixem, diem.

Les coses no han canviat, potser no canviaran, però hi ha referents que no hauríem de perdre de vista. Això no hem de permetre que ens ho facen oblidar...El camí ja és ben sabut.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Cuéntame

Molt sovint parlem del “retorn” de modes passades. Passa a la música, passa a la moda, passa en aspectes estètics en general. I no entraré a valorar si això és bo o roïn, o si és degut a que allò passat que desperta nostàlgia necessita ser recordat per saber què hem de fer o deixar de fer, o si és degut a una desesperant comoditat barrejada amb una lamentable manca d'idees de les “ments pensants” que mouen els fils d'allò que ens ha d'agradar. Sincerament, m'és ben igual.

El que ja no m'és tan igual és que modes passades, i que crèiem oblidades, ens facen tornar a veure com quelcom actual allò que cantava Raimon allà per l’any 1.967 i que deia: “De vegades la pau tanca les boques i lliga les mans, només et deixa les cames per fugir”.

I això sembla voler tota l'ofensiva mediàtica generada al voltant de les consultes populars que s'estan organitzant a diversos pobles de Catalunya, feliços com serien de veure una desfilada de tancs per la Diagonal.

dijous, 30 de juliol del 2009

Iniciant desconnexió

A poques hores de començar les vacances la necessitat de deixar enrere el curs 08-09 la note a cada cosa que faig. El meu cap ja fa dies que va dir "prou", i la reserva de benzina també comença a esgotar-se. Em pregunte si sabré no pensar...en feina.

El 2009 serà (ja ho és) un any molt especial. És aquesta la barreja de sentiments que ara mateix tinc: desitge començar el descans laboral, però desitge també tornar-hi i que arribe ràpidament el desembre...tinc moltes ganes de vore't! Tinc moltes ganes de deixar enrere la sensació de vertigen que m'acompanya cada cop que pense en tu. De moment ja ens has fet notar que véns.

L'asfixiant estiu (excusa perfecta, d'altra banda, per trobar moments per a "refrescar") segur que ens depararà moments inoblidables, com ja ho van ser els dies passats a Menorca, enyorats però recordats a glops de Gin Xoriguer. Els viurem amb il·lusió mentre, tranquil·lament, et seguirem esperant.

dimecres, 10 de juny del 2009

"Los viejos rockeros nunca mueren"

Miguel Ríos és un d'aquells personatges que apareix a la teua vida sense haver-lo buscat, sense donar-li importància en el moment en que apareix. L'escoltes quan eres jovenet perquè ton pare té cintes de cassette. Una vegada i una altra escoltes Santa Lucía, Himno a la alegría, Maneras de vivir o Lua Lua Lua. Aquestes i altre cançons formen part de la banda sonora de la meua infància.

Però no saps com i arriba el dia que et trobes el seu nou cassette (com correspon a l'època) a les mans. I descobreixes Mientras que el cuerpo aguante, Directo al corazón, En el parque o Raquel es un burdel. I t'hi enganxes.

Comences a acumular gravacions i cançons i més cançons. I arriba l'LP Así que pasen 30 años. I això és definitiu. Descobreixes un cantant ple de registres diferents i no saps quin el defensa millor.

Supose que a ell li ha passat com a molts d'altres, i la seua música ha anat evolucionant amb els temps i la seua edat. La gira Big Band de finals dels anys 90 va ser genial, versionant clàssics del jazz. I després arribaran diferents discos de reedicions de cançons i d'altres de noves, amb rock, blues, balades clàssiques i no tant clàssiques, etc.

Enguany, després d'haver editat Solo o en compañía de otros, ha anunciat el seu adéu. Fa cas del consell de sa mare "niño no te vayas a hacer viejo en un escenario, no hay cosa más fea".

A vore si hi ha sort i el puc vore per segona i última vegada. Si no, sempre podré posar un CD i seguir escoltant un cop i un altre Bienvenidos, Los viejos rockeros nunca mueren, Generación límite, Un caballo llamado muerte, El río, Todo a pulmón, El blues de la insatisfacción, ... o veient videos al youtube com ara Mackie el Navaja o 60 razones.

Serà especial fins i tot en la seua retirada...es retira perquè vol, molts haurien de seguir exemple.

Moltes gràcies per tot Mike!

dimecres, 20 de maig del 2009

El Tio Paco

Don Francisco Enrique Camps Ortiz, president de la Generalitat Valenciana, nascut a València, és molt bona gent. És un senyor implicat amb les minories, preocupat per l'educació i la sanitat pública, i sempre al costat dels milers de valencians i valencianes que tenen problemes.

