dimecres, 22 de juny de 2011

...i tot ha canviat



Avui fa un any. Només un any. Sembla una eternitat.


El teu silenci fet etern encara ressona, la teua absència, discreta, encara és viva.

Les paraules més eixordadores són les que mai s'han dit.


Vos enyore molt. Un beset uela. Un beset uelos.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Amargats

Quan veus la mala llet regnant només eixir de casa te n’adones que no pots tenir major sort que la del refugi de casa. A casa ho tens tot. A casa tens amor, tendresa, companyia i amistat. I quan estàs sol tens dues opcions: bé et relaxes, bé busques trobar-te amb algun amic per departir i passar una bona estona, sense mala llet. Totes aquestes representacions de l’amor necessari per respirar i continuar sentint-te part d’alguna cosa que no siga el filldeputisme apostuflant que hui en dia impera.

L’amor que et fa un petó, l’amor que t’abraça, el que gateja, el que està a l’altre costat del telèfon. El de la conversa, el de la confiança. El guaridor. Bones dosis d’amor a les nostres vides és el que ens cal. Ja està bé de vertebrar els nostres dies en base a allò que diuen o fan la resta dels humans (i humanes).

Com canta Sabina, tenim más de cien palabras, más de cien motivos para no cortarse de un tajo las venas, más de cien pupilas donde vernos vivos.
Aneu a fer la mà! Amargats!

divendres, 10 de setembre de 2010

El pastor bevedor

No sé perquè he estat tant temps sense escriure. Si només cal mirar els diaris per trobar un motiu per fer-ho!

Resulta que el pastor Terry Jones ha decidit no cremar exemplars de l'Alcorà. Molt bé. Gran fill de puta este tio amb nom de conyac. Posa'm un cafè i una copaterry. Encara resultarà que li haurem d'estar agraïts a este troç de lluç per no haver comès una imbecilitat enorme. Diu el diari que el canvi d'opinió es deu al fet que l'imam que pretenia fer una mesquita a prop del lloc on estaven les torres bessones ha decidit canviar la seua ubicació. Si això no és xantatge que vinga Déu o Al·là i que ho veja.

Llàstima d'un parell d'òsties ben pegades a temps. Encara els passa poc. El dia que a l'altre costat de l'Atlàntic nord es paren a pensar un poc el perquè de tot plegat, se n'adonaran que no són més que una colla de bàrbars disfressats de societat lliure amb quatre paisatges bonicos per fer-se quatre retratos en sèpia.

Acumula que acumula,
occident va acumulant,
i mentre va fent discursos
sobre solidaritat.
(Al Tall)

dimecres, 23 de juny de 2010

Adéu



El cel ja és una miqueta més dolç.

El tio Mel ja no està sol.

dilluns, 17 de maig de 2010

En el carrer santa creu

No sé si se m'acut, ara mateix, millor manera de passar una vesprada inusual que escoltant jotes, havaneres i massurques. El Botifarra sempre aconsegueix fer-me passar els mals tràngols i vore les coses des d'una perspectiva més, diguem-ne, que-tot-em-rellisca.

El sentit comú hauria de ser declarat urgentment Patrimoni de la Humanitat, donada la seua imminent desaparició. Jo he vist un bunyol fer llenya i a una pedra fer torrat, una falç i una corbella i un guitarró segar blat.
Senyora ama! Els quintos! La voluntat pa la paella! Gran, molt gran el Botifarra.

Acompanya'm, Botifarra, acompanya'm, a vore si entre jota i romanç, entre imbècil i imbècil, el trobe, el veig insinuar-se, ni que siga de lluny, al sentit, el comú, i acabe per no perdre l'esperança en el fet que els segles d'història hagen servit per quelcom més que per crear rucs sense mesura.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Igual resulta que el problema és de nivell ...

Jo no volia fer-ho, de veres, no volia escriure sobre l'escàndol televisiu de la setmana, però tant vore les imatges i tant parlar-ne que no tinc més remei.

La qüestió és que no entenc la sorpresa i l'escàndol que s'ha muntat arran de l'espectacle del tal John Cobra a la gala per triar el representant de RTVE a Eurovisió. No és que em semble normal que un personatge així haja d'eixir per televisió fent el que va fer i cridant el que va cridar, no m'ho sembla pas de normal, ni ha de ser-ho en la meua manera d'entendre el món o de com hauria de ser el món. La realitat és ben diferent.

La realitat ens mostra un seguit de personatges, que acaben esdevenint ídols per un motiu o un altre, que tenen en comú l'aparició en el medi televisiu. Una colla de gentola que, a banda de demostrar que no saben ni on tenen la mà dreta, no són altra cosa que el fidel reflex del nivell baix, molt baix, d'esta Espanya de hui.

Repetisc que no entenc a què ve tanta sorpresa pel tal Cobra, al cap i a la fi, què és pitjor? tocar-te el pom en directe en un programa que no desperta el més mínim interès o que el tal Arturo, i altres com ell, es passen el dia refregant la ceba per tota persona amb més d'un pam de cabell al cap que se'ls aproxima a dins la casa de Gran Hermano?

Ambdós exemples coincideixen en el fet d'haver fet guanyar audiència, vots, o el que siga als respectius programes, la gent ho mira, la gent és això el que vol, per tant, la gent que ho mira és igual que els tristos protagonistes.

Ergo el problema és de nivell, no cal buscar més raons.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Sol, solet, ...

Dissabte vam anar a fer una passejada pel passeig marítim de Sitges. Hi havia una gentada de por. Em va sobtar la quantitat de gent, en ple mes de febrer, però els restaurants estaven ben plens.

Vam fer una graellada de peix i marisc, de la qual encara m'estic recuperant, i, tot seguit, vam encaminar-nos cap a casa novament amb la panxa plena i el desig de passeig al sol acomplert.

Per la vesprada el cos em va recordar que allò del matí/migdia havia estat un miratge i que encara som a l'hivern. Un refredat de por. Però havia valgut la pena. Sempre val la pena menjar bé, en un indret així i amb la millor de les companyies.