El conseller Maragall, amb qui no acostume a estar massa d'acord en les ocurrències que prou sovint té, va pronunciar una conferència, sota el títol "Com governarem l'educació", de la qual tot seguit transcric el punt número 4. M'ha agradat, per fi, sentir a algú amb responsabilitats polítiques dir, si fa no fa, que hem perdut el nord, que la gent ja no cria fills sinó micos, i que a l'escola s'hi va per aprendre. Conseller, ja només falta que algú amb una mica de senderi torne a dir les coses pel seu nom i diguem ENSENYAMENT i no educació (ja que de la seua conferència se'n desprén aquesta idea).Tot i que és prou llarg, vos convide a passar deu minuts de lectura. Bon profit.
4.- Els pares i mares
Parlem un moment de les famílies, dels pares i mares, i també de la necessitat de repensar la seva relació amb les escoles a les quals pertanyen els seus fills.
Comencem per una il·lustració fàcil, si volen, i un pèl tòpica. És aquesta evidència que fa vint, trenta o quaranta anys, quan un noi arribava a casa i deia que el mestre l’havia castigat la família li preguntava què havia fet ell. Segons què hagués fet, eventualment encara podien afegir alguna cosa de collita pròpia.
Massa fàcilment ara quan el noi arriba a casa i diu que el mestre l’ha castigat, els pares li responen: “Vine immediatament que anirem a demanar explicacions de per què t’ha castigat”. I això no és que sigui una actitud col·lectiva, ni que caracteritzi els pares. Però sí és una situació freqüent que hem de fer desaparèixer, tant com sigui possible, de la nostra realitat diària.
És un tòpic pintat amb brotxa grossa. Ja ho accepto. No es tracta tampoc de nostàlgia, de retornar a la vella institució que expressa aquesta anècdota. Ni molt menys.
Aquí és on és més necessari que mai aplicar vells conceptes amb nous continguts si volem avançar en la bona direcció.
Certament, l’educació, juntament amb la salut o el sistema de pensions, és un dels pilars bàsics del nostre estat del benestar. Però passa una cosa ben curiosa. Hi ha una perversió, una distorsió molt clara d’allò que s’estableix entre aquest pilar bàsic i el conjunt de la societat.
Per exemple, parlem sempre de la participació i l’acostumem a expressar, majoritàriament, en relació amb col·lectius o grups determinats.
En lloc de la presència directa dels pares i pares, apareixen els seus heroics representants, les associacions de mares, pares i alumnes, que fan una funció increïble ocupant un immens espai massa buit en solitari. Però la relació personal i directa entre pares i escola s’ha reduït al mínim imprescindible.
Ha quasi desaparegut la implicació individual, autèntica, que és un requisit indispensable si volem tenir èxit en aquesta estratègia.
Els problemes de salut sí que estan clarament individualitzats. Quan algú té un problema de salut va directament al seu metge per parlar-ne en persona. Se’n preocupa.
Les incidències en el món de l’educació molt sovint no es tracten. Per tant, les incidències es transformen en problemes. En problemes que, a vegades, són reconeguts com a tals massa tard.
A Catalunya tenim 1.200.000 alumnes. Aquest creixement és espectacular no només en termes demogràfics sinó en termes de servei, perquè els alumnes no són tots de primària i secundària. Són també de 0 a 3 anys, que no és un ensenyament obligatori.
I, per tant, és cert que s’ha consolidat una imatge absolutament definitiva de l’educació com un dret universal, en bona mesura gratuït, i que afecta totes les vessants del concepte de servei. Però d’això s’han derivat unes imatges que em semblen absolutament pernicioses que hem de combatre.
L’escola-guardadora: una escola que manté unes determinades hores els nens, és a dir, un concepte assistencial de l’educació, que tendeix a posar en segon pla l’educació en sí mateixa, i en primer pla el fet de l’horari, de la presència i de l’atenció als infants. I això almenys fins als setze anys, perquè les lleis obliguen que el país funcioni d’aquesta manera.
I una altra concepció que és cosina germana d’aquesta és l’escola-taller. Per entendre’ns: són els pares que porten els nens a l’escola pensant: “A veure si me l’arreglen o a veure si, almenys, no se’m fa malbé”. I, és clar, aquesta és una concepció allunyadíssima de quin és el paper real d’aquests centres educatius, d’aquestes escoles, d’aquests mestres i d’aquests professors.
El deure d’estudiar no sempre s’acompanya dels deures que també han de caracteritzar el capteniment dels alumnes en aquesta realitat. El deure d’estudiar, el deure de saber, el deure dels pares de participar activament i plenament en l’educació com a element anterior, previ, més important però també afegit, complementari al que correspon a l’escola.
Alguns pares i mares semblen haver dimitit de l’educació dels seus fills, traspassant la responsabilitat als mestres i professors, alhora que deixen de transmetre la necessitat de mantenir un concepte de respecte a aquests mestres i professors als quals se’ls hi demana tot. I aquí hi ha una de les contradiccions que els caracteritza.
Per tant, també als pares i mares els pertoca un paper actiu en aquesta funció de recuperació de vells conceptes amb nous continguts.
També els pares i mares han de saber explicar als seus fills què vol dir autoritat del mestre, què vol dir respecte al mestre, què vol dir jerarquia a l’aula.
Els pares i mares han d’exercir el seu rol. No pot ser que això ho faci en solitari el propi mestre o l’Administració en les campanyes de difusió generalitzada que puguem endegar. Això ha d’estar en l’arrel del comportament i del capteniment de la nostra ciutadania.
A això també se li ha d’afegir l’evidència que no tenim prou connectada la realitat diària dels nostres centres, de les nostres escoles amb la vida diària dels pares i mares que no tenen tan senzill conciliar la vida laboral i professional. També hi ha un pèl d’injust en demanar-los responsabilitat més enllà d’aquest sentit.
Però no ens podem conformar que la participació dels pares en les eleccions als consells escolars sigui del 3%. Tampoc ens podem conformar que quan posem en peu un programa d’ajudes per organitzar activitats extraescolars que oferim als ajuntaments i a les AMPA dels centres només s’esgoti al voltant del 25% de l’import que posem a la seva disposició.
Després ens reclamen més ajudes i més esforç i, per tant, hi ha una contradicció objectiva i evident en aquest terreny.
Aquí, per cert, deixin-m’ho dir, hi ha una part de responsabilitat que no és dels pares ni de les AMPA, és de l’Administració. Ja ho deia abans, hem de canviar el plantejament i la manera de convocar aquestes ajudes i fer-les arribar a la ciutadania.
En aquest terreny és evident que la novetat principal serà la carta de compromís educatiu que la Llei planteja com a concepte i com a realitat, és a dir, aquesta voluntat d’anar a buscar un compromís bàsic en el qual es concretin drets i deures, compromisos, hàbits, mecanismes de funcionament diari, el que ha de caracteritzar precisament els conceptes de convivència, respecte en cada centre.
I també en pregunto si no estaríem en condicions d’incloure en aquest diàleg algun grau de compromís dels pares i mares més enllà de l’escola.
Ens podem atrevir, per exemple, a proposar que els pares i mares es comprometin que els seus fills no mirin la televisió fins a altes hores de la nit? Això és el que passa en un percentatge de casos significatius.
La carta de compromís educatiu no és una cosa que els centres fan perquè els pares se n’enterin, de com funciona, sinó que ha de ser un element de compromís mutu, recíproc i perfectament establert.