Per desgràcia, Don Francisco té un problema, i és que no es pot relacionar amb les altes esferes, tot i ser el president. Hi ha un jutge que li la té jurada, que s'ha quedat amb la seua cara i que sap on viu. Don Francisco encara es pregunta com una persona bondadosa i piadosa de la voluntat del Senyor, com és ell, pot estar al punt de mira d'un jutge, i als seus amics els diu "este xutxe me té mania botouadéu!" amb eixe valencià de l'Horta que tant estima i tan present té.

Al jutge se li ha posat al cap que Don Francisco té alguna cosa a vore amb el cas Gürtel. Diu que té un armari que ni Armani, i que tots els vestits que hi té no li han costat ni un duro.

Ai, Don Francisco, vosté sempre tan elegant. Vostè sempre fent patxoca. Quin vestit més bonic portava vosté en la reunió amb la comunitat gitana de València, com se li cau la baba parlant d'aquesta comunitat que l'idolatra, que el té com un protector, que sap que el té al seu costat, que l'acomiada al crit de "Tio Paco, president!".

Ai, Don Francisco, hauria vosté d'explicar a eixes persones, a la resta de valencians i valencianes, i a la claca del seu partit polític, què ha passat de veritat en el cas pel qual vosté està implicat. No tinga por, Don. No passa res, pense vosté que l'han enganxat per una bobada, i sort en té que no ho hagen fet per quelcom més greu. Hi ha quelcom més greu?

Camps, fes-nos un favor: fot el Camp! La mascletà la pots vore igual des del carrer, a la plaça de l'Ajuntament, darrere de la tanca, barrejat entre els milers de persones. Fot el camp, Camps!

divendres, 15 de maig del 2009

A punt de petar

Fart com estic de les persones que no veuen més enllà del seu melic. Fart com estic dels curts de gambals que estan al món perquè ha d'haver de tot. Fart com estic dels bloggers que tenen la puta veritat al teclat del seu ordinador. Fart com estic dels classistes de merda que sempre prioritzaran l'aparença i la procedència per davant dels valors imperants de cada persona.

Fart de mil exigències i poca disposició a la col·laboració. Fart de tanta caspa primitiva que no deixa evolucionar la societat. Fart de gent que es menja el món pensant-se que és un ou. Fart d'aquesta societat de tronats.

Més fart encara de la gent que diu i escriu tonteries profundes cada cop que obre la boca. I més fart encara de la caverna messetària, nacionalista hispànica, de l'1 y no 51. Gent a la que algú hauria d'haver descopronat igual que a un pollastre.

Tan fart que acabaré petant un dia d'estos si no trobe res, cap indici, que em permeta creure que tot este avocador que ens envolta algun dia desapareixerà.

Au, a passar-ho bé!

dimarts, 7 d’abril del 2009

Dubtes existencials

¿Per què sempre ha d'eixir alguna persona, en algun noticiari televisiu, durant les festes de Setmana Santa, en alguna platja preferentment alacantina, queixant-se que "hemos venido a tomar el sol pero hace fresquito"? Que estem a principis d'abril!
O, millor encara, per què en lloc de la carretera cap a la costa valenciana no van fer un canal que els portés la mar al xamfrà de casa seua i ens deixen en pau?
Per què el dit quan està fent zàping es para si hi ha la notícia d'una catàstrofe natural i, en canvi, continua prement botons si són centenars d'iraquians que han estat massacrats?

Per què la majoria de la gent relaciona l'estiu com el moment ideal per prendre una cervesa? No he entés mai a què es deu este acte d'insensatesa.

Per què en Pep Sala sembla cada cop més el Raphael de la música en català?

Mentre mire com plou, escolte "60 razones" de Miguel Rios, assaborisc una cervesa i fume un cigarret, aniré pensant en estes i altres inquietuds que no donen per escriure un llibre però si per perdre el temps escrivint-les a un bloc.

divendres, 3 d’abril del 2009

Escoles tancades, escoles obertes

Avui divendres els escolars han començat les vacances de Setmana Santa. S'ha acabat el segon trimestre del curs i, amb ell, el record del Rei Carnestoltes, de la Vella Quaresma, i de les incòmodes estones en que els nens i nenes han servit de farciment d'innumerables capes de roba d'abric.

Els equips de mestres, de ben segur, estan a hores d'ara rebent aquests dies de descans com pura aigua de maig a principis d'abril. Les forces s'han de recuperar per afrontar el darrer trimestre amb energies renovades, que els calen i molt per l'explosió de vida primaveral que es reprodueix mimèticament en els nens i nenes.

Les famílies ja han fet fa temps l'exercici d'organització logística familiar per afrontar aquests dies sense escola.

L'escola ha tancat les portes...

...o no. Coincidint en el temps, mentre els/les conserges enclauen la darrera tanca del centre, milers d'il·lusions renovades ja piquen a la porta demanant un lloc per portar aire fresc i noves vivències a l'escola. Avui milers de petits i petites estan a punt d'obrir la porta del cole que els ajudarà a créixer i socialitzar-se i que, tot i que ells/elles no ho saben, també els ajudarà a teixir les ales per volar amb un bagatge com més gran millor d'experiències irrenunciables i indispensables.

Que s'agafen fort, que el viatge està a punt de començar...

dimarts, 17 de març del 2009

Les tanques de les obres se'ns quedaran buides

Per si no hi havia prou amb totes les notícies de caire econòmic que des de fa un any es van succeïnt sense parar, ara resulta que nosaltres, i quan dic nosaltres vull dir la generació que estem en els 30 i els que vindran darrere, no podrem tenir una jubilació en les condicions econòmiques que fins ara s'estan "gaudint".

No és res nou. Quants cops hem sentit dir que "la jubilació? nosaltres no ens podrem jubilar!"? Doncs bé, hui al diari Avui ens han publicat aquesta notícia segons la qual els que ara rondem la trentena (+-2), ens haurem de jubilar amb una pensió màxima del 50% del nostre sou en aquell moment.

Vist com se'ns van donant, en petites dosis però constants, les notícies dolentes al poble submís i borreguil com ens hem encarregat de ser, sobretot les relatives a l'economia, encara tindrem raó quan diem allò de "nosaltres no ens podrem jubilar!".

Uiiiii, quin final més lleig tindrem...

dilluns, 2 de març del 2009

¡Qué gran putada, coño...con tanto hijo de puta suelto!

Probablement el propi Rubianes hagués definit així la pèrdua d'alguna persona. He rigut amb ell al Capitol. He rigut amb ell a "Makinavaja. La serie". He rigut amb ell a l'esquizofrènica entrevista de les nou hores (de la que avui, precisament, fa 10 anys). He rigut amb ell a cada entrevista que li han fet. Un mestre del monòleg, un home divertit, autèntic, dels que no hi ha.

Avui tothom el recorda, molta gent li plora, i algun que altre (massa, encara, per desgràcia) es deixa anar pels foros d'internet sense contenir la seua diarrea verbal de joies casposes i plenes de rancúnia, total, perquè va ser ell, un gallec, l'únic que ha dit en públic i sense fer botilles el que molts pensem. Dir les coses pel seu nom comporta enemics, potser per això els nostres mandataris són autèntics genis de la tergiversació verbal.


Rubianes, ¡Qué grande eres cojones!

dimecres, 11 de febrer del 2009

Cap de setmana d'amistat i germanor


Quan després d'anys de distància geogràfica i de fer-se complicat rememorar les mítiques quedaes de la quadrilla, el passat cap de setmana vam poder gaudir d'allò que només et dóna l'amistat i la companyia d'aquells amb els que has viscut grans moments i d'altres no tant grans, però que sempre han estat al teu costat i tu al seu.

L'amo de la caseta en este cas va ser el viejo Ben, que també narra les sensacions viscudes al seu bloc. Després de les mítiques quedaes en les més cotxambroses condicions higienicosanitàries, esta vegada semblava que estàvem d'hotel.

El cap de setmana ens ha deixat moments inesborrables, molts moments de rissa incontrolada (gràcies Peluts, sou els més grans!), hores de xamelo sense parar, molt menjar i molt beure, bon beure (en temps de crisi els packs de quintos a 1 € són un bé diví). Hem tingut també la dosi adequada de conversa seriosa i mítings polítics amb la companyia de Calderé, Matietes "juez de línia" i Higiene.

En fi, són aquells moments que voldries repetir més sovint i que, espere, no tornarem a esperar sis anys per repetir-los.

"A La Vall he arribat, vaig a fer compres, a la Ximberlina iré a comprar carn. Si qu'està açò ambotellat, òstia que cola. N'hi ha un en una taulaaaaaa, donant pas, quina veu de ..."

Gràcies amics!

divendres, 30 de gener del 2009

Tota pedra fa ribàs

...i a més en tots els sentits de l'expressió. Tota experiència fa bagatge. Hui, a les 17 hores, he tancat la porta a una part indispensable de la meua vida si faig la vista enrere i intente entendre què era i què sóc ara.

Des del 2 d'abril de 2001, dia en què per primer cop vaig arribar al CEIP Puig d'Agulles, amb 23 anys, i fins hui, aquesta escola ha esdevingut de manera directa o indirecta en el punt on projectar, ni que siga una miqueta, allò que sempre he volgut ser. Hi he conegut molta gent, molta. Gent prescindible, gent de la qual ja no recorde ni el nom, gent que sempre recordaré, persones que han estat al meu costat en moments importantíssims per a mi que s'han anat esdevenint durant aquestos gairebé 8 anys, persones que m'han donat i sé que em donaran amistat. Tanque una etapa d'experiències valuosíssimes a nivell professional que m'han ajudat a arribar al punt final de hui, que tard o d'hora, estava anunciat, havia d'arribar.


El 2 d'abril de 2001 va ser un dia difícil per a mi, molt difícil, em semblava que m'abocava al precipici, tancava una etapa (importantíssima, indispensable, inoblidable i vital) i en començava una altra. Hui ja no sóc, ni de bon tros, d'empeus i abocat al precipici, però trobaré molt a faltar aquesta escola (qui diu que l'escola no forma persones?!) que m'ha ajudat a créixer.


Companyes, companys, si algú de vosaltres llegeix això, moltes gràcies per tot. Mai no us oblidaré.

divendres, 9 de gener del 2009

Casa de Misericòrdia

Els dies de descans tenen, entre totes les seues virtuts, la d'oferir hores i hores per destinar a la lectura i a altres coses que durant el temps feiner o no es pot o no es té ganes de fer. Aquests dies a cavall d'un i altre any he estat llegint algunes cosetes, entre les quals el poemari Casa de Misericòrdia, amb el que el poeta Joan Margarit ha obingut notables premis com ara el Premi Nacional de Literatura i el Premio Nacional de Poesía, ambdós l'any passat.


D'entre tot el recull en transcric un parell, a tall d'exemple, per mostrar una poesia vitalista i dura:


Casa de misericòrdia

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.


En un petit poble

Uns baixos foscos en un carrer estret:
surt el so d'un martell i pols de runa.
Pel forat de la porta es veu a penes
un home sol que està picant i un vell
que vora seu se'l mira. No conversen,
com si els dos escoltessin en els cops
un dolor que només ells reconeixen.
La porta ara em devora la mirada
i se l'endú ferotge cap a dins.
Si m'acostés, potser ni em sentirien.
Són les interminables, lentes obres
de la casa per dins, on ningú mira.


dijous, 8 de gener del 2009

Trist Nadal a Jerusalem

Encara recorde quan, en unes jornades sobre nacionalisme, organitzades per Acció Cultural del País Valencià a Barcelona, tot esperant que es fera l'hora d'entrar al restaurant a dinar fent petar la xerrada, va eixir un tema de conversa que ara, tristament, torna a omplir pàgines de diaris i molts minuts d'informatius: les disputes a l'Orient Mitjà. Ho recorde tan clarament, tot i els anys transcorreguts, perquè va ser el primer cop que vaig veure davant meu aquest sector del nacionalisme català que admira l'estat d'Israel per allò que ha esdevingut en el darrer mig segle. Sota la consigna que Israel és un estat democràtic i els palestins són uns terroristes, veien qualsevol tipus d'actuació justificada. No vaig entendre res de res (bàsicament perquè aquelles dues persones que ho sostenien eren dos històrics exmilitants de la Unitat del Poble Valencià i eren una miqueta com els pares de tots els que allí estàvem, donada la seua edat). Mai entendré que hi ha de "terrorista" quan estàs defensant-te d'un poble invasor.

Avui ho veiem, desgraciadament, cada dia. Uns estan ocupant (reocupant) uns territoris i els altres van llançant coets, bombes o el que enganxen per casa. I a això se li diu terrorisme? Això és defensa contra la invasió, com ho va ser la de l'exèrcit republicà en el període 1.936-1.939 mal anomenat guerra civil espanyola.


Sobre aquest tema avui ha escrit Vicent Partal a Vilaweb el seu article Territoris ocupats. Un cop llegit, m'ha vingut al cap allò de "no hase falta que me dises nada más".


Un pot veure les coses des d'un punt de vista o des d'un altre, faltaria més. I segurament, en casos com el que ací es parla, tots dos punts de vista tindran les seues raons, els seus motius, les seues vergonyes i les seues culpes, però hi ha coses que són incontestables: els fets reals. I els fets reals ens diuen que, pocs dies després de Nadal de 2008, l'exèrcit invasor d'Israel va assassinar cruelment civils (entre ells molts nens) refugiats en escoles. Ara algú podrà dir que els milicians de Hamas fan servir les escoles i els infants com escuts humans (permeteu-me tenir les meues reserves), opinions hi ha per a tots els gustos, com ja he dit abans, però no s'ha d'oblidar una cosa, l'assassí és qui prem el gatell. Assassinar nens és el més baix que es pot fer, i aquesta gent ho està fent impunement. I ningú pensar fer res, ni que siga pels nens?